La higiene, la dutxa i la tecnologia

// Patrici Barquín

Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.

Quan arribava lo cap de setmana tocava fer dissabte, i fer dissabte implicava, a part de la neteja de la casa, la neteja dels fills. Així recordo que quan me despertava fart de dormir, la mare ja m’esperava a la cuina amb una olla d’aigua al foc i un cossi a la vora de l’estufa rossenta de tanta llenya com li havia ficat. Me pujava a una cadira i me despullava amb molt d’amor, abocava l’olla d’aigua calenta, afegia aigua freda mentre jo ja estava tremolant de fred, m’agafava al braç i m’introduïa suaument a l’aigua tèbia a la vora de l’estufa. Seguidament agafava espart i tall de sabó i m’esfregava ben fort fins que no quedava ni un racó amb restes del franquisme acumulat durant tota la setmana a mestra. Acte seguit, com si fos un ritual màgic omplia un topí d’aigua tèbia i l’abocava molt a poc a poc per a esbandir tot lo sabó. Desprès m’embolicava amb la tovalla i me deixava assegut a una cadireta a la vora de l’estufa fent-me gaudir de la calentor i de la lleugeresa del meu cos nu, net i escalfat. Per acabar esmorzava en la tranquil·litat de saber que desprès tocava eixir a jugar al carrer i no anar a la mestra que tant odiava.

Tot eix ritual dels dissabtes no va durar massa temps. Recordo que mon pare, que te una gran imaginació i una capacitat pels treballs manuals increïble, va fabricar una mena de protodutxa que consistia en un petit dipòsit connectat a una mànega amb carxofa que fèiem anar a l’estiu com si fos una gran festa. Però eix invent i eixa alegria no va durar massa, ja que al poc temps vam canviar de casa i esta ja tenia una dutxa que dispensava aigua calenta a discreció. Adéu als banys dels dissabtes. S’ha acabat allò del cossi d’aigua calenta, l’estufa rossenta, les abraçades de la mare i la màgia del topí deixant caure l’aigua com si fos una poció curativa. Ara tocava dutxar-se cadascú sol i qualsevol dia de la setmana. I va passar que de mica en mica, enlluernats per la tecnologia vam deixar de banda lo realment important: esfragar i esfregar fins fer desaparèixer tot vestigi de franquisme del nostre cos. I així de mica en mica lo fascisme va anar ficant-se per aquells puestos que no tenien la nostra vigilància permanent. Primer una mica davall de les ungles, desprès una ombra gris als torterols i a la que ens n’hem volgut adonar ja ha ocupat tot al nostre voltant i ara ens les hem d’empescar per a trobar l’espart i lo tall de sabó i lo topí màgic que lo faci desaparèixer per sempre més de les nostres vides, però això no se fa d’avui pa demà, tot això cal que ho anem solsint així, col·lectivament.