Això diuen a l’oficina de turisme de la ciutat. Algunes persones comenten que han visitat la “Toscana” aragonesa; que volen escapar del bullici, de la feina o de la hipoteca. Suposo que també imaginen que la natura és una ànima viva que ens connecta amb la transcendència i busquen els racons més turístics en una comarca entranyable. Mentre escolto les meravelles que troben en el naixement del Matarranya, la meua pell tremola. On és el riu gelat de l’adolescència, aquell naixement verge, sense passarel·les de fusta al costat de les roques? On és el silenci d’un temps sense retorn? I la neu de l’hivern en aquell escenari on vam descobrir els secrets de l’amor sota l’aigua freda dels tolls?
Jo també respiro al costat de les pedres de l’Algars o del Matarranya, els de sempre, però no hi trobo la calma que busco. Sembla que aquí no hi ha cap cosa significativa i penso allò del moviment d’una papallona a l’altre costat del món i la seua repercussió en l’extrem contrari. La vida em pesa tant que busco el refugi en el paisatge de la nostàlgia. Recordo l’aigua d’abans i ara hi veig una passarel·la de persones que fugen de la guerra a través del mar. La veïna pensa que qui ve de fora en pren les ajudes del govern sense cap esforç. I em tremola la pell en sentir-la. També quan no puc suportar l’impacte d’una xiqueta arrancada dels braços de sa mare que és immigrant en un país governat per un psicòpata, un boig demòcrata que desplega la policia en la ciutat de cinema i avantguardes per arrencar la xiqueta nascuda allí de la negra, o mulata, o pobra, perquè ella és immigrant, perillosa i ha de marxar. I tremola quan recordo davant les pedres del riu de la meua joventut l’amic que treballa quasi en solitari per tal d’aconseguir l’alliberament del seu germà segrestat a Guinea Equatorial pel dictador Obiang? Les imatges dels bombardeigs, les llàgrimes, la sang vessada convertides en rutina, s’obstinen a fer-se presència, són tossudes i em pregunto cap a on mirem quan fugim de l’estrès de la nostra vida confortable. És impossible escapar-me dels pensaments que em pesen com la vida, ni entre els dos rius del meu poble que estimo ni del Matarranya que està de moda. Malauradament, l’edat, en lloc de donar-me respostes, cada volta em planteja més preguntes.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost 2025