Entenc que pot resultar paradoxal la meua persistència en voler ubicar una part del poble inuit a Fraga. Entenc que a eix camí que transitem i ens condueix indefectiblement cap a unes temperatures per sobre dels quaranta graus pugue resultar incomprensible la meua actitud. També sé que la dificultat per a fer avistaments de morses, narvals, onsos polars i foques pot provocar una incredulitat generalitzada cap a les meues afirmacions. Però si em doneu una mica de temps i m’acompanyeu per la idiosincràsia del meu poble, tard o d’hora, acabareu acolumbrant les restes d’una cultura inuit que, malgrat tot, encara perdura i resisteix.
David Graeber, antropòleg a qui em refereixo reiteradament i per qui tinc autèntica devoció, cita, al seu llibre En deuda. Una historia alternativa de la economía, a l’escriptor danès Peter Freuchen i el seu llibre Book of the Eskimos, agon s’explica que es podia saber lo refinat dels menjars que s’oferien a un convidat, pel poble inuit, per la manera en que l’amfitrió els menystenia abans. I astí tenim la veritable connexió que em porta a creure que a Fraga hi ha inuits. La manera en que s’ofereixen fruites madures, fragants, dolces i fresques; verdures acabades de collir, suculentes i encara lleugerament humides, quan es rep una visita a casa, és clarament un tret característic d’un veritable inuit:
—Agarra, agarra que é per als tossinos! —et cridaran menyspreant aquell menjar i a tu mateix. Cosa que, sent coneixedor del costum, et provocarà una gran salivera i un reconeixement per l’afecte demostrat.
Clar, si no coneixes el costum, pots viure eix moment com un terrible atac cap a la teua persona que només mereix que li ofereixen allò que està destinat a alimentar als tossinos. Però si ets capaç d’arribar a comprendre que et trobes davant de la manifestació d’un ritual ancestral, anterior a les societats mercantilitzades, podràs gaudir de l’hospitalitat dels pocs aborígens que encara queden. I dic això, perquè cal entendre que, quan t’estan oferint menjar o qualsevol altra cosa que tinguin en abundància o considerin que a tu t’anirà bé tenir-la, no volen que et sentis en deute amb ells, i per això rebaixen allò que t’estan oferint a la categoria de menjar dels tossinos, i això els converteix en veritables aborígens, autèntics inuits. Però clar, tot això encara ho hem d’anar solsint, com ho van solsir los inuits adés que nosaltres.
Publicat a Temps de Franja n. 162, juliol 2024