Un nen mort a l’exili republicà, localitzat gràcies a una tesi doctoral francesa
Rosa Trenc Piqué, del Torricó (la Llitera), tenia un germà que va morir amb tan sols 22 mesos de vida, però fins ara no sabia on era enterrat. Es deia Liberto i va morir a França l’any 1939, molt abans que ella naixés el 1953. A casa sempre es parlava del ‘nen’ que havien perdut en unes circumstàncies difícils i que ningú sabia on era. Només els havien quedat unes poques fotografies i uns quants dibuixos, fets pel seu pare, que hi tenia bona mà.
Per un curiós gir del destí, aquest passat mes d’octubre, Rosa Trenc va poder visitar per fi la tomba de son germà. Ho va fer de la mà d’una investigadora francesa, Léa Barril, de la Université Grenoble Alpes, que està fent la seua tesi doctoral sobre migracions i exilis: Entre migrations économiques et exils politiques, i en especial sobre l’exili republicà a la zona del Departament de l’Isère (dirigida per la historiadora Almudena Delgado Larios).
Una exposició i una tesi doctoral sobre l’exili republicà
Tot i trobar-se encara en plena fase de recerca, la investigadora ja disposa de resultats més que rellevants i els ha pogut mostrar en una exposició que es va inaugurar el passat 3 de setembre a la Maison Internationale de Grenoble: “Les Réfugié-es espagnol-es en France, en Isère et à Grenoble (1936-1941): 90 ans de la Guerre d’Espagne. Histoire et Mémoire.”
Entre altres coses, la investigació de Léa Barril ha permès treure a la llum per primera vegada els noms de les 56 persones que, fugint de la Guerra d’Espanya, van perdre la vida entre febrer i juliol de 1939 al camp d’internament de Grenoble. De les 56 que hi van morir, 45 eren infants. Entre ells el petit Liberto, que ocupa un espai destacat en l’exposició gràcies al fet que la investigadora va poder contactar amb els seus parents més directes, concretament la seua germana Rosa, que hi va assistir acompanyada del seu marit, Joan Rovira (fundador i primer president del nostre estimat Centre d’Estudis Lliterans) i dels seus dos fills.
Aquest passat mes d’octubre, tots ells van visitar l’exposició a Grenoble, van poder parlar amb Léa Barril i van rememorar les circumstàncies que van portar la seua mare i el seu germà a l’exili, mentre son pare romania a Espanya en un periple de camps de concentració i presons franquistes. A l’exposició s’hi han reproduït també diverses pàgines del diari Segre, signats per la periodista Laura García Gil, que se’n va fer ressò en diferents ocasions al llarg del procés de recerca.


Els enrevessats itineraris de l’exili
La mare de la Rosa es deia Teresina Piqué Nadal i, quan les tropes franquistes van ocupar el poble del Campell, a principis d’abril de 1938, va haver de fugir cap a Catalunya amb tota la família. Mesos més tard, en plena retirada, el 30 de gener de 1939 va travessar la frontera francesa pel port del Pertús. Anava a peu, amb son fill als braços, els sogres i una cunyada (la frontera es va obrir només per a dones, infants i gent gran, mentre que els homes no van poder passar fins el 5 de febrer). Hi ha una famosa fotografia de “la Retirada” (distribuïda en el seu moment per l’agència internacional Fulgur Press) en la que, per atzar, es veu tot el grup just en el moment de passar.

