Tres joves artistes nonaspins orgullosos del seu art

Entrevista a Estela Rius, Santiago Ráfales i Marc Borràs

// Merche Llop

Estela, Santiago i Marc són tres joves artistes fills i filla de Nonasp que el dia 22 d’agost ens van mostrar alguns dels seus projectes de creació, interessants i originals, al centre cultural del poble, amb un èxit total d’assistència. El cinema i el dibuix van omplir d’art la pantalla de projecció al Centre Cultural de Nonasp l’estiu passat.

Els tres joves artistes. / M. Llop

Per a començar, cal saber qui sou, què feu, d’on us ve la vostra vocació artística?

Marc.- Jo sóc en Marc Borràs, nascut a Sant Feliu de Llobregat, on actualment hi visc, i amb orígens nonaspins de part de mare i bateans per part de pare. Estudio Comunicació Audiovisual a la Universitat Internacional de Catalunya on començaré el meu quart i últim curs aquest any. Pel que fa a la vocació artística, ja des de ben petit he sigut una persona molt creativa, destacant sobretot pel dibuix. Un dia, però, vaig descobrir la càmera i el vídeo, i el potencial que tenia aquesta eina per explicar històries. I tot i que fins fa més aviat poc, no m’he considerat mai una persona cinèfila, sí que m’ha apassionat des de fa molt el fet de poder crear i explicar imatges mitjançant imatges com es fa en el cinema. I aquí estic ara, estudiant això, i espero que seguint formant-me en aquesta direcció en el futur més pròxim.

Estela.- El gust pel dibuix podria dir que em ve des del moment que vaig agafar per primera vegada un llapis i un paper, tal com em diuen. És lo meu mitjà d’expressió, és per on trec a l’exterior les meves inquietuds, preocupacions, alegries… Al llarg dels anys, l’he anat desenvolupant fins que fa dos anys vaig poder complir un dels meus somnis: estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona.

Santi.- Sempre m’ha interessat el món de l’art, passant pel teatre, el dibuix, la música…. El cine va arribar més tard, però quan era petit (vivint en un poble tan petit) no tenia accés a sales de cine. No obstant això, gràcies al desenvolupament d’internet vaig poder descobrir que m’interessava molt. Després d’acabar el batxillerat vaig guanyar una beca per a poder estudiar cine en l’ESCAC, i allí segueixo.

Els vostres projectes tenen uns títols interessants i un contingut mot original. Com us va sorgir la idea del guió? Qui són les altres persones de l’equip: músics, fotògrafs…?

Marc.- En el cas del primer curt, “Shit Happens”, les pautes del guió i la història en si ens van vindre ja marcades per la professora. De fet, a internet podeu trobar centenars d’exemples de curtmetratges, nacionals i internacionals, amb la mateixa trama. L’exercici consistia principalment a reescriure el guió al nostre gust i plantejar-lo després a nivell de direcció, en plans i escenes, com l’explicaríem amb una càmera. En canvi, el segon, “Extremaunción”, sí que és un guió original escrit per la meva companya Ana María Burgos i per mi. Realment, no sabria dir exactament d’on va sorgir la idea exactament, només puc assegurar que van caldre moltes hores de reunions per acabar trobant la idea final. A part de l’Ana María, que no només va participar en el guió, sinó que també va ser directora artística dels dos curts; també van formar part de l’equip dels dos curtmetratges les meves companyes Berta Carbó i Neus Francàs, totes dues al cap de la direcció de producció. I evidentment vam comptar amb moltíssima més gent per a cada un dels departaments dels dos curtmetratges, però vam ser nosaltres quatre els caps del grup de classe i, al final, l’ànima dels curtmetratges.

Estela.- Els projectes naixen d’una idea primitiva que tal com es va treballant es desenvolupa i acaba transformant-se en allò que volem contar. En el meu cas, el punt de partida gairebé sempre és el concepte de memòria i record, no meu, sinó de tercers. El medi físic que faig servir sempre és bidimensional i la tècnica varia en funció de les meves necessitats representatives.

