Amb el cas Epstein hi ha una sensació estranya que no desapareix. Cada nova filtració promet sacsejar els fonaments del poder, però l’endemà tot continua exactament igual. Surten noms, apareixen correus, s’alimenten tertúlies, però el nucli dur roman intacte. Potser el problema no és què sabem, sinó com se’ns permet saber-ho.
Les elits contemporànies han après a gestionar l’escàndol com qui regula una vàlvula de pressió. No oculten del tot la informació: la distribueixen en dosis calculades. La transparència no és absoluta ni emancipadora, sinó administrada. Es mostra prou per calmar la indignació, però no tant com per posar en risc l’estructura que sosté el sistema. Així, la pregunta rellevant no és quins poderosos apareixen implicats, sinó quin tipus de règim necessita fragmentar la veritat per preservar la seva legitimitat. Ens entretenen amb el llistat de culpables potencials mentre oblidem observar el tauler sencer. El poder no funciona només per corrupció individual, sinó per arquitectura. Hi ha interessos que negocien danys, protegeixen aliats i sacrifiquen peces quan convé. La legalitat es converteix en un espai de transacció i el càstig, en una possibilitat remota més que no pas en una conseqüència inevitable.
En aquest escenari, fins i tot la revelació pot ser una arma. Cal preguntar-se sempre qui en treu profit quan un escàndol esclata en un moment concret. Qui guanya amb el calendari? Qui perd? La filtració no és necessàriament un acte de justícia; pot ser també una jugada en una disputa interna entre faccions poderoses. El més inquietant és que ens hem acostumat a consumir la indignació com a espectacle. Tenim proves, tenim horror, tenim detalls, però no tenim transformació. La veritat, quan arriba trossejada i convertida en contingut, rarament altera les relacions de força. El poder no tem la informació dispersa; tem l’organització que pot néixer-ne.
Potser la qüestió no és què falta per saber, sinó què falta per construir. Si veure no és suficient, si conèixer no modifica res, aleshores el repte és convertir la revelació en acció col·lectiva. Només quan la veritat deixi de ser entreteniment i esdevingui mobilització política començarà a ser realment perillosa per a qui sempre ha governat des de la impunitat.
*Publicat a Diario de Teruel, 28 de febrer de 2026