«No s’ha de robar ni raptar la llengua del cor»*

Chusé Aragüés, un activista incombustible en les tres llengües

// Merche Llop

Chusé Aragüés ha rebut el premi Franja 2017 que atorga Iniciativa Cultural de la Franja (Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya) per la promoció, difusió de l’obra literària en català. Sempre ha recolzat i compartit les activitats de associacions culturals de la Franja relacionades amb el català. Fundador de l’editorial Gara d’Edizions, publica en aragonès, castellà i català. “Hem patit el menyspreu que han tingut a les nostres llengües i això mos ha retardat molt”.

Entrega del premi Franja, Cultura i Territori a Chusé Aragüés. / Merche Llop

 

Com et vas sentir en comunicar-te el premi? Què en penses? Fes-nos-en una petita valoració.
No diré que el primer que vaig fer va ser mirar el calendari per si estàvem a 28 de desembre, però quasi. Em va costar reaccionar.
He tingut una gran alegria i satisfacció i tos agraïsc profundament que pensàreu en mi. Dels pocs o molts premis i diplomes que tinc, est especialment, m’ha fet sentir feliç. D’altra banda la mostra d’afecte i felicitacions de coneguts i no coneguts i no implicats en el tema de les llengües d’Aragó, m’han retornat una mica l’esperança que la nostra lluita encara pot tindre un bon final. A poc a poc hem de canviar la percepció que tenen de nosaltres i veuran que no tenim “coda de diaple”.

Sempre has recolzat i compartit les activitats de les associacions com ASCUMA, Institut d’Estudis del Baix Cinca, has participat en les trobades culturals de la Franja, col·labores amb la llibreria Serret, has publicat un llibre que em fascina, El tren de la val de Zafán amb texts d’autors que s’expressen en català, aragonès i castellà així com moltes més activitats. Ets un referent de les tres llengües parlades a l’Aragó. Quines han estat les principals dificultats per emprendre iniciatives en aquest sentit tant a nivell institucional com particular?
Tant en Prames com en Gara d’Edizions, les llengües d’Aragó, i fins i tot les que no ho són, han tingut el seu espai, igual que quan en els 70 estava al Silbo Vulnerado. És que aquesta frase de “quiero…” és solament l’inici d’una de més llarga respecte a totes les llengües del món. No es pot –bé, de poder sí que es pot, com veiem cada dia– però no s’ha de robar ni raptar la llengua del cor. A més el que estima la seua llengua de debò, en general, sol estimar totes les altres.
Tornant al tema, el gran problema que tenim a l’Aragó és l’econòmic amb l’afegit, molt important, que molts dels parlants de català o aragonès són analfabets en la seua pròpia llengua.
D’altra banda, en el cas del català, el desconeixement que tenen la resta de comunitats que parlen català sobre el que s’està fent ací en aquesta llengua és total. Com capgirar-ho?
Em crida l’atenció que Catalunya reconega la Franja com una part de la llengua catalana però després ni la Generalitat ni les empreses privades no compren llibres per a les biblioteques de Catalunya i ni tan sols la premsa es faci ressò del que ací es publica en aquesta llengua. Excepte La Vanguardia perquè se n’encarrega Màrio.

Vas fundar l’editorial Gara d’Edizions ja fa un grapat d’anys, el 1993. Què recordes com a més significatiu dels orígens i de les primeres publicacions?
En realitat va ser el 92, tot i que els primers llibres van aparèixer el 93. Per això a la web apareix la data de dos anys. Ara 25+1. L’un és el 92.
Aquest projecte de Gara venia de lluny. La dificultat d’imprimir en aragonès (considerat llengua estrangera a l’hora de pagar a les impremtes) em va fer intentar des del Ligallo de Fablans, al costat d’altres companys, muntar una editorial que poguera abaratir els costos. La primera traducció anava a ser 1984 d’Orwell. Encara està per fer.

Es compleixen els objectius inicials? Com ha evolucionat el teu món editorial?
Crec que els hem complert en gran part. També es va veure la necessitat de diversificar col·leccions i es va fer. D’altra banda vam estar amb els companys de Gara pensant a promoure una part editorial en català. Però ja publicava ASCUMA, l’I.E. Turolenses i al final no mos hi vam animar. Això podria haver representat més força en la distribució i major presència en llibreries. Bé…

Has traduït Jesús Moncada a l’aragonès, també has manifestat en diverses ocasions l’amistat entre Jesús i tu. És aquesta una motivació important a l’hora de traduir-lo del català a l’aragonès?
La traducció no va ésser per amistat, va anar per la qualitat de la seua obra. De totes maneres he de dir que l’edició em domina. Ara estem traduint al castellà autors russos, francesos, suecs… per descomptat sense oblidar els de casa i quan dic els de casa em referisco als de la casa del català i de l’aragonès, i el castellà inclòs.

