Anar a estudi

// Francesc Ricart

També hi dèiem «anar a mestra», a Fraga. Tots tenim els nostres records d’escola; els que ja som grans –posem-hi els de la dècada dels 50– en podríem explicar un pujal de coses. I molt poques de bones. Aquest preàmbul, me l’he regalat per tractar de la qüestió que han tret aquests dies els «més amics» de la llengua catalana enmig de la difícil situació que vivim i en un intent d’acabar d’empudegar el procés català. Sí, enmig de l’ambient d’extrema violència física, política i judicial, ministres i diputats de Ciutadans han tornat a encendre el fantasma de la llengua a l’escola.
Si m’he passat els últims temps parlant de la influència del procés a les nostres comarques, ara vull alertar de com aquest discurs enverinat, el dels qui no volen veure el català ni en pintura, ens pot fer mal a nosaltres, els més dèbils del domini lingüístic català. I és que l’hostilitat que es nota aquestes setmanes contra Catalunya pot arribar a afectar clarament el tracte del català a ca nostra. Pensem que, des de fa massa temps, som el territori amb un major decreixement (en bona part dels ítems sociolingüístics i també retrocés demogràfic) i si caem en la dinàmica interessada dels enemics de la llengua la cosa encara es pot accelerar més. Recordem que la nostra situació –-la del català– és tan precària que no hauríem de permetre cap més «abús»: per mi és un abús inacceptable senyalar les escoles i els docents d’adoctrinament i de culpabilitzar-los del «conflicte» a Catalunya.
Davant aquesta situació tan perillosa, nosaltres hem d’insistir, justament, a demanar un tracte més discriminatori a favor del català a les escoles de la Franja, exigir que l’escolarització obligatòria comporte adquirir el domini de la llengua catalana (com de la castellana) i que no siga mai més una almoina escolar. Sóc conscient d’haver fet servir els verbs demanar i exigir en relació a una qüestió que no és prioritària en els programes dels partits polítics i que tampoc no hi ha un clam al carrer a favor de la nostra llengua…, prou que ho sé i d’ací plora la criatura. Mentre, el temps passa i la llengua es dilueix, és a dir, es mor.
M’he posat tràgic, ho reconec, però em pareix tan escandalós que «aquesta» gent es vulga carregar l’escola catalana a Catalunya, amb l’acusació gratuïta de fer-hi adoctrinament… A aquest pas acusaran també d’adoctrinament els mestres de català a les escoles de la Franja. No cal patir: amb les hores que fan de llengua catalana i les condicions que en pateixen els mestres, els ciutadans aragonesos ja poden estar tranquils que els nostres xiquets no es contaminaran de les coses terribles a què estan sotmesos els d’Alcarràs o Seròs, posem per cas. (Coi!, és el segon camí que ixen els nostres veïns en aquests papers).

Reproducció d'escola franquista, al Museu Etnològic de Nonasp 
(Foto: Hipòlit Solé / Amics de Nonasp)