Distopia*
// Marina d’Algars
Comença el curs, mes de setembre de 2022. L’entrada a la classe és per estricte ordre d’arribada. Dos metres de separació seguint les indicacions. A l’aula, els pupitres incrustats en una cabina de plàstic on hi ha un petit altaveu per escoltar les instruccions del professor o professora (protegit també per una pantalla) i les normes generals que es repeteixen al llarg de la jornada. Al pati, cada alumne té marcat un cercle de dos metres de diàmetre per moure-s’hi en llibertat sense sortir-ne, per tant és millor jugar als jocs educatius molt sofisticats, això sí, que poden treure a l’hora de l’esbarjo escolar. Des que entren a l’escola bressol, hi ha un programa molt exhaustiu per adoctrinar els xiquets i les xiquetes per tal d’adaptar-los a la nova societat (la nova normalitat com deien els polítics quan es va sortir de la primera pandèmia arreu del món). En dos anys, els amos d’aquesta nova societat (?) han aconseguit canviar radicalment la psique infantil a partir de la feina desenvolupada amb els pares i mares i els docents, que ara es denominen instructors. La docència s’ha convertit en un concepte desgastat que no té sentit actualment, com la socialització, la solidaritat, l’empatia… Ha estat fàcil i ràpid l’adoctrinament dels adults. Dos han estat els paradigmes: la por i l’obediència. Por a l’altre que em pot contagiar, obediència per a fer allò que dicten per tal de no contagiar-me. Com a mare i pare responsable i basant-me en l’amor als meus fills faré tor allò que manin per salvaguardar la seua vida. I la nostra. Si algú encara manté la capacitat de pensar i mostra un conat d’humanitat, està preparada la policia per a sancionar i fins i tot tancar a la presó on hi ha negres, grocs, morenos … i allí dintre segur, segur que agafes qualsevol virus no reconegut. I serà per la teua culpa.
*Publicat a Temps de Franja n. 146, juliol 2020
Tags: Entre dos aigües
Trackback des del seu lloc.