Santi.- En general treballo sobre allò que m’interessa en el moment precís en què em trobo. És necessari, suposo, experimentar amb tors els forats, temes, gèneres, trobar el teu propi estil i desenvolupar-lo de forma personal i autèntica. Crec que és necessari que l’equip creador, productor que t’acompanya (fotografia, actors, muntadors, guionistes, productors … Que t’entenguin, que els entenguis, i que tots plegats estem per a crear el mateix projecte, aportant cadascú la seva pròpia experiència i idees. En el meu cas, sempre col·laboro amb companys de la universitat, gent que sap com ets i allò que fas, és una cosa que es nota en el resultat final.

Les vostres arrels nonaspines es manifesten en l’escenografia, en l’ambientació. Ha estat una decisió pensada i voluntària o va ser per qüestions pràctiques: un pare, un paisatge proper…?

Marc.- En el cas del curt “Extremaunción”, què és on apareix aquesta escenografia, es va prendre la decisió de rodar a Nonasp per una necessitat estrictament de guió. Una de les exigències d’aquesta història era ser rodada en un entorn rural, i ràpidament vaig pensar amb Nonasp. Però ni de bon lluny va ser una qüestió pràctica, ja que el fet de rodar tan lluny, tenint en compte que tot el material i equip tècnic i artístic venia de Barcelona, va ser un obstacle molt gran al que ens vam tindre d’enfrontar. De totes maneres, crec que va ser bo sortir-se’n de la zona de confort i estic segur que el projecte no hagués sigut ni la meitat d’especial de no haver pres aquesta decisió.

Estela.- D’entrada, jo toco temes nonaspins en els meus treballs, ja que el concepte memòria-record, per mi, va inevitablement lligat a Nonasp. Són treballs molt personals, gairebé íntims. No és un tema que m’hagi auto imposat, sinó que el meu subconscient em guia cap a este camí. Encara que faci un projecte que no té res a veure, al final sempre hi ha alguna cosa, pot ser en l’essència, o en el detall més insignificant en què hi és present Nonasp, el meu estimat poble.

Santi.- Encara no he tingut l’oportunitat de realitzar cap projecte a Nonasp o en les terres circumdants on el paisatge sigui un personatge actiu del film. És una cosa que m’encantaria, ja que alguns exteriors són presents en algunes idees que agradaria desenvolupar aviat. Per descomptat, seria quelcom molt personal. En l’àmbit fotogràfic, Aragó com espai, és un dels meus favorits.

El públic assistent a les projeccions dels vostres treballs estava entusiasmat en veure uns nois tant joves amb una feina tan ben feta. Com us veu sentir aquella tarda? Què representa Nonasp per a vosaltres

Marc.- Va ser espectacular, i, sense cap mena de dubte, un dels millors dies que he viscut mai. Al cap i a la fi, si em vull dedicar a això és perquè la gent pugui veure i gaudir les meves creacions i projectes en els quals m’involucri. I el fet de poder projectar aquests dos curtmetratges en una pantalla gegant, davant de tantíssima gent, i que, en general, agradés tant, em va fer tremendament feliç. I què dir del lloc on ho vam fer? Nonasp, el meu poble. Jo m’hi sento com a casa, i poder presentar la feina que tant esforç m’ha costat davant la meva gent és un valor afegit molt gran.

Estela.-. És molt gratificant tenir l’oportunitat de poder ensenyar el teu treball al poble que t’ha vist nàixer i explicar allò que et mou per arribar a fer-ho. Va ser màgic el fet de veure el “Centro” pleníssim de gent. Gent que a voltes m’han ajudat a dur a terme el treball, i veure’ls allí, atents, emocionats, recolzant-te en un dia tan important… es el millor, sens dubte.

Santi.- Va ser una cosa veritablement especial. Tenir l’oportunitat de projectar el teu treball a casa és molt gratificant. Reconeixes a molta gent que, d’alguna manera, t’ha ajudat a arribar a on et proposaves i és una mena d’agraïment. Desitjo que també es sentissin igual d’orgullosos.

Els vostres projectes formen part de l’itinerari formatiu a la Universitat de Barcelona. Heu rebut ajuts per a realitzar-los? De qui?

Marc.- Evidentment, al formar els dos projectes, part de l’assignatura de direcció cinematogràfica, a més de la formació rebuda amb la mateixa assignatura, vam realitzar ambdós projectes sota la tutoria de la professora i directora de cinema Nelly Reguera; a part d’altres docents del centre als quals vam acudir en determinats processos de la creació dels curtmetratges.

