Vòmit

// Marina d’Algars

D’uns temps ençà tinc unes ganes de vomitar estranyes. «Serà cosa de l’edat!», em dic. Em venen de sobte, però en veritat hi ha un vincle entre aquesta sensació orgànica i certes coses que em passen. L’altre dia, després de vuit minuts d’espera perquè una persona em mirés a la cara en l’oficina de la TSS, m’allarga un full amb els telèfons on he de trucar per tal de sol·licitar hora. «Solament vull fer una

consulta telefònica», li dic. És igual. «Miri bé que hi ha dos números, l’un és de pago», comenta sense traure la mirada de la pantalla del seu ordinador. «Cal trucar a les set de la matinada perquè quan s’omple la llista ja no donen cita». L’endemà, a les set, ja tenia el telèfon a l’orella. Cinc minuts de la veu d’un robot amb veu femenina. Ja se sap: «Si la seua consulta és sobre… premi u, si és de… premi dos…» etc. Després de deu minuts amb el dit amunt i avall, la senyoreta robot, molt amablement em diu que no hi ha cita a la meua província, que ho torni a intentar un altre dia. «No vull vomitar», em dic. Vaig a prendre un cafè al bar del xino i el trobo poc afable, també és estrany perquè és un home molt xarrador. «Què li passa?» Li pregunto. «M’ha arribat lo rebut de la llum, 1.400 € i solament tinc la nevera i dues màquines». Sé que ell i la seua dona treballen 20 hores diàries, i no aixequen el cap des de la pandèmia. Vull vomitar. «Serà el cafè», penso. Fullejo el periòdic! Més ganes de vomitar. No veig les notícies a l’hora de dinar perquè vomitaria. Realment no sé si aquesta sensació ja s’ha fet crònica en mi. L’edat es un animal exhaust de suportar bilis que fan impossible pair tot allò que hem d’empassar-nos forçats per la involució burocràtica i política, per les guerres, per la desigualtat… Solament em queda confiar en la humanitat d’algunes persones individuals i en grups. O potser somiar!

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023