En el centenari de Miquel Ibarz*

Written by on 13 de juliol de 2021. Posted in Personatges

(Mequinensa, 1920-Barcelona, 1987)

// Berenguer de Mussots

Miquel Ibarz Roca, pintor de cavallet, muralista i gravador —aiguaforts i litografies en concret— de projecció internacional, va nàixer a Mequinensa el 30 de novembre del 1920 —ara fa cent anys— i va morir a Barcelona el 5 de gener de 1987. De ben petit, quan a penes tenia dos anys, la família —com un nombre important de mequinensans que en aquells anys van haver d’abandonar la vila a causa de la crisi provocada amb la fi de la Gran Guerra— es va traslladar a la llavors aparentment dinàmica Barcelona. Instal·lats a la capital de Catalunya, va continuar la formació acadèmica a l’Escola de Mar, institució educativa que era un dels centres pedagògicament més innovadors en la Barcelona de l’època; i fou allí on es va reforçar la seua inclinació pel dibuix i la pintura. Tanmateix, amb catorze anys va haver de deixar l’escola per treballar en les oficines d’una empresa tèxtil.

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), formà part —com Edmon Vallès— de la denominada Quinta del Biberó de l’Exèrcit Popular de la República. Amb la victòria de l’Exèrcit Nacional franquista es va haver d’exiliar —com Edmon Vallès— durant un breu període al sud de França, però retornà aviat a Barcelona.

A partir de 1939 freqüenta l’Escola de Belles Arts i diversos cercles artístics de Barcelona. Entre el 1948 i el 1950 va fer una de les seues primeres obres d’importància: dos grans murals a l’església parroquial de Mequinensa, avui desapareguts tret de dos fragments que s’exposen a la Sala de Plens de l’Ajuntament de la seua vila natal, just a sobre de la sala municipal d’exposicions que duu el nom de l’artista mequinensà. També entre el 1948 i el 1949 realitza diverses pintures murals a la Sala de Música de l’Antiga Escola del Mar situada al barri del Guinardó de Barcelona.

El 1950 participa en exposicions d’avantguarda a Sabadell i Barcelona, però el seu objectiu era poder viatjar a París, meca per als artistes plàstics en aquells anys. Aquell mateix any obté una beca d’estudis de l’Institut Francès de Barcelona que li permet estar-se a la capital de França el 1952 i s’hi va quedar fins a finals del 1953, adherit a un corrent que cercava en la figuració la plasmació de la modernitat. Un dels seus referents principals era Picasso, qui amb el seu mestratge representava el model per a una figuració avantguardista. Aprofita l’estada a París per visitar Itàlia, Suïssa, Alemanya i fer una breu estada de tres mesos a Londres.

El 1957 viatja a Itàlia amb motiu d’una exposició de la seua obra en una galeria de Roma. Aquest viatge el va influenciar molt, de manera que la seua obra —d’acord amb alguns historiadors d’art— esdevé més colorista, més sensual i més mediterrània.

El 1959 va fer una exposició individual a la Sala Gaspar de Barcelona, que serà a partir de llavors la galeria que el representarà. A partir de la dècada de 1960 i fins a la seua mort el 1987, exposarà obra gràfica en galeries de nombroses ciutats i localitats, tant d’Espanya com de l’estranger: Roma, València, Madrid, Saragossa, Frankfurt, Zurich, Washington, Toronto…

La seua obra va merèixer diversos guardons entre els quals cal destacar el Premi de Gravat Ciutat de Barcelona el 1969.