Estela.- En el meu cas, la Universitat ens proporciona les instal·lacions per portar-ho a terme, però el material va a càrrec nostre. De tota manera, sempre tenim el suport i el consell dels professors i professores, que és molt important.

Santi.- En el meu cas, la universitat sempre m’ha facilitat qualsevol mena de material, ja siguin càmeres, pel·lícula (si és analògica), equip tècnic… Sempre que hi sigui dins del marc de l’escola. En els projectes que realitzem pel nostre compte també contem, d’alguna manera, amb el seu suport, però solem utilitzar material propi, i especialment, moltes ganes.

Sabem que teniu mencions honorífiques i premis per les obres que heu realitzat. Parleu-ne.

Marc.- Efectivament, he rebut diferents mencions i premis, començant per guanyar el desè Concurs Preuniversitari de la UIC pel meu treball de recerca (que girava entorn de dos curtmetratges que vaig fer) pel qual vaig ser becat el primer any; el millor projecte en el concurs 15/15 de curtmetratges de la UIC l’any 2016, o dues nominacions, guanyant en l’edició VIII (2017), a millor projecte acadèmic de l’any de la facultat de comunicació de la UIC.

Estela.- L’any 2015, vaig guanyar el primer premi de fotografia en la categoria adulta del concurs “El río y su entorno”, d’Alcanyís, amb la fotografia que portava per títol “Rompiendo la monotonia” feta al riu Matarranya al seu pas per Nonasp.

Al mes de juliol del 2017, la galeria d’art Esther Montoriol de Barcelona, a un grup d’estudiants de Belles Arts ens va donar l’oportunitat de fer una exposició. Per mantenir un nexe d’unió, vam fer flip-books en els que cadascú contava una història mitjançant el dibuix, la pintura o la fotografia.

Santi.- Sempre que mostres el teu treball en públic és un repte, molts nervis, no obstant això, adoro el moment en què s’apaguen els llums i apareixen els primers títols del crèdit. He tingut l’oportunitat de projectar en diferents llocs alguns dels meus curts, però em quedo amb l’experiència de presentar en la sala Cinesa Diagonal de Barcelona. Aquest són els dos premis.

Quins són els nous projectes que teniu al cap?

Marc.- Actualment estic escrivint el guió d’un curtmetratge el qual també tinc la intenció de dirigir i que esdevindrà el meu projecte de final de carrera. Encara està en un procés molt inicial i no puc avançar res més sobre el projecte, tan sols que la intenció és rodar-lo a principis de l’any que ve per poder-lo tindre acabat a meitats de l’any que ve.

Estela.-De moment seguir traient-li suc a la memòria i el record, és un tema inesgotable i m’aporta molta riquesa a nivell personal. També m’agradaria reprendre el tema del dibuix de la moda, però pot ser al marge de la Universitat, i sobretot, la pintura a l’oli i amb tauleta digital, que és la meva assignatura pendent des de fa molt temps.

Santi.- Gravar i estudiar. A més, com vaig dir el dia de l’exposició, tinc en la ment l’ampliació d’un fotollibre sobre la identitat d’Aragó, i la producció d’una webserie anomenada ZOMBIE. M’agradaria rodar algun videoclip. Sempre sorgeixen projectes i idees noves, algunes cauen, altres no, l’important és no parar de fer coses.

 A voltes sembla difícil pensar que es pot emprendre el camí que motiva. El cinema, les belles arts, no són estudis amb tradició familiar, sou els primers que empreneu una aventura dintre l’art audiovisual i artístic. Què els hi diríeu als joves del poble que els hi falta espenta per a fer allò que més desitgen?

Marc.- Que tirin endavant i confiïn amb ells mateixos. Cal creure en un mateix i perseguir tots els nostres anhels i desitjos, i sobretot pensar amb què és el que realment ens agrada i ens fa feliç. Potser al principi és complicat, però persistint segur que acabarem assolint tots els nostres objectius.

Estela.- Que no s’ho pensin dues voltes i que siguin valents per prendre la decisió si realment els agrada. És molt important fer allò que realment et motiva perquè et farà molt feliç i gaudiràs fent-ho.

