Llengua a l’estiu

// Francesc Ricart

He estat a punt de titular l’article «Llengua a la fresca», però m’ha paregut massa frívol, a més de poc original… Reconec que l’origen de l’article pot ser «fràgil»: a les acaballes de l’estiu passejava per la pinada, a la vora de l’hospital de Fraga, i em va sorprendre veure-hi plaques identificadores de les diferents espècies d’arbres: Pinus halepensis / pi bord / pino carrasco; amb aquesta tipologia i en aquest ordre, sí, després de la denominació científica hi és en català, abans que en castellà! Miracle! Ah!, i cada placa presidida per l’escut i el nom de Fraga, sense «cognoms»..

Amb tot, aquest fet tan simple i alhora cridaner —per a mi, és clar— del «pi fragatí» em va remetre a dos «papers» que m’havien fet pensar amb preocupació fa setmanes: l’article «La llengua prescindible» (J. L Carod-Rovira. El Punt Avui, 9/06/2019) i l’editorial del número anterior de TdeF, «Charrín, Charrán…».

Tots dos són desoladors. L’editorial, excel·lent, s’exclamava de la desídia dels mitjans en el tractament de l’aragonès i el català; en el cas de l’aragonès inexistent fins al programa televisiu que s’hi esmenta. Em crida l’atenció que es demane que «S’ha de poder explicar l’existència de les altres dues llengües aragoneses amb tota naturalitat…». Ací vaig: que el 2019 encara haguem de demanar «naturalitat» per mostrar l’existència de les llengües, em sembla una mostra dels mínims en què ens trobem a la Franja. Tinc la impressió que al nostre territori s’està tocant fondo, que a penes ens queden llençols, amb un panorama marcat de manera severa per la pobresa lingüística, l’absència de la llengua de l’espai públic, el menysteniment de les administracions, la impotència de l’escola… L’article no transmet gaires més alegries, Carod-Rovira es queixa de com el català cada dia és més prescindible a Catalunya, és a dir, menys necessari per viure-hi, on el castellà impera i s’imposa davant la feblesa dels comportaments lingüístics dels catalanoparlants i la indolència de la Generalitat i la classe política, etc. Per cert a l’etcètera hem de posar també la situació fràgil i difícil del català a l’ensenyament, sobretot als nivells de secundària. Tot això ressenyat, aquest articulista reconeix que com més va més fosc ho veu. Ho tenim pelut arreu dels territoris, caldrà que ens arromanguem, que no acceptem aquesta «naturalitat» que ens ha de portar a l’aniquilament.

I per acabar no em puc estar de fer esment del moment que vivim, si més no al Principat. La setmana després del Pilar s’haurà conegut ‘la Sentència’ —per cert que em pareix que TdeF en aquests dos anys no ha tingut prou present el Procés que es viu a Catalunya. Veurem, amb la temuda Sentència, com afecta el Procés i prefigura el futur de Catalunya que, com ja he escrit manta camins, també ens ha de tocar a nosaltres. I, encara que no ho parega, estic parlant de llengua; potser en la mesura que el «pi bord» em feia somiar en alguna cosa més que la llengua… no sé si m’explico.