Quan los soldats mexicans van fer l’escabetxina de dones i nens apatxes, el bo d’en Jerom no era més que un guerrer al que acabaven de matar a tota la família. Això el va legitimar per a liderar la unió dels diferents grups apatxes que van aniquilar a tota la guarnició mexicana artífex de la matança inicial. Fins astí tots contents (sí, ja ho sé, tret dels morts), Jerònim va esdevenir un prestigiós guerrer i els seus van quedar plenament satisfets amb la venjança i la qüestió és donava per acabada. Però Jerom havia iniciat un camí de no retorn. Al llarg de la seua vida, el guerrer transformat en cap de tribu, va voler continuar fent la guerra ignorant les dinàmiques culturals dels apatxes per a estes qüestions.
Ara, surt una Úrsula qualsevulla que, pel que sigue, ha passat una mala nit i te diu que ens hem de preparar per la guerra i hi ha un mena de consens generalitzat de la inevitabilitat d’allò que diu la von der Leyen. A les societats apatxes (i a moltes altres, encara ara), no n’hi havia prou en què un cap digués que tocava anar a matar i esbudellar. Sense una raó clara i consensuada, les societats, mal anomenades primitives, no volien anar a la guerra i això vol dir que sense una convicció plena no es jugarien la vida a la babalà.
Jerom va passar tota la seua vida intentant convèncer als seus de fer la guerra, d’acabar allò que per a ell només havia començat i que per als seus ja havia acabat del tot. Tal va ser la insistència del cap apatxe que va fer partides de guerra absurdes acompanyat per dos joves guerrers als que havia enganyat en falses promeses, sent estes les expedicions més nombroses. Tot això ho explica Clastress a partir de les memòries del cap apatxe, però a Hollywood pareix que eix relat no els hi convencia com a forma de distracció per a dues hores de butaca i palometes, així que van decidir transformar-lo de trastornat en heroi de guerra. Pel que sembla, la venjança és més distreta que el patetisme de voler fer la guerra i que no et segueixi dingú o, potser, si haguessen explicat la veritable situació del pellroja, les conclusions generalitzades que haguérem extret com a espectadors podrien resultar perilloses per al desenvolupament de la societat moderna.
La història està plena de situacions similars. Caps de tribu que, obsessionats per la guerra, arriben al punt d’eixir sols a matar (pareix que eren uns paios conseqüents) i acaben travessats de fletxes com el bo d’en Sebastià. Tal va ser el cas del guerrer Ianomami Fusiwe.
Així que, potser, va sent hora de reprendre antigues tradicions i abandonar a les Úrsules van der lo que sigue davant les fletxes enemigues mentre continuem rient, ballant i amant; los tres pilars fonamentals sobre els que construir eixes vides que encara hem d’acabar de solsir.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost 2025