Santi.- Quan ets adolescent, generalment to t’és més difús, estàs més influenciat per tot, a l’escola, al teu entorn, darrerament a internet, la societat en general. T’ho has d’emprendre amb calma i fer allò que de veritat et motiva, veure que és possible si realment t’apassiona. Sempre recordo una cita de Woody Allen: “la jubilació és per aquells que han estat odiant la seua feina tota la vida”. Realment ho sento així, estimo allò que faig.

Com van reaccionar els vostres pares en dir-los que volíeu estudiar arts i no una carrera més “pràctica”?

Marc.- En aquest sentit em sento una persona molt afortunada, ja que des del primer moment em vaig sentir recolzat prenent aquesta decisió. També és cert que va ser una decisió més que pronosticada, ja que des de ben petit que sabia que volia tirar per aquest camí i per tant, de no haver sigut així, ja haguessin tingut temps de pair-ho abans d’emprendre aquests estudis. Afortunadament no va ser el cas, i dia a dia, a mesura que jo també vaig millorant, em sento més ajudat.

Estela.- Quan vaig acabar la selectivitat i va arribar el moment de prendre la decisió per matricular-me a la Universitat, ja feia molts anys que els meus pares i els meus iaios sabien que volia estudiar Belles Arts. Sabien que era el que realment m’agradava, van confiar en mi i em van recolzar des del primer moment

Santi.- No puc dir molt perquè sempre m’han donat suport. Suposo que és perquè em coneixen i confiaven en el camí que volia assolir.

Veurem nous projectes vostres el proper estiu?

Marc.- Hi tant, espero i desitjo poder mostrar el curt que estic escrivint ara i del que he parlat anteriorment.

Estela.-Això el temps ho dirà, però jo espero que sí. Crec que la resposta per part del públic nonaspí va ser molt bona. És molt important que sorgint iniciatives d’este tipus per poder donar visibilitat als creadors, siguin joves o no.

L’art i la cultura en general, malauradament estan molt maltractats, i amb petits actes com el de l’altre dia, s’aconsegueix fomentar-lo en un poble petit com es Nonasp. Desitjo que aquesta mostra tingui continuïtat en els anys vinents, i que altres nonaspins i nonaspines (que sé de primera mà que fan coses fantàstiques) s’animin a mostrar el seu art.

Santi.- Seria fantàstic tornar a repetir donat l’èxit d’assistència. A nosaltres ens encantaria. Crec que és molt important i inspirador mostrar el teu treball en el teu poble. Sempre que ens ho proposin y sigui possible, aquí hi serem.

11.- Quines són les vostres aficions fora dels estudis?

Marc.- Les meves aficions també són més aviat artístiques, ja que fora d’anar al cinema (el qual podríem considerar que forma part dels meus estudis pràcticament), m’encanta la fotografia, el dibuix, i la música electrònica. Tot i que a part d’això, també m’agrada molt fer esport i, de fet, els caps de setmana treballo com a àrbitre de la federació catalana de futbol.

Estela.- M’agrada llegir assajos sobre temes que m’interessen, llibres d’història, d’art, alguna novel·la… però sobretot rellegir incansablement a l’Anna Maria Moix.

Escoltar música, com la de la cantautora francesa Bàrbara, entre altres. Anar al teatre i a l’òpera sempre que puc. El cine, especialment el de Saura, Buñuel, Godard i les primeres pel·lícules d’Almodóvar.

I sobretot, escriure les “històries nonaspines”, secció a la qual col·laboro en los Amics de Nonasp, i que d’alguna manera és una extensió del meu treball pictòric.

Santi.- La música. Realment sempre ha estat unida al cinema o a l’espectacle.

12.- Voleu afegir alguna cosa?

Marc.- Res més, crec que ha estat una entrevista molt completa i interessant. Moltes gràcies per aquesta oportunitat.

Estela.-Moltes gràcies a Merche Llop i a la revista Temps de Franja que haver-nos donat veu.

Santi.- Gràcies a tu per la teua feina.

Estela, Santi, Marc, gràcies per compartir amb la gent del poble i els forasters els vostres treballs. Ens vam sentir orgullosos i feliços al veure les projeccions que ens veu regalar aquella tarda d’agost al saló del Centre, tothom va aplaudir amb ganes els projectes que dos nonaspins i una nonaspina tan joves havíeu creat. Molta sort i art! Teniu tota una vida de creació que us esguarda i volem compartir.

Share this...

Twitter

Facebook

Email