La Sheremare

// Patrici Barquín

La meua mare era com la Sherezade. No, no estic dient que ella, la mare, anés per casa coberta de vels de seda i fent una interminable dansa del ventre, cosa que, d’altra banda, hauria donat a la meua infantesa un embolcall de “realisme fantàstic” al més pur estil de Gabriel García Márquez. A part de que lo de la dansa del ventre era més propi de la Matahari que no de la Sherezade, però no ens perdem en imatges que no es corresponen en la de la meua mare i ja miraré d’estirar del fil de la comparació més endavant.

Si la meua mare era com la Sherezade jo era com lo rei Schariar. Un tirà menut que se comportava com a tal i com a bon rei era injust i menyspreable. Però, en eix cas també, hi havia una subtil diferència: jo era un xiquet i lo rei Schariar era un “farnaco”. Quant a tirania anàvem los dos parells.

La mare era víctima de l’època en que li va tocar nàixer i, per lo tant, formava part d’una generació de dones que, nascudes durant la postguerra, se van veure privades de l’accés a una formació acadèmica que anés més enllà de llegir i escriure en moderada habilitat, i les quatre regles matemàtiques, que en petits trucs, feia i fa servir, pal seu dia a dia. Així que, al contrari que la Sherezade, no disposava d’una extensa biblioteca carregada de relats agon llegir contes fantasiosos, còmics, educatius, moralitzants o en forma de llegenda.

Ara bé, coneixedora com era de la meua creuada contra lo menjar, despallerofava historietes en forma de contes que anava inventant conforme los explicava. A més, a més, com fes la Sherezade, los ajustava al ritme, però no al ritme de la nit que cantava la Regina do Santos i contava la Sherezade, sinó al ritme que jo menjava, de tal manera que, començava lenta i pausada i a mida que s’anava buidant lo plat de sopes de lleit, precipitava lo relat a un ritme frenètic que culminava en un final que coincidia en la radera cullerada.

Ell, lo rei, esperava que ixqués lo sol per a procedir a l’execució de la Sherezade mentre era víctima d’un engany en forma de conte. Jo, en canvi, no esperava res, simplement escoltava atentament lo conte, ara, això sí, com lo conte se vegués interromput, pel motiu que sigui, adés de acabar les sopes, procedia a aplicar la pena màxima a la meua mare: deixava de menjar i començava un plor implacable.

Així é com la mare se les empescava pa fer-nos menjar i així é com los tres germans vam passar una infantesa de contes inventats. Suposo que eix é lo motiu pel qual tots tres hem eixit lletraferits i amb un impuls irrefrenable cap a la creació literària en més o menys fortuna.

La meva germana gran amb gran capacitat per a estructurar texts llargs, arribant a escriure i publicar novel·les. Lo germà petit tenia una sensibilitat híper desenvolupada que li va permetre crear poesia molt crua i carregada de sentiments. I jo, bé, jo que menjo sopes i encara ho vaig solsint.

Sherazade i el sultà; miniatura persa de Sani ol molk (1849-1856). 
/ Wikimedia Commons