La mort d’Abderrahim a Torrejón de Ardoz aquest dimarts i l’assassinat d’Abdoulie Bah a Gran Canària el passat maig no són fets aïllats. Són dues cares d’un mateix problema: el racisme institucional i la violència policial contra persones negres i migrants. Com a societat, no podem continuar mirant cap a una altra banda cada cop que un cos policial actua com si la vida d’algunes persones valgués menys que la d’altres.
En el cas d’Abderrahim, un jove de 36 anys, va ser immobilitzat per dos policies fora de servei fins a la mort. Durant més de deu minuts, segons testimonis, se li va aplicar una maniobra d’asfíxia mentre la gent cridava perquè l’alliberessin. No hi havia cap arma, cap amenaça real, només una suposada sostracció d’objectes. I malgrat això, la resposta va ser letal. L’autor dels fets, de moment, només ha estat suspès temporalment i posat en llibertat amb càrrecs. Abdoulie Bah, per la seva banda, va morir pels trets de la Policia Nacional a l’aeroport de Gran Canària. Tenia un ganivet i es trobava en plena crisi mental. La resposta no va ser la contenció, ni cap mitjà no letal: van ser cinc trets, un d’ells al coll. Tenia 27 anys, parlava cinc idiomes, havia crescut sota tutela institucional i treballava ajudant altres joves com ell. El seu crim? Ser negre, pobre i vulnerable.
Els discursos oficials parlen de protocols i proporcionalitat. Però cada vegada que la víctima és racialitzada, la força aplicada sembla no tenir límits. La pregunta no és només si els policies actuen segons el protocol, sinó si aquest protocol serveix per protegir totes les vides per igual. Això no és només un problema policial. És un problema estructural. Necessitem una revisió profunda dels cossos de seguretat, dels seus biaixos, dels seus criteris d’actuació. I sobretot, necessitem que la societat exigeixi responsabilitats quan l’Estat, en lloc de protegir, mata. La justícia no pot ser selectiva. La vida d’Abderrahim i la d’Abdoulie importen. També aquí, també ara.
*Publicat a Diario de Teruel, 21 de juny de 2025