Però, tan bon punt com van trepitjar el territori francès, les autoritats gal·les els van separar a tots i els van dispersar per diferents camps d’internament. Van tardar anys a retrobar-se. Al poc temps de la dispersió forçada, els sogres van tornar a Espanya. En arribar al Campell, el sogre va ser detingut i empresonat fins a les darreries del mes de març del 1944, simplement per la seua condició de “pare de”. De la cunyada no saben el periple que va seguir, però anys més tard van saber que el 1945 residia a Montesquieu, a prop de Toulouse.
Mentrestant, el pare de la Rosa i el Liberto, Manel Trenc Torres, anarcosindicalista del Campell involucrat en l’organització de la Col·lectivitat del seu poble, de la que en va ser delegat de compres, seguia fent la guerra enrolat a l’exèrcit republicà. L’abril del 1939, era una de les quinze-mil persones que esperaven ser evacuades del Port d’Alacant amb uns vaixells que mai van arribar per la traïció de les democràcies occidentals. Manel va ser detingut i va passar per diferents camps de concentració franquistes, fins acabar a la presó de Sant Miquel dels Reis (València), on formalment feia d’ordenança del metge oficial, i informalment d’escrivent i ma dreta del pedagog anarquista Félix Carrasquer, que era cec i també estava empresonat allà. A Manel el van condemnar a pena de mort, tot i que després l’hi van commutar per 30 anys de presó. Va poder sortir en llibertat condicional el 1951 i va tornar cap a la Llitera, però ja no es va poder establir al Campell. Com als seus pares, la repressió franquista els va confiscar propietats i els va forçar a abandonar el seu poble d’origen. Es van instal·lar al Torricó.
L’oblidat camp d’internament de Grenoble
Gràcies a la investigació de Léa Barril, Rosa Trenc ha sabut que sa mare i son germà, quan els van detenir un cop entrats a França, van anar a parar a la ciutat de Grenoble. D’acord amb les troballes de la investigadora, la nit de l’1 de febrer dos combois plens de persones refugiades, majoritàriament dones, infants i gent gran, van arribar a aquella ciutat a la vora dels Alps. L’ajuntament va haver d’improvisar un petit camp d’internament al parc Paul Mistral de la ciutat.
Per aquell camp, entre el 2 de febrer i el 12 de juliol de 1939, hi van passar un total de 2.549 refugiats que fugien de la Guerra d’Espanya, dels quals, com s’ha dit, 56 hi van deixar la vida. Léa Barril ha recuperat les identitats de totes aquestes persones. I és aquí on el nom del petit Liberto ha tornat a eixir a la llum (tot i que al certificat de defunció li havien posat Alberto!).
Com en la majoria dels camps, les condicions eren terribles. Léa Barril explica que les persones refugiades hi van arribar extenuades i no portaven roba per a poder passar un hivern tan extrem com el dels Alps (era febrer!). Hi havia poc personal mèdic i no es feien consultes a la nit, i, a més, els van imposar una quarantena de 16 dies, durant els que no van poder rebre cap ajut mèdic d’emergència ni cap suport de la població local (que sovint s’organitzava per a donar aliments i mantes als refugiats). En aquell context, les malalties es van propagar ràpidament. La desnutrició, el fred, l’esgotament i la manca d’atenció mèdica van fer la resta. El petit Liberto va agafar una neumonia i en pocs dies va morir a l’hospital de La Tronche.
Als morts els van anar enterrant entre dues fosses comunes dels cementiris de Grenoble (1 persona, que va morir tot just arribar) i de La Tronche (55 persones) i, cinc anys més tard, van ser exhumats i traslladats tots a l’ossari de La Tronche, tots de manera anònima. Un gruix silenci els va envoltar per sempre més, fins que va arribar la investigadora Léa Barril, qui, després de consultar tota mena d’arxius i de fer un buidatge de la premsa de l’època, ha pogut reconstruir l’episodi, identificar-ne les persones i demostrar que la majoria dels noms i cognoms van ser modificats: se’ls va afrancesar per diluir-los la identitat. Una forma de dissimular un llegat incòmode.
Fins ara, la població de Grenoble ignorava quasi completament l’existència d’aquest camp d’internament, i encara menys les circumstàncies que hi van viure els refugiats republicans. De fet, el camp només va estar obert durant 6 mesos. El juliol del mateix 1939 va ser desallotjat per poder celebrar-hi la Fira de Grenoble. D’acord amb la investigadora, llavors unes 1.300 persones van ser enviades a un altre camp, a Arandon, situat més al nord, mentre que la resta van ser transferides a altres camps d’internament al sud de França o animades a tornar a Espanya.

Els complexos itineraris de tornada
La Teresina, mare de la Rosa, va ser enviada a un camp del sud, probablement Argelers, d’on va aconseguir eixir per anar a fer feines domèstiques a casa d’una família de Soueix, un poble de l’Ariège. Després d’un parell d’anys, cap a principis de 1941, va poder tornar a Espanya. Però la tornada no va ser fàcil, primer va anar a casa d’uns cosins de Barcelona, on hi va ser uns mesos, després va haver de passar una temporada a casa d’uns parents de Binèfar, i finalment va aconseguir tornar al Campell. Quan son marit va eixir de la presó, per amortir la ferotge repressió del règim, van decidir anar a viure al Torricó.
Léa Barril explica que cap al 1941, al camp d’Arandon ja només hi quedaven 12 persones que s’havien pogut enrolar en feines agrícoles o domèstiques. Moltes altres havien anat a parar a Izeaux per treballar a l’empresa Chevron, que, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, necessitava treballadors per fer pantalons i sabates militars. La investigadora va triar el 1941 com a punt final de l’exposició perquè és quan es va tancar la fàbrica de Chevron. I també és la data en el que es va registrar el primer matrimoni mixt, entre una dona francesa i un refugiat espanyol. La vida sempre troba vies d’eixida.
Un deute de memòria històrica
Els refugiats republicans van ser tractats gairebé com a delinqüents per les autoritats franceses. Per sort, sovint comptaven amb la solidaritat de la població local. No va ser fins el 1945, acabada la guerra mundial, que les institucions internacionals van reconèixer l’estatus de ‘refugiat polític’. Massa tard per als republicans espanyols. Almenys, gràcies a la recerca universitària, estes víctimes han pogut ser rescatades de l’oblit.
La investigadora Léa Barril va proposar a l’Ajuntament de La Tronche la conveniència d’organitzar una cerimònia de desgreuge i reconeixement oficial, que va comptar amb el suport de la UGA (Université Grenoble Alpes) i de l’ambaixada d’Espanya a París (que va finançar-la parcialment). Durant l’acte d’homenatge es va descobrir una placa commemorativa al fossar de La Tronche, al lloc on descansen les despulles de les persones que hi van morir, el petit Liberto entre elles. A la cerimònia i a les exposicions hi van assistir una dotzena de famílies de republicans exiliats, que la investigadora va aconseguir contactar prèviament, entre elles Rosa Trenc i Joan Rovira. Almenys, la Rosa ha pogut acabar de reconstruir les peces de la seua història familiar, deixar flors a la tomba de son germà i, per fi, tancar el dol. Després encara mos voldran convèncer que les polítiques de memòria democràtica no són necessàries.