Jesús Moncada va començar la seua activitat artística amb el dibuix i la pintura, abans de l’escriptura. Tu has fet un homenatge a aquesta producció amb una publicació inèdita amb Prames. Parla’ns de la motivació, dificultats, i satisfacció d’haver-ho fet.
Em pareixia important que Moncada fóra conegut també per les seues altres facetes: la pintura i la fotografia. Van ser tres llibres. Estremida memòria per a la qual l’autor tenia diversos dibuixos i que no havien sigut inclosos en l’edició primera; L’univers visual. Llapis, tinta i oli que és l’obra gràfica, en bilingüe; i, Mequinensa: Vila, aigua i gent amb fotografia del Josep, el pare, i fotografia del fill. El pare, quan el poble no estava en perill, va fotografiar la gent, com si fóra un cronista gràfic del poble i, el Jesús, quan el poble ja estava sentenciat, ho va fotografiar. Així que tenim la gent i el poble. Em va parèixer molt interessant. A més va servir perquè, per primera vegada, aquests arxius es digitalitzaren complets i pogueren posar-se en valor.

La teua relació amb l’aragonès és una aventura interessant i exemplar. Quan vas començar a utilitzar aquesta llengua en el teu entorn? És la teua llengua materna? Explica’ns el teu itinerari lingüístic.
Doncs encara que puga parèixer una paradoxa vaig començar en veritat a Madrid. El 72 me’n vaig anar a treballar-hi i allí vaig començar amb l’aragonès normalitzat d’Andalán, uns Apunts de Francho Nagore i un Diccionario de Pardo Asso… Posteriorment, el 76, de tornada a Madrid, com que sóc atrevit i era el que en sabia una mica més, mos reuníem en un curs en el San Johny (Col·legi Major Universitari San Juan Evangelista) amb Chesús de Jaime –mort en els 90 en una escalada al Pamir– i allí vaig començar ja a donar el curs i a aprendre bastant més perquè els companys eren majoritàriament del nord de l’Aragó, així que, encara que fos dialectalment, el parlaven millor que jo. Vam aprendre tots de tots i mos ho passàvem estupendament. Era un curs lúdic.

Més endavant connectes amb l’altra llengua a l’Aragó, el català. Com va ser l’origen del coneixement, l’ús i finalment la decisió de publicar en català?
Com que ho he contat recentment, no ho repetiré sencer. Quan jo vaig vindre a Saragossa amb 9 anys, vaig tindre uns veïns de Mequinensa que em van fer saber de l’existència de la llengua catalana en el seu poble i comarca. A més, l’escarni que patíem els de “poble” pels nostres aragonesismes, em va generar una avidesa de coneixements que em va portar als 12 anys a un llibre de text de SM en el qual eixia l’aragonès. O siga, “que no hablo mal”, em vaig dir amb orgull i despit, “hablo aragonés”. Òbviament no era així, el meu era castellà d’Aragó quallat d’aragonesismes.

T’han donat un premi en català, quan tu ets un defensor i activista de l’aragonès. Et va sorprendre el correu electrònic per a comunicar-te que vas estar reconegut amb el Premi Franja 2017?
Al principi de l’entrevista t’he comentat això de mirar la data, però no he dit que desprès vaig mirar el correu per a amunt i per avall, i sí era per a jo. Així que em va costar una estona pair-ho i cerciorar-me que no s’havien pas confós.

L’aragonès i el català a la nostra Comunitat Autònoma estan supeditades al govern de torn, però tu sempre has estat fent camí amb les tres llengües amb suport oficial o sense suport. Quin futur entreveus de cara al suport oficial de les nostres llengües minoritzades, l’aragonès i el català?
Hem patit el menyspreu que han tingut les nostres llengües i això mos ha retardat molt. En el cas de l’aragonès ha sigut una estocada de mort i ara, que sembla que pinta millor, el cop de gràcia li donaran els propis defensors enredats en baralles fratricides. En el cas del català és una llengua normalitzada encara que a Aragó patisca les seues penúries. Però ja fa 30 anys, des de Pepe Bada, que s’ensenya encara que per a això calga fer un acord kafkià amb la Generalitat, en lloc de promoure-ho des de l’Aragó. No sé, tal vegada així pensen que és llengua “estrangera” i no els produïsca mal de cap.

Finalment, vull expressar la meua satisfacció i goig per haver estat reconegut amb el premi Franja 2017, ben merescut. Admiro la teua constància en defensa del català, la qual cosa, des de Saragossa, no sempre és fàcil. Per acabar, parla’ns dels projectes futurs editorials per a promocionar els autors i autores de la Franja en qualsevol de les nostres llengües. Endavant i moltes felicitats!
Generalitzar sempre és dolent. A Saragossa, que no deixa de ser un mosaic de gents vingudes de molts pobles i comunitats, hi ha de tot. Desgraciadament, la majoria no entén el tema del “català”, però el del “chapurriat” pareix que no els repugna tant. Bé, caldrà seguir fent pedagogia, en l’ensenyament i en la normalització de cada dia pot originar-se el canvi de mentalitat. Això sí, hi hem d’ajudar, i molt.
El segon punt gairebé l’he respost abans. Però per a rematar cal dir que l’acord de Gara d’Edizions amb el Govern d’Aragó per a coeditar i distribuir a través de Gara d’Edizions els premis Arnal Cavero i Guillem Nicolau està donant bons resultats i podria ser una fórmula per a algunes altres Institucions i/o empreses editores d’ací o d’allà perquè s’animaren a publicar i distribuir els llibres en català.

 

---

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener de 2019