It’s the end of the world

// Patrici Barquín

Eixa frase que forma part del títol d’una meravellosa cançó de R.E.M., també forma part dels profetes post mil·lenni que ja no són vells barbuts, sinó periodistes/presentadors/opinadors de mitjans de comunicació de masses. I contràriament a lo que lis passava als autèntics profetes bíblics, la població encesa no es llença a lapidar als missatgers de la catàstrofe.

I es que resulta curiós com s’ha passat de negar qualsevol estudi que verifiqués lo inapel·lable del canvi climàtic que ens aboca cap a l’extinció de l’espècie humana, a no parlar més que de canvi climàtic, de l’inevitable de la situació i de la fi del món, si més no del món tal i com lo coneixem ara (tornem als R.E.M.), però això, lluny de eurir-mos portes a l’esperança d’un canvi en les relacions socials i mercantils, ens aboca cap a un apocalipsi digne de Sant Joan i les seues visions psicotròpiques a l’illa de Patmos, segons los profetes post mil·lenni, sempre segons los profetes que ixen per la tele.

En realitat eix missatge està més encaminat a fomentar l’immobilisme social que no a informar d’una realitat que demanda solucions urgents, i un exemple revelador de com funciona la cosa de les notícies é la pujada de la llum, agon en comptes d’incidir en la bestiesa que representa tenir l’energia en mans d’empreses privades rebotides de polítics premiats pels serveis prestats, col·loca lo focus d’atenció en les avantatges de ficar la rentadora a la nit i fer malabarismes domèstics pa estalviar-mos diners a compte del robatori que representa eix encariment de la llum.

Si los medis de comunicació estesin al servei del ciutadà, per començar los pagaríem nosaltres directament, no deixaríem que cap empresa privada o pública per falsa delegació se fes càrrec d’un a cosa tant important com é la informació. Si los medis de comunicació estesin al servei del ciutadà, allavonces mos dirien que l’individualisme, la mercantilització i per tant lo capitalisme, són culpables de la situació de col·lapse cap agon ens dirigim de manera accelerada, però que no é una cosa inevitable, sinó que està al nostre abast crear xarxes de acció col·lectiva que treballin en favor del medi ambient i de l’economia social: grups de consum, de producció d’aliments, grups d’autoconsum d’electricitat, de autoproducció de roba, agrupacions culturals, excursionistes, festives, de cura, etc. que ens portin a allunyar-nos progressivament d’eix sistema depredador de recursos i de persones. Però, com sempre, tot això encara ho anem solsint.