Un quart de segle després de posar-se en marxa l’ambiciós programa repoblador que va atraure un centenar d’immigrants d’Argentina i Uruguai, els seus efectes son ben visibles al poble baixaragonès
Entre els nombrosos intents de frenar la angoixosa despoblació de la província de Terol desenvolupats entre finals del segle XX i començaments del XXI, sempre amb poca o cap fortuna, en destaca un portat a terme a Aiguaviva i que acaba de complir 25 anys. La iniciativa, que va encapçalar el llavors alcalde del poble, Luis Bricio, va consistir en la captació de famílies d’Argentina i Uruguai que tingueren la doble nacionalitat espanyola, una circumstància que facilitava notablement la vinguda a Espanya. Un centenar de persones van arribar al municipi baixaragonès amb aquell ambiciós programa, que, a més, es va estendre a 80 poblacions de les províncies més deshabitades del país. Els ajuntaments interessats van crear l’Associació de Municipis contra la Despoblació que la crisi econòmica va dissoldre el 2011. La necessitat de nous pobladors estava —i està— molt estesa a les zones rurals de tot el país.
La iniciativa va captar l’atenció de tots els mitjans de comunicació nacionals i també d’alguns internacionals. Els principals diaris argentins, Clarín y La Nación, van tindre el projecte repoblador d’Aiguaviva com a motiu de controvèrsia i de competència mútua. Bricio recorda que el corresponsal de Clarín a Espanya estava al poble «contínuament» per a cobrir les novetats que el pla de repoblació generava.
Però també una televisió japonesa es va interessar per l’experiència repobladora i li va dedicar un reportatge. A més, la iniciativa va donar lloc a tres pel·lícules, una d’elles, Aguaviva, d’Ariadna Puyol, va guanyar el Premi del Públic al Festival de Màlaga. De tota aquella expectació mediàtica, no en queda quasi res, però, a Aiguaviva, encara hi viuen una trentena llarga d’aquells immigrants i el seu grau d’integració a la vida local és perfecte, segons assegura l’actual alcalde, Aitor Clemente, encara que queda pendent l’assignatura de parlar en el peculiar català local.
Els gestors del bar de la plaça del poble són un matrimoni argentí arribat fa un quart de segle, el format per José Manuel Torres i Neli Beanato, i una de les principals empreses locals es propietat d’un resident de Buenos Aires trasplantat, Marcelo Martínez, que, a més, va ser regidor a l’Ajuntament d’Aiguaviva durant una corporació.
Marcelo Martínez va ser el primer argentí en acceptar el repte d’emigrar a Aiguaviva. No se’n penedeix. Va marxar d’un país en greus problemes econòmics i que estava en portes del ‘corralito’ —que va limitar l’accés als estalvis propis— i ara està al cap d’una empresa de cablejat amb vuit treballadors, cinc dels quals són argentins. Martínez i la seua família van ser els encarregats de llegir el pregó de les festes majors el passat agost en un acte d’homenatge al immigrants sud-americans de fa 25 anys.
L’impacte de l’arribada d’un centenar d’immigrants sud-americans a un poble que no arribava als 600 habitants va ser considerable, per als nouvinguts i també per als nadius. Aitor Clemente, que anava llavors a l’escola, recorda que la integració dels xiquets argentins i uruguaians va estar «fàcil» i ell la recorda com «l’oportunitat de fer nous amics». L’arribada d’aquella onada de pobladors va posar a proba la capacitat del poble per a oferir un habitatge digne i també per a atendre les necessitats de tot tipus de serveis. Clemente conta que, al 2000, sa mare tenia una tenda d’ultramarins i els nous clients li demanaven mate, la beguda nacional d’Argentina. “Li va costar, però, al remat, va trobar un distribuïdor que li va subministrar mate”, relata l’actual alcalde.
Aconseguir habitatge va estar complicat perquè, segons recorda Beanato, els propietaris “desconfiaven” d’uns llogaters forasters arribats de l’altre costat de l’Atlàntic. José Manuel Torres i Neli Beanato tenien tres fills quan van arribar i, a Aiguaviva, va nàixer la menuda de la família. Primer va arribar Torres i més avant, quan va acabar el curs escolar, la resta de la família.
L’argentina Silvia Pastrana, que actualment treballa per a l’Ajuntament, va passar per distints pobles abans d’assentar-se a Aiguaviva. La motivació per a emigrar va ser la “deteriorada” situació econòmica del país, on era difícil trobar treball. Tampoc se’n penedix d’aquella agosarada decisió, llevat de la pena que li queda per no haver pogut estar al costat d’alguns esser estimats quan van morir a l’Argentina. Malgrat la distància i el temps passat fora del seus país natal, està al corrent de l’actualitat argentina i admet que Javier Milei, l’actual i polèmic president, «no és sant» de la seua «devoció».
Luis Bricio fa un balanç positiu de la iniciativa que va liderar perquè encara suposa una contribució decisiva al cens poblacional d’Aiguaviva. El seu objectiu era frenar la continua caiguda poblacional del poble, que posava en perill la continuïtat d’algunes aules de l’escola i dificultava la cobertura dels llocs de treball que creaven les empreses locals. Per a atraure argentins i uruguaians contava amb la col·laboració de la delegació del PP a l’Argentina.
Bricio mostra, no obstant, una certa decepció perquè els actuals moviments repobladors de l’Espanya Buidada no hagin tingut en compte aquell precedent. “En alguns casos volen fer el mateix que vam fer natros, però ningú ha contactat amb mi per a saber com va funcionar allò i què problemes van tindre”, es lamenta. Els ajuntaments participants oferien treball i casa a les famílies nouvingudes i pagaven el viatge amb el compromís d’una estada mínima de cinc anys.
L’impacte sociocultural de la presència dels immigrants sud-americans durant dues dècades i mitja és encara evident a Aiguaviva. Pel carrer, és pot escoltar parlar castellà amb l’accent del Riu de la Plata i, al bar de la plaça de l’Ajuntament, les especialitats són la pizza i l’empanada argentines. Neli i José Manuel les preparen per encàrrec.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025