Parlo català

// Marina d’Algars

Sóc d’un poble de la Franja, nascuda a l’Aragó i parlo català. Bé, sóc moltes més coses, però últimament sembla que cal presentar-se amb aquesta rutina cada volta que alguna persona desconeguda em pregunta o he de parlar en públic. Això ja em passava de joveneta quan vaig començar a estudiar fora de les escoles del poble per qüestió d’edat. Aquí (a Aragó) i allà (a Catalunya), en escoltar la meua fonètica, la pregunta estava servida: D’on ets? Parles com els de Tortosa… Sentia vergonya de parlar amb la meua llengua materna; jo sabia que era català, però pensava que era un català de poca categoria. Vaig decidir estudiar català a la universitat de Tarragona quan era una assignatura optativa amb poc alumnat en una carrera pedagògica (eren els anys setanta, encara vivia… ja sabeu qui). I mai no he deixat d’estudiar-la ni d’utilitzar-la. No tinc cap dubte sobre quina és la meua llengua de pensament, emocions i somnis. No obstant això, ara que he arribat a la tercera navegació de la vida, després d’un itinerari vital de lluita amb altres dones per la construcció d’un model de dona independent, per la desconstrucció dels lligams d’una cultura patriarcal que vam mamar, d’assolir una identitat pròpia amb l’exclusió del confort heretat com era la ruptura dels vincles afectius que ens donàvem suport emocional. Quan finalment pensava viure tranquil·la cuidant del meu jardí, és necessari continuar reafirmant qui som, d’on venim, quina és la nostra llengua. Perquè ara més que mai és més fàcil difondre una mentida i convertir-la en veritat com els diferents noms inventats o recurrents per anomenar de maneres capritxoses diverses el català que és tan nostre com d’altres que l’usen. Com és possible tanta ignorància, atreviment o manipulació? Qui té l’autoritat científica per a posar nom a les diferents llengües: un líder polític, un alcalde, una presidenta d’una associació…? Evidentment no. Qui té l’autoritat és la Universitat, la Romanística Internacional i els filòlegs que es dediquen a la investigació en l’àmbit universitari i ens aporten el seu coneixement científic (Maite Moret, Artur Quintana, Javier Giralt, Natxo Sorolla…). No vull argumentar, simplement he pensat en veu alta les reflexions que plantejava, fa molts anys, als meus pares sobre quina llengua parlàvem. Perquè em preocupa veure com s’activen alguns moviments encaminats a desconstruir la cultura que amb esforç i estima anem edificant moltes persones per avançar, crear i viure amb consciència solidària.