N’hi ha festivals que ocupen un recinte. I n’hi ha que ocupen una vila. Matarranya Íntim fa catorze anys ho aconseguís, convertint enguany, del 2 al 5 de juliol, la Torre del Comte en un escenari singular ple d’universos. En un poble carregat d’història, d’art i de racons amb ànima, una cotxera, una antiua escola, un pati, un solonar i la mateixa església han tornat a demostrar que el teatre no necessita grans escenaris per ser gran. La fórmula continua funcionant: microespectacles de text, dansa, titelles i altres llenguatges, en català i en castellà, escenificats a tocar del públic. I un seguit d’activitats paral·leles: música a la plaça i a l’ermita, un audiovisual en un cafè tal com lo va abandonar el temps i la despoblació, un duo d’arpa i trompeta a la llonja, vermut electrònic i una exposició als carrers de fotografies de Michael Robinson, Premi Pulitzer, dels “Vulnerables”, lema d’esta edició, recordant-nos que el món real de vegades és més extravagant que qualsevol ficció. Les entrades es van exhaurir només eixir a la venda. Bona notícia i una sensació estranya. Perquè tot i el ple, faltava aquell tràfec de gent amunt i avall, aquella impressió que el poble sancer respira festa. Potser els temps canvien i ara anam directes a l’espectacle concret, consumim cultura i tornam a casa. No obstant això, el festival i la comarca que el sosté mantenen intacta la seua virtut principal: posar el dit a la nafra dels problemes actuals a través de les arts. Perquè quan s’apaguen los focus o els aplaudiments, queda viva la paradoxa deliciosa de l’ofici: los qüentistes, inventant històries, representant ficcions, mos amostren les realitats més incòmodes o les més boniques, fent-mos plorar o riure. Són altres, fora dels escenaris, los que tenen paraules molt bones i els feits de Carnaval. Comparats amb estos, los comediants professionals són gent de confiança. Per això iniciatives com lo Matarranya Íntim resulten tan necessàries: màscares ben vives que mos aiden alhora a mirar a fora i a ser feliços gaudint de l’art. Que no és poca cosa.
*Publicat a Diario de Teruel, 11 de juliol de 2026