De la xafarderia histriònica al “Satisfayer”. Anàlisi electoral
// Patrici Barquín
Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.
Eren temps en que eixos grups estaven plenament localitzats i assenyalats com s’assenyalen los punts d’infecció d’una malaltia. Dit més fi, no eren unes persones en gaire bona premsa. Lo que si eren histriòniques i aprofitaven qualsevol moment pa escarnar a qui fos.
D’alguna manera, ha passat que, no sé ben bé si a conseqüència de la irrupció de determinats programes repulsius, com pot ser lo “Sálvame” o les tertúlies de tota mena que acompanyen les cadenes de televisió i ràdio, o a conseqüència de la soledat que sorgís a causa de la societat liberal a la que vivim, cada vegada més allunyada del món rural i de la vida grupal; que ja hem normalitzat l’histrionisme i la xafarderia per l’afany de fer mal. I així hem anat mica en mica rient les gràcies del personatge televisiu de torn, que insulta i crida com si estès faltat. I hem rigut les sortides de to de determinat locutor de ràdio a qui no vull ni molestar-me en nomenar pa no embrutar eixa columna més de lo estrictament necessari. I entre rialles i copets de colze hem normalitzat eix cridar i faltar.
Però no ens hem sentit prou satisfets amb això, no. Hem volgut construir una nova generació histriònica, de tal manera, que a la pròpia mestra s’ha establert que los alumnes que no hi participen ni se fan sentir, tenen alguna mena de problema d’adaptació, d’aprenentatge o és que no parlen perquè no estan entenen, i així iniciem una lluita contra lo caràcter introvertit i si no aconseguim acabar en ell ho declarem com una clara inadaptació social i per tant un fracàs. En definitiva cataloguem a la persona, en lo millor dels casos, com una samuga.
Est histrionisme ha assolit tal grau de normalitat que ha assaltat l’alta política i s’ha instal·lat definitivament entre los polítics, especialment quan se troben en campanya. Ara tenim, que ja ni se molesten lo més mínim en tenir cap debat que plantege o vullgue aprofundir lo més minin, no ja en qüestions ideològiques, es que no se molesten ni en plantejar solucions als problemes del dia a dia de la població. Simplement se limiten a repartir a tort i a dret lo que ara s’anomenen “zascas” que no serveixen més que per a emular l’aparell aquell que està causant furor i que li diuen “Satisfayer”. Que sí, que està molt bé passar de tant en tant una bona estona en un “Satifayer” que te fa cridar d’auto-plaer, però tard o d’hora trobarem a faltar la imperfecció de la companyia d’un altre cos o d’uns altres cossos, de la mateixa manera que tard o d’hora hauríem de trobar a faltar al nostre voltant la companyia de persones de pensaments diferents en qui compartir les nostres imperfeccions. Potser això ens faria satisfets en comtes de “Satisfayers”.
Ara només cal fer entendre a l’alta i la baixa política que lo que ens cal és més amor i menys “zascas” i menys assenyalar enemics, a veure si entre tots som capaços de localitzar als amics que no són aquells que pensen com nosaltres i ens riuen totes les gràcies. Però, clar, tot això ho hem d’anar solsint.
Tags: Se va solsint
Trackback from your site.
De la xafarderia histriònica al “Satisfayer”. Anàlisi electoral » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] Source: De la xafarderia histriònica al “Satisfayer”. Anàlisi electoral » Temps de Franja […]
Reply
Merche Llop
| #
M’ha grada tant el Patrici! Allò que diu i com ho diu. Sempre m’acerta. Gràcies.
Reply