Algú me va explicar, fa temps, que les relacions comercials se fonamenten en la confiança. No tinc massa clar que pensarien los «Chicago Boys» d’eixa premissa, essent com eren l’avantguarda del liberalisme, tot i que el seu camp experimental era més de fer desaparèixer, torturar, amputar, segrestar i assassinar opositors o aquells que creien que podien ficar entrebancs al desenvolupament del paradís del sistema liberal. Tot i això, segur que tenien una visió més reveladora de com esdevindrien les relacions comercials i de serveis al futur que el algú que em va explicar etc.
Admetrem que, encara que no fos del tot cert això de la confiança, alguna part de veritat deu haver-hi quan tants i tants venedors de fum (perdó comercials) ens truquen sense parar, dient-mos pel nom, revelant que coneixen la nostra adreça, parlant-mos com si anessen a compartir una canya amb nosaltres i oferint-mos una ganga perquè… som especials? Tracten, sí, de fer-mos baixar la guàrdia creant eix clima de confiança (encara que només siguem nosaltres qui tenim eixa confiança, oh ingenus mortals!) i que ens aboquem desenfrenadament a consumir allò que ens volen vendre o fer contractar.
—Hola, sóc el futur i he vingut per quedar-me si dingú no aconsegueix despatxar-me.
Això és el futur i ja fa un temps, que tot això ha anat canviant. Seria molt xulo dir que tot és conseqüència dels atemptats de l’onze de setembre (eixos atemptats són la desencusa perfecta per a justificar-ho quasi tot), però estaria mentint i tot això va de confiar, no?
Dic que tot ha canviat perquè ara ja no cal que ens faci creure dingú que confia en nosaltres. Ara ens hem transformat en delinqüents i estem cofois de ser-ho. Anem per la vida bufats i fent ostentació de la nostra condició de terroristes.
Com? Estic exagerant? Com s’explica, allavonces, el fet de que cada cop que dentrem a un supermercat ens facin deixar bosses i motxilles a una mena de consignes, de vegades transparents per no deixar res a la imaginació, al·legant que podem robar o que hi ha gent que roba i ens fan creure que hem de confiar que un monopoli de l’alimentació i la distribució no aprofitarà eixa circumstància per a prendre-mos la cartera, l’ordinador i les claus de casa tal i com ens prenen les dades personals.
—Estimats delinqüents, els informem que anem a obrir la caixa 2. Aneu dixant els objectes robats a la cinta respectant l’ordre de cua.
Com s’entén que anar a comprar sigue l’equivalent a convertir-mos en los germans Dalton?
Si has fet algun viatge en avió, sabràs que en quan dentres per la porta de l’aeroport ja ets un terrorista que només pensa en segrestar l’avió (suposo que en una ampolla d’after shave més carregada del compte o en un condicionador de cabells de mig litre) o col·locar una bomba o que sé jo.
—Estimats terroristes, els recordem que han d’agafar una caixa de plàstic i abandonar les seues pertinències a una cinta per a què siguen escanejades a la vista de tothom. Per a que us mirem en sospita us farem treure el cinto i les sabates i us humiliarem durant una estona massa llarga i que es podrà prolongar més, en funció de les ganes que tinguem de festa.
Si no et queda altre remei que agafar un AVE, a més d’experimentar com viatgen los rics, viuràs l’experiència de l’aeroport al mateix temps que observes com les classes subalternes agafen trens de rodalies sense haver de passar cap mena de control per a acabar compartint espai a les andanes amb aquells que han tingut el plaer de passar els controls de l’alta velocitat. Clar que això de la vigilància està més pensat per a reconfortar a la noble classe mitja que per a prevenir crims, cosa que mai ha passat (lo de prevenir, lo de reconfortar é bastant recurrent).
Si anem al banc… no, allí no ens tracten com a delinqüents. De fet no ens tracten, si alguna vegada pensessen en nosaltres ens odiarien, per això, directament ens impedeixen o dificulten l’entrada de tal manera que els hi estalviem la parafernàlia d’oferir-mos un servei prèmium de potencials atracadors de banc i, de retruc, de despeses en contractació de personal i equipament informàtic; ho fem nosaltres des de casa i ens ho fan veure com si això fos una comoditat.
En definitiva, ens maltracten, sospiten de nosaltres, ens insulten i sembla com si estéssem agraïts per tota la seguretat que despleguen. Perquè clar, totes eixes coses són per als altres, nosaltres no som los delinqüents, només patim un ¿dany col·lateral inevitable?
No sé, personalment estic una mica esgotat de tota eixa situació (me faig vell i cada vegada aguanto menys imbecil·litats), per això tracto d’anar reduint les meues visites als supermercats comprant a les botiguetes agon dingú està sospitant de mi (ja sé queu no sempre és possible). Mirar de prescindir de les preses dels viatges en avió o en alta velocitat (tampoc m’està suposant un gran esforç). En definitiva, prendre consciència del lloc que ocupem a n’eixe món i tractar de solsir, col·lectivament, un món més habitable, en menys por, menys sospites, més lliure i més vivible.