L’incendi forestal d’esta setmana al parc natural dels Ports mos ha tingut en aquell “ai” a la gola, en un nus a les tripes que no se pot descriure si no ho tens al davant, si no veus aquell horitzó bullint, aquella franja roja que anuncie que l’infern està a prop, que en un moment tot se pot acabar. I, de fet, per a molta gent, una part de la seua vida certament s’ha acabat: les terres, la muntanya, el paisatge. Un escenari que s’ha tornat negre cendra, negre mort. Un color que s’estén per les més de tres mil hectàrees cremades pel foc, fent d’aquell paisatge un lloc desconegut per a les viles del costat, als ulls de les veïnes que hauran d’esforçar-se per trobar antics camins entre les cendres. I dins de tot això, no sols dol la terra devastada, sinó que també hem estat testimonis d’uns fets que, si bé no mos sorprenen gens, resulten fastigosament vergonyosos. El Baix Ebre s’ha cremat i no ha tingut lloc a les notícies, no ha parat los informatius, i tampoc s’ha merescut un seguiment complet per part de la televisió pública. Totes les persones confinades a les seues cases tampoc no s’han guanyat un espai, per petit que sigue, als canals oficials. Això té un nom, i és abandó. És indiferència, menyspreu i humiliació, tres coses de les quals, la ruralitat, estem absolutament fartes. I ara ha passat a l’altre costat de la frontera, però les muntanyes no n’entenen d’administracions, i si el foc s’hagués produït uns pocs quilòmetres més a l’oest, estaríem exactament igual: abandonades, perquè allà on s’ha calat foc no era Saragossa ni els Pirineus, sinó que eren los Ports, les nostres muntanyes a quilòmetres de les capitals: invisibles per als qui manen, però imprescindibles per a qui hi vivim.
*Publicat a Diario de Teruel, 12 de juliol de 2025