“Necessitem gent culturalment inquieta”*
Joan Rovira, president del Centre d’Estudis Lliterans
//Josep Espluga
Joan Rovira és el president del Centre d’Estudis Lliterans, un centre d’estudis comarcal que des del 2008 s’ocupa de promoure investigacions i de divulgar coneixements sobre el patrimoni cultural, natural, històric i social de la Llitera. Després de gairebé una dècada en funcionament, Joan Rovira mos fa un repàs a les moltes i valuoses aportacions que han fet durant aquest temps, i reflexiona sobre els obstacles amb què es troben en el dia a dia. Entre aquests obstacles destaquen les dificultats per arribar al públic, la manca de tradició col·laborativa i l’escàs suport institucional a diferents nivells. Malgrat tot, el CELLIT segueix endavant duent a terme una tasca essencial per al present i futur de la comarca.
Joan Rovira (Foto: Josep Espluga)
Com has viscut l’evolució des que es va fundar el Centre d’Estudis Lliterans (CELLIT) fins ara?
En general bé, era una entitat necessària i estem fent bastantes coses. Però tot i això, detecto que l’interès pels temes culturals a la nostra comarca no és excessiu. Segurament arrosseguem un dèficit cultural de fa molts anys, i com que no hi ha una base social ni tampoc un suport institucional potent, no es pot fer gaire més.
Quines relacions teniu amb les institucions públiques?
Tenim relacions sobretot amb l’Instituto de Estudios Altoaragoneses (IEA), de qui rebem una subvenció anual. També amb l’Ajuntament de Tamarit, que mos dóna suport en concepte d’associació local, i rebem també una petita participació de la Comarca (de la institució comarcal). Però en general fa la impressió que la cultura, el coneixement sobre la pròpia comarca, el turisme, etc., no són, avui per avui, coses prioritàries.
Però, malgrat això, a llarg termini podreu continuar fent coses?
El futur no pinta gaire bé. A part d’unes assignacions econòmiques escasses i que van a menys, les justificacions econòmiques són cada vegada més complicades, i cada cop s’han de presentar amb més antelació… Així, per exemple, no podem programar cap activitat entre el 15 de novembre i el 31 de desembre perquè no les cobraríem, ja que per obtenir les subvencions de l’IEA s’han de presentar tots los papers abans d’ixes dates. Tenint en compte que som institucions que treballem bàsicament amb voluntariat, les complicacions que se’ns posen són massa grans.
A part de les qüestions burocràtiques i institucionals, amb quins altres obstacles ensopega la promoció cultural a la comarca?
El gran problema de la comarca és que es fan massa coses de manera molt aïllada. Les associacions no es comuniquen prou unes amb les altres i els ajuntaments no treballen projectes en comú. I quan el CELLIT programa exposicions o conferències pels municipis sempre es veu com una cosa un tant aliena. La gent treballa molt i molt bé a títol individual del seu lloc però no està gaire predisposada a obrir-se a la resta.
Però heu aconseguit crear una associació amb molts socis de tots els municipis.
Tenim uns 95 socis, però penso que ja quasi hem tocat sostre. Hi ha la sensació que som a una comarca de nous rics. No hi ha una base social amb inquietuds i una visió comarcal des de baix. Esta massa social cultural s’aconseguirà si es treballa fort i de manera persistent, però en el millor dels casos tardarà potser 25 anys. No sé si hi serem a temps de veure-ho.
Quin creus que seria el millor camí per avançar cap a esta massa social amb inquietuds culturals?
Jo crec que la clau està en les escoles. Per exemple, l’any passat vam fer dues xerrades al campus esportiu que es fa a Altorricó a l’estiu, una sobre la flora i medi natural, i una altra sobre l’evolució del paisatge. Els nens s’ho van passar molt bé, hi va haver molta interacció, van preguntar moltes coses i van poder tocar minerals, instruments lítics, destrals paleolítiