Les fronteres no haurien de ser espais d’excepció on els drets deixen de tenir valor. Tanmateix, fa massa temps que les polítiques migratòries europees han assumit justament la idea de que protegir una frontera justifica retallar garanties fonamentals i, per això, és tan important recordar que els drets humans no desapareixen quan una persona creua una frontera. La recent sentència del Tribunal Suprem que impedeix les devolucions en calent de persones interceptades al mar davant de Ceuta i Melilla és una passa en aquesta direcció. No resol el problema de fons, però estableix un límit a una pràctica que durant massa temps ha deixat persones completament desemparades.
Durant anys, moltes persones rescatades mentre intentaven arribar nedant a territori espanyol eren retornades immediatament al Marroc, sense identificació, sense assistència jurídica i sense la possibilitat de demanar protecció internacional. Ara, el Suprem recorda que aquesta actuació no encaixa en el marc legal previst per als rebutjos en frontera, perquè el mar no és una tanca ni un element físic de contenció. Això obliga l’Estat a aplicar els procediments ordinaris i a garantir els drets més bàsics.
Però convé no caure en el triomfalisme. La mateixa resolució deixa entreveure que, si algun dia el Govern instal·lés nous mecanismes físics de contenció al mar, podria intentar recuperar aquesta pràctica sota una altra forma. És preocupant que la resposta davant una vulneració de drets pugui acabar sent reforçar encara més la frontera en lloc de reforçar les garanties de les persones. El debat no és només jurídic: és profundament polític i moral. Hem normalitzat que les persones migrants siguin tractades com una qüestió de seguretat abans que com a éssers humans. Acceptem amb massa facilitat que la primera resposta sigui expulsar, invisibilitzar o impedir l’accés, quan el que hi ha darrere de cada travessia són històries de guerra, persecució, pobresa i desesperació.
Una democràcia no es mesura per la solidesa de les seves fronteres, sinó per la manera com tracta les persones més vulnerables. Si els drets només existeixen per a qui arriba amb passaport, recursos o el color de pell adequat, aleshores deixen de ser drets universals i es converteixen en privilegis. La sentència del Suprem és una oportunitat per replantejar-nos quin model de societat volem construir. Una que aixequi més murs o una que entengui que cap frontera pot estar per damunt de la dignitat humana.
*Publicat a Diario de Teruel, 18 de juliol de 2026