Cine i un poema des del meu poble*

// Marina d’Algars

Avui em situo a l’Argentina. Un bon amic em va parlar de La noche de los lápices (a YouTube). És una pel·lícula argentina dramàtica-històrica dirigida per Héctor Olivera que es va estrenar el 4 de setembre de 1986. Recrea el succés real conegut pel mateix nom: el setembre de 1976, durant els primers mesos de l’última dictadura militar argentina, set adolescents de la ciutat de La Plata van ser segrestats, torturats i assassinats per demanar un bitllet estudiantil. (Més informació a Wikipèdia que ho sap quasi tot). La pel·lícula m’ha fet pensar i repensar fets que ja coneixia; i d’altes formes de tortura i de violència, contra les dones i els homes. Com últimament estic més poeta que narradora, permeteu-me que avui us deixi un poema.

L’oficial l’observava a la dutxa: / els seus pits verges sota la camisa mullada, / els seus mugrons eriçats per la fredor de la por, / el seu pubis tremolós i les mans lligades a l’esquena. // Lasciu fins al límit, / l’empenyia cap al seu despatx. / Endins una pudor d’homes morts / penetrava entre les seues cames i ascendia fins a la seua boca, / per a esclatar en la bena dels seus ulls. / Després era arrossegada, sobre una catifa de vòmit i de sang, / fins a la cel·la de càstig. / L’escena es repetia en cada torn. / Com ella, set estudiants, van ser tancats en cambres / on van incendiar les seues pells amb cigars, / on van emmudir a crits la seua esperança, / on a cops van deformar els seus llavis / fets per al bes i per al cant. // Malgrat el dolor, / cantaven sota el pes de marxes militars. / Van transformar els seus cossos, / però, no van aconseguir destruir les seues ànimes. // Reyna va ser llançada a l’oceà / després arrencar-li el fruit dels seus violadors. // Reyna sota l’aigua, l’últim que va veure / va ser el silenci d’una lluna blanca.

Per acabar, no oblideu que el 25 de novembre també tenim molts poemes per llegir, malauradament.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023