Tornar a callar*
// Raquel Llop
Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra.
Més que curiós podríem dir inaudit, ja que ham estat testimonis d’una circumstància pràcticament paranormal: un partit regionalista votant en contra de la defensa dels trets característics de la regió, com és en este cas, un organisme creat per a la defensa d’esta “regionalitat”, les llengües d’Aragó i los drets i les responsabilitats públiques que d’elles se’n deriven. Passen los anys i, què se jo, les caretes pesen cada volta més i ja no és que se la ficon i se la traguen, és que la dixen directament al caixó. I sobte com peguen lo crit al cel en contra de l’Acadèmia, que tan de bo significare un pas endavant per la tan temuda declaració de la cooficialitat de les tres llengües aragoneses, i al mateix temps no li dediquen ni un segon a plantejar-se anar de la mà dels partits d’extrema dreta. Potser el que passe és que l’únic que los diferencie és lo color de la cadira, mentre que lo discurs intern és exactament lo mateix. Potser, si los moleste tantíssim que un diputat ixque a l’estrada i utilitzo les tres llengües d’Aragó per a dirigir-se a la sala, això de “regionalistes” ho hauríem de parlar. En castellà, clar, que totes mos entengam. I penso que, si lo que moleste tant és que s’escolton les tres llengües a la que hauria de ser la cambra de representació de totes les aragoneses, potser no hauríem de tornar silenciar més ni lo català ni l’aragonès. Potser, per més que bramon, val la pena no tornar a callar mai.
*Publicada al Diario de Teruel el 9 d’octubre del 202
