// Francesc Ricart
Ho sé, em faig pesat, però no puc deixar de pensar en la situació de perill extrem de desaparició del català. I, tot i que em temo que no hi aportaré gaire res de nou al meu «discurs» que vaig abocar en el número 152 de TdeF, el de la portada dels «15 acadèmics per la dignitat», hi torno. I no hi puc deixar de pensar, encara més aquestes setmanes, quan s’ha viscut al Principat l’episodi de la Proposició de Llei pactada per gairebé tots els partits del Parlament per salvar —deixeu-me abreviar— l’atac jurídic espanyol del 25% de castellà. No hi entro per bé que allò que fa exclamar a molta gent és l’acceptació explícita per primera vegada del castellà (vehicular/curricular) al sistema educatiu.
Tot aquest rebombori, que torna a posar en evidència la fragilitat de la llengua catalana em porta, un altre camí, a mirar aquesta nostra terra i a patir pel català a la Franja. Un patiment que il·lustra molt bé Pepa Nogués en l’excel·lent entrevista que li fa Lluís Rajadell al número d’abril d’enguany: la xica de Carlet diu i recorda coses doloroses com ara que al seu institut es fan entre dos i tres hores a la setmana de l’assignatura de català, de manera optativa, i continua dient que li pareix que aquesta dedicació pot servir per a garantir el domini oral del català i per escrit, diu que «creu que també». Després afegeix que «demanem més hores per a que a l’acabar siguen totalment bilingües». Ella sap de què parla, però la seua bona voluntat no amaga la situació de misèria i els dèficits dels nostres escolars i joves en relació a la llengua de casa i no diguem dels qui no fan l’opció de català…
La feina per fer és enorme si no volem arribar a un punt de residualització sense retorn, per això cal que es planifiquen accions i prenguen mesures per a remuntar la situació perquè, com diu Carme Junyent, que va «actuar» a l’ajuntament de Calaceit fa poc, si s’interromp la transmissió familiar de la llengua, som al final de la història… Molta feina, molta; i no serà menor la de guanyar prestigi i autoestima pel nostre català. Prou que ho saben els acadèmics «per la dignitat».
Dignitat lingüística que, per exemple, s’ha de demostrar potenciant els topònims, sense amagar-ne la catalanitat: Estopanyà, o el castell de Girbeta i d’altres han d’anar «pel davant» de la versió estranya i, tampoc, s’hi val a continuar obrint la porta al «chapurriau» ni que vinga de la mà del cardenal Omella.
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022