Ha mort l’home més gran de la vila, l’home de la memòria infinita, aquell que va viure la guerra i la misèria, que va haver de marxar al barri d’Horta des del Matarranya amb la seua família sols amb l’ajuda d’una mula que van haver d’abandonar quan van arribar allà on havia estat el pont de Móra destrossat per les bombes. Ha faltat l’home que m’explicave que sent un xiquet escoltave les avionetes i els seus bombardejos pels carrers de Barcelona, que en un moment el cel se feie negre i ell i son germà s’amagaven sota la runa que quedave dels edificis que no havien resistit al desastre; aquell home que acumulave tants anys i tanta memòria que no va poder perdonar mai la desmemòria col·lectiva dels seus companys de generació i que sempre va portar una espineta clavada al cor, una mena de tristesa discreta que li va provocar un sentit de l’humor més limitat, poc explorat, irònic lo just i molt directe. I ara que la Torreta perd un altre veí el silenci avança tranquil, sense pressa, perquè sap que li quede poc per entrar a totes les cases i compartir llar amb l’oblit. La memòria la tenim qui mos quedem i mai es podrà comparar amb la d’aquells que se’n van, perquè a natres se mos ha educat en una societat que passe pàgina amb massa facilitat, que viu còmoda, que no lluite, que no es fa preguntes, que no demane justícia. Estic convençuda que si alguna cosa hauríem de preservar és la consciència col·lectiva de no reblar davant la desraó, encara que no ho patim en pròpia pell. Hem de reivindicar la memòria perquè recordar és honrar el passat i defensar la història que no és la nostra és cuidar el seu record, aquell passat que ells van viure i nosaltres hem heretat, per fer més coherent, més digne i menys inhòspit aquest present que compartim.
* Publicat a Diario de Teruel, 7 de juny de 2025