Hedonisme*

// Marina d’Algars

És un corrent filosòfic que veu en el plaer la font de la felicitat. El terme està derivat del grec antic i significa satisfacció, desig. El refús del plaer és el contrari, propi dels ascetes. Els primers texts que en parlen són d’Epicur. Tothom no entén el plaer de la mateixa manera. Per a Joan Fuster, plaer és l’absència de dolor, el principal simbolisme estaria en “l’aspirina”, altres ho relacionen amb la satisfacció dels instints. Sembla que hi ha unanimitat en admetre que el plaer té molt a veure amb el sistema de valors morals personals. El plaer és el principi i fi de la vida feliç. Les principals religions prediquen la renúncia als plaers i la mortificació per a fer-se independents de les passions corporals i trobar la felicitat en valors espirituals.

Hereus del “Maig del 68” amb el lema “Prohibit prohibir” ens llancem a la vida amb la finalitat de gaudir del temps, de buscar la satisfacció immediata dels nostres desitjos, de la llibertat com a lema de vida. Això ho coneix perfectament la societat de consum i els Mercats que la fan sostenible. Ens presenten un panorama ampli i divers d’opcions que ens fan sentir lliures per a poder escollir aquesta o aquella marca d’esportives, de perfum o de lleixiu per a desinfectar el lavabo, per exemple. Llibertat per a anar a votar cada quatre anys al partit A, B, C… Però, tenim llibertat per a pensar? És possible pensar lliurement amb la influència de la publicitat, els missatges trampa i la seua incidència en les nostres accions, gustos i fins i tot pensaments? Seríem capaços de renunciar a aquesta vida de benestar per viure amb una visió més ampla vinculada a la conservació del nostre planeta que estem esgotant dels seus recursos naturals i omplint-lo de brossa? Quin és el límit d’aquest consum? Fins on arriba l’esclavitud a la qual estem sotmesos? Addicció, condicionada pels amos del món, al plaer, a la satisfacció immediata de les nostres necessitats, a la distracció permanent. Dependència del consum en una actitud hedonista que ens fa esclaus i potser insolidaris.

*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost 2019