El 155

//Francesc Ricart

També ens toca a la Franja! El famós article de la Constitució Espanyola aplicat contra la «malvada» Generalitat de Catalunya, el que ningú no havia fet servir a Europa des de la II Guerra Mundial (Rajoy, dixit!, tot complagut); l’article aplicat contra la mateixa Constitució segons molts entesos… doncs sí, aquest articulot també vol esgarrapar-nos. I sense amagar-se’n gens ni mica els instigadors aragonesos. Com és sabut, aquests dies el jutjat d’Osca que remena les cireres de les obres del monestir de Sixena ha reclamat a la Conselleria de Cultura de la Generalitat que en faci lliurament, que actue la policia judicial, que s’ho emporten tot! Com que per art del màgic article 155 la Conselleria de Cultura està «ocupada» pel ministre de Cultura del Gobierno español —l’home que ix cada divendres a la tele-, resulta que s’ha trobat la manera de fer efectiu el retorn —com es diu des de l’Aragó – de les obres que acull el Museu Comarcal i Diocesà de Lleida. Ah!, i de passada es tornen a reclamar les obres procedents de les parròquies del bisbat de Lleida tantes vegades reclamades, les famoses 113 que denuncien des de fa anys i que, en un moment determinat, fins i tot va servir perquè el president Marcelino Iglesias insultés els catalans perquè, acusava el de Bonansa, feien el mateix que amb els Papers de Salamanca; un cas de cinisme inimaginable per venir de qui venia.

Vull fer una mica de memòria per si hi ha lectors, gent amable i jove que s’acosta a Temps de Franja, que no han viscut els capítols d’aquesta història que va començar amb la segregació de les parròquies del bisbat de Lleida i que va continuar amb la reivindicació dels béns que avui formen part del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida. Una història vergonyant que amb la reivindicació de la uniformitat administrativa —que coincidissin els límits provincials amb els eclesiàstics— trencava mil anys d’història representats pel bisbat de Lleida que acollia unes terres i unes gents que majoritàriament, ves per on, parlaven la llengua catalana, el signe d’identitat de la Franja. Per això aquest servidor de vostès sempre ha lamentat tant que es produís aquest atracament històric que ens despullava d’un llençol important de la nostra identitat lingüística i cultural. A continuació de la segregació va venir la reivindicació dels béns d’art religiosos per portar-los al Museu del nou bisbat de Montsó-Barbastre, una demanda que sempre m’ha paregut una mostra més de com contra els catalans s’hi val tot, com es fa palpable amb l’aprofitament del nefast article 155 per fer forat i buidar el Museu de Lleida: trampa saducea.

Sí, l’aplicació del 155 que serveix, entre molts altres «temes», per a humiliar els catalans amb l’empresonament de vuit (!) membres del Govern català i el tracte infame de la Presidenta del Parlament, ara també es vol aprofitar per resoldre el plet dels béns religiosos per la via ràpida, o siga, aprofitant «la lesió» del contrari… Ja ho veiem, si als anys noranta del segle passat va ser «la trampa» de les fronteres de l’Espanya intocable, ara, en ple segle XXI serem testimonis d’un acte que, pel capbaix, qualifico de trampós en voler aprofitar una situació de feblesa palesa infringida per la via judicial de l’Estat, el mateix estat que l’1-O va fer servir la força bruta, la de les forces armades contra els qui volien —horror!— votar en un referèndum. Sí, a la Franja, si el Ministre Méndez de Vigo no ho impedeix, també hi tastarem el xarop 155, tota una delicadesa de la «sensibilitat» extrema de les administracions aragoneses que es desvetllen tant pels interessos de la Franja. De res.

Comissió especial del Senat per a l'aplicació de l'article 155 (presidència).
(Foto: Partido Popular de Melilla, CC BY-SA 2.0)