«Les estem passant molt putes»*
// Lluís Rajadell
«Ja em diràs com us tracten en qüestió de menjar perquè natres les passem molt putes, però anem marxant fins que se’ns apodere la debilitat». El dolorós testimoni apareix a la carta enviada el 4 de maig de 1939 per Gregorio Domènec Valén, tancat al camp de refugiats de Bram, al seu fill, Joaquín, reclòs al camp de Vernet. Evidencia la penosa situació que travessava el refugiat de Favara, que tenia llavors 53 anys i que s’havia hagut de separar del seu fill, de la seua filla, Amèlia, i de la seua dona, Francisca Balaguer. Dues setmanes després, moriria a Bram i el seu cos va ser soterrat a Montreal.
La filla i la dona de Gregorio es van quedar a Favara en acabar la Guerra Civil mentre el fill, enrolat en la XIII Brigada Internacional, va passar també a França. El fill de Joaquín i net de Gregorio, Patrik Domènec, ha recollit cartes que el seu iaio va enviar a son pare i altra correspondència intercanviada per la família, documents i fotos familiars, però no ha pogut esbrinar les causes concretes de la mort de son iaio. Creu que no va morir de gana, perquè, en una carta escrita a Joaquín poc abans de finir, Gregorio conta, satisfet, al seu fill que ha entrat a treballar a un forn que subministra als refugiats i pot menjar pa «abundós».
Gregorio relata al seu fill en unes emotives cartes que vol enviar-li diners, encara que els francs escassegen, i li pregunta com va de roba. Li demana també si té notícies de sa mare, Francisca, que s’ha quedat a Favara. Li diu que no s’estranye per la tardança en escriure perquè li falten «paper i francs».
L’home fa un esforç per ajudar el fill i li envia amb el mateix sobre de la carta «un parell de cigarrets, igual que en altres cartes et vaig enviar» i li demana que li confirme si els ha rebut.
Una preocupació reiterada en la correspondència que manté amb Joaquín és el desig de retrobar-se els dos a l’exili per a fer-lo més suportable. «Procura mirar si ens podem reunir els dos», li diu en una carta. En una altra ocasió, li explica que «tots els dies» ixen expedicions des de Bram cap a Espanya, però ell no pensa moure’s del lloc «mentre no hi hagi una solució per a natres, per poder anar-hi els dos quan siga». Però la solució no va arribar mai en morir Gregorio abans de poder reunir-se amb el seu fill.
Joaquín va sobreviure a la II Guerra Mundial i va formar una família a França. Patrik comenta que, coneixedor dels passos de muntanya entre Andorra i França, va dedicar-se «una mica» al contraban de tabac i menjar. Durant l’ocupació alemanya, es va amagar a la casa de la que seria la seua dona. Després de treballar a la construcció d’embassaments al sud de França, una activitat en què van participar nombrosos refugiats espanyols, es va establir definitivament a Trévoux, prop de Lió. Encara que ho va intentar esbrinar, no va saber com, a on i quan va morir sa mare Francisca a Espanya. «No saben ni on està enterrada», es lamenta el seu net des de França.
*Publicat a Temps de Franja n. 149, abril de 2021
Tags: Reportatge