La revolució social

// Patrici Barquín

Carlos Mejía Godoy, representant de la Nova Cançó nicaragüenca, cantant de Los de Palacagüina i recuperador de paraules esmorteïdes pròpies de la llengua de Nicaragua, entre altres coses; cantava una cançó titulada Clodomiro el Ñajo. Eixa cançó tracta sobre un xiquet que té lo cap com una mangrana i que treballa d’aprenent a la farmàcia del poble i un bon dia, lo farmacèutic l’envia a comprar una lliura de claus i una gúbia. Com que lo farmacèutic ja sap del poc esme del seu aprenent, li reclama que faci el favor de repetir lo que havia de comprar a la ferreteria. Clodomiro explica al seu patró que té un mètode infal·lible per a recordar les coses i que consisteix a convertir la comanda en una cançoneta, així la tonada ajuda a recordar la frase que ha de dir en arribar a la botiga. Clodomiro li canta la cançoneta deixant ben convençut al patró i Clodomiro marxa i va trobant-se gent que li dona conversa i ell tracta de no perdre sac i peres i respon al mateix temps que repeteix la cançoneta. Mica en mica va deixant de repetir la lletra i acaba, només, xiulant la tonada, de tal manera que quan arriba a la ferreteria lo dependent li pregunta que vol i Clodomiro no fa més que xiular una vegada i un altra la musiqueta d’allò que volia demanar. Lo botiguer pensant que li pren lo pèl tomba al pobre Clodomiro espellat com un bot i, a espentes, lo despatxa de la botiga.
Bé, tot això bé a conte de que, últimament, pareix que lo concepte de revolució social ha perdut lo seu sentit original i ha acabat convertida en la revolució que se lliura a les xarxes socials i a mi me dona la sensació de que ens ha passat una mica lo que al “Ñajo Clodomiro”, que hem oblidat la lletra i ens hem quedat xiulant una musiqueta que no sabem ben bé d’agon ve. Així, en comptes de afrontar los problemes cara a cara ens fiquem creatius i convertim la protesta en un recull de mems. A veure, que ja està bé, que a mi m’agrada molt la creativitat i lo sentit de l’humor, però això més enllà de fer-mos un fart de riure no porta a cap puesto.
També estan los que a les xarxes socials són revolucionaris a cara de gos i en la vida real són com los gremlins, que no se poden banyar per res del món, i clar, les xarxes socials són una eina, i molt bona, però no poden ser mai la finalitat, com li passa al Clodomiro, que acaba quedant-se en la eina, la musiqueta, i abandonant la finalitat, la comanda. Vull dir que la revolució social no és allò que passa al Facebook, al Twiter, a l’Instagram o a qualsevol altre lloc virtual, sinó que és un concepte que és mou en uns àmbits, probablement, més arriscats, valents i complexos. Però, ja sabeu, això ho haurem d’anar solsint.

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: