Era una vegada un xiquet fascinat per les pedres. Quan anava al camp amb el pare, no veia els sarments per recollir, ni si hi havia guaret, ni si arribaven núvols de pluja, només es fixava en els rocs del terra. Això no es un conte, sinó un fet de la infància de Francesc Xavier Solé Borràs explicat per ell mateix. Lo picapedrer de Vilalba, com també se’l coneix (el precedeix la fama de la seva destresa), es va formar al l’Escola Taller d’Art de Tarragona i a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona en l’especialitat d’escultura, i ha treballat en la restauració de patrimoni: muralla de Tarragona, castell de Miravet, palau de la Generalitat, arc de Berà, etc. Parla amb passió de la seva feina i el cert és que, després d’haver-lo escoltat, veuràs en qualsevol construcció de pedra en sec (com a ell li agrada dir, en lloc de pedra seca) matisos que sempre t’havien passat desapercebuts, comprendràs el perquè de molts detalls, valoraràs el treball dels homes que la van aixecar. Un altre aspecte del seu discurs que em crida molt l’atenció, potser tant com a ell la pedra, és el lèxic del marger. Així, cal saber que la paret del marge ha de dormir cap a dins; que al reblat, les pedres s’agermanen; que n’hi ha de sordes (les que no es deixen treballar) i de vives (les que sí); que en una reconstrucció és molt important com es fa l’entrega de la part nova amb la vella, i pel que fa als noms de les eines, tenim cassut, perpal, perpalina, manuella… Tot això i molt més ho ha recollit Solé en el llibre Manual del marger, editat per l’associació Amics de l’Arquitectura Popular, de Tàrrega. Fa uns anys, el nostre home va patir un greu accident laboral; però, com la pedra viva, es va deixar treballar per les circumstàncies i es va adaptar al que aquestes li exigien, i avui imparteix cursos, fa xarrades i esculpeix al seu taller: final feliç per allò que pareixia un conte.
*Publicat a Diario de Teruel, 24 d’octubre de 2026