Parlem molt de salut mental, però massa sovint ho fem com si fos una qüestió individual: ansietat, depressió, estrès, resiliència. Posem el focus en la persona i no en el món que l’envolta. Però què passa quan l’angoixa no neix només dins nostre, sinó de no saber si podrem pagar el lloguer, arribar a final de mes o continuar vivint a casa nostra?
El cas d’Olga, a l’Hospitalet, obliga a mirar aquesta realitat de cara. Després de més de vint anys al mateix pis, va ser desnonada a l’abril. Mesos abans havia explicat al Parlament com la inseguretat residencial, els ingressos insuficients i la impossibilitat de cobrir les necessitats bàsiques havien deteriorat la seva vida. La nit anterior al desnonament va ingressar a urgències psiquiàtriques després d’haver expressat intencions suïcides. El 7 de setembre va morir per suïcidi. Ara, de nou a l’Hospitalet, els Mossos investiguen la mort d’un home de 60 anys que havia de deixar el local on també dormia, tot i que encara cal aclarir-ne les circumstàncies.
No es tracta d’afirmar que un desnonament expliqui per si sol un suïcidi. Les persones no som equacions i les causes són múltiples. Però tampoc podem actuar com si la pobresa, la precarietat o la por de perdre la llar no tinguessin conseqüències sobre la salut. Una revisió publicada el gener de 2026 a PLOS ONE, que analitza 22 estudis amb més de 336.000 persones llogateres, assenyala una relació entre la inseguretat residencial i una pitjor salut mental.
Potser el problema és que hem convertit problemes socials en problemes individuals. Demanem resiliència a qui viu amb salaris que no arriben, lloguers impossibles, feines precàries i factures que s’acumulen. Després, quan aquesta pressió es fa insuportable, parlem de salut mental com si la causa fos exclusivament dins del cap d’aquella persona.
La pobresa no és només no tenir diners. És viure sense marge, sense estabilitat i, massa sovint, sense sortida. I això també emmalalteix. Si volem parlar seriosament de salut mental, haurem de començar a parlar també de salaris, habitatge, precarietat i desigualtat. Perquè no hi ha salut mental possible allà on viure amb dignitat s’ha convertit en un privilegi.
*Publicat a Diario de Teruel, 3 d’octubre de 2026