Els milions que van arribar després de la DANA a la Comunitat Valenciana van omplir titulars i fotografies de diversos donants emfatitzant gestos generosos. Però, quan s’analitza el cas de les aportacions massives de les fundacions de dos dels homes més rics de l’Estat Espanyol, apareixen alguns interrogants. D’una banda, la fundació vinculada al gran magnat del tèxtil va canalitzar un fons de 100 milions d’euros als municipis afectats perquè fossin els ajuntaments els qui gestionessin l’assignació. D’altra banda, una altra gran fortuna va anunciar dues donacions: un fons de 40 milions per les empleades d’una gran cadena de distribució i d’altres milions per a empreses, cultura i sectors educatius. En conjunt, xifres que eclipsen les quantitats habituals en ajuda a desastres, però que també generen dubtes sobre la relació entre filantropia, impostos i poder corporatiu.
El debat no és només en que es doni; sinó en com es dóna. En alguns municipis, la distribució va estar ràpida però simplificada, amb ajuts fixos de milers d’euros que no sempre van atendre l’impacte real dels danys. En altres casos, l’administració local va optar per criteris més exigents, retardant la recepció de les ajudes. És a dir: la urgència de la catàstrofe va topar, com de costum, amb la lentitud institucional i la fragmentació del criteri local. Aquí entra la qüestió essencial: quan les grans fortunes fan donacions, obtenen mecanismes de deducció fiscal importants –fins a desgravacions que poden comptar com a part del seu negoci. L’acte de donar, per tant, no està deslligat d’un benefici. Això porta a plantejar si aquestes accions ajuden realment a reconstruir o simplement reforcen la imatge corporativa i la influència social dels donants.
La meva intenció no és negar el valor de cap ajuda en una situació d’emergència. Però sí crec que cal exigir transparència i condicions. Que el repartiment segueixi criteris democràtics, que la població afectada tingui veu, que no sigui una campanya de màrqueting. I, sobretot, que no substitueixi el paper de l’Estat: perquè l’acció pública ha de garantir que els drets bàsics no depenguin de la voluntat dels multimilionaris. Si no, convertim el rescat de la catàstrofe en una campanya mediàtica, i la reconstrucció en un aparador de beneficència.
*Publicat a Diario de Teruel, 25 d’octubre de 2025