Soc feminista, d’esquerres, parlo aragonès i català i desfilo en l’ofrena de flors a la Verge del Pilar. Així va començar la intervenció de María Longás a la presentació del llibre El Pilar, identidad y mito. Análisis desde la historia y la antropologia, publicat per la fundació Gaspar Torrente amb la col·laboració la DPZ, Delegació d’Arxius i Biblioteques. Vaig acudir a l’acte per l’assumpte i pels autors. Un llibre coordinat per Nacho López Susín amb col·laboradors que aporten diferents temes amb rigor científic, que mostren aspectes i reflexions sobre un fet que en situa en la història amb claus diferents per a interpretar-la, com José Ramón Bada, entre d’altres. Però no vull parlar del llibre que recomano, vull centrar-me en els noms propis que fan referència a persones. Nacho va començar la seua intervenció amb una referència al periodista Guillermo Fatás, qui, en un article a l’Heraldo de Aragón, menyspreava el nom de Pilara amb paraules com aquestes: «usat en baturrades de gust discutible i en retorns impostats a un etnicisme suposadament castís i originari sense fondament». A més de autors com Arnal Cavero o Luzia Bueso, que ja parlen del nom en diferents publicacions, les professores Pilar Lahoz i Chulia Ara i en Nacho, van fer investigacions al registre civil i van trobar que a segona meitat del segle XIX hi ha xiquetes batejades amb el nom de Pilara, també xiquets. Això em va portar al meu poble, on resulta que tenim Pilara i Pilaro, com a nom i com a referent de la casa. També vaig pensar en una situació que es donava quan la meua edat no era per a raonar. Resulta que lo secretari de l’ajuntament, encarregat del registre civil, i també al registre parroquial, inscrivia les criatures amb el nom en castellà: José, Josefa, Manuel… però des del primer dia se’ls anomenava pel nom en català: Josep, Josepeta, Manel, Vicent… La dictadura negava la llegua pròpia, la nostra, els funcionaris ho registraven tot en castellà, però la gent, «lo poble», utilitzava el nom significatiu que eixia del cor. Aprofito per a dir que també del cor els va eixir als meus pares registrar-me amb els noms de les iaes i de la mare; massa càrrega d’energia. Per això el vaig acurtar i, d’aquí cap allà on vaig o escric, cascú m’anomena com l’ix.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025