Funeral

// Marina d’Algars

Totes les cultures tenen els seus rituals d’enterrament: egípcia, índica, xinesa, hebrea, islàmica… El funeral és un ritu que canalitza la nostra manera de reaccionar davant la mort i un tret diferencial amb la resta d’éssers vius. Ja els neandertals tenien un comportament col·lectiu i enterraven els morts de forma ritual. En funció del lloc, la cultura i les creences dominen uns aspectes o d’altres, però el ritual hi és present com a una necessitat personal, social i cultural de manifestar afecte, respecte, consideració al difunt i a la família que canalitza els nostres sentiments d’una forma ordenada. De totes les situacions tràgiques del Covid19 avui penso en el conjunt de cerimònies que acompanyen el procés de la mort i no es poden realitzar: manifestació del dol, vetlla, acompanyament a la família, enterrar o incinerar el cadàver… És impropi de la nostra sensibilitat humana no poder acomiadar-nos del difunt estimat ni acompanyar-lo en la seua agonia a l’hospital. Quedarà per sempre la tristor d’haver cuidat els pares malalts, vellets, parents i amics durant molt de temps, anys, i a causa d’aquesta situació deixar-los morir sols a l’hospital connectats a tubs i aparells sense contacte humà, sense la mirada que acompanya fins a l’últim respir conscient. I no solament a les víctimes de l’epidèmia, també a qui actualment es mor per causes diverses. Tanmateix no poder compartir el dolor ni rebre el suport presencial, haver d’enfrontar-se solitàriament als tràmits hospitalaris, funeraris i recollida de les pertinences personals del difunt és un drama tan inesperat com el virus. Les conseqüències psicològiques, les cicatrius profundes en el procés d’elaboració del dol per no abordar bé l’adéu tenen conseqüències indefinibles. Acomiadar-se de les persones estimades abans de morir és fonamental.