Escric estes línies tot recuperant-me de les trobades familiars que molt probablement totes hem patit estos dies, i ho faig pensant en com es deu viure un sopar de Nadal a les cases de famílies petites, com deu ser sopar amb la tranquil·litat que l’únic que canvie aquella nit o aquell migdia és el menú, que es prepare amb una miqueta més de temps, que se li fique una miqueta més d’intenció, podríem dir. A les cases de famílies grans, com la meua, los sopars i dinars de Nadal suposen una organització i coordinació (femenina, és clar) que ja voldrien tenir molts governs i administracions. La que pose la casa ja sap que haurà d’assumir que tindrà la cuina empantanegada des del dia d’abans. Que si prepara canapès, l’adob per la carn, pensa unes postres especials, tingues amanits torrons i polvorons per després de sopar, el cava a la nevera… Una sèrie d’accions que cada any són iguals i que any rere any fan molta més peresa. Tot perquè després vingue aquell cunyat tan especial i que tanta punteria té a l’hora de soltar comentaris a dir-te que ell va estar a un restaurant on li van servir tuétano a baja temperatura con reducción de boletus del Pirineo i que bé pel preu que va pagar, que ja s’ho fotrie ara, que les galtes al vi que has fet no estan gens malament, però que no és lo mateix. I ni parlar-ne de la neboda vegana, és clar. Aquella està condemnada a fer de Departament d’Absurditats al que tothom encomanarà el seu comentari de torn per allò que tingue al plat. Per un dia no passe res, noia, menja magra, o una gambeta o un tall de formatge… I aquella només que va bevent per passar més de pressa la trobada o, com a mínim, arrancar-se a respondre a les provocacions. A casa meua tenim de tot, del cunyat a la vegana passant per la tieta que comenta tots els cossos de les seues nebodes i la mare que cada any fa esclatar una guerra civil abans del sopar perquè ja n’està fins als nassos de Nadal i encara no ha ni començat.
*Publicat a Diario de Teruel, 27 de desembre de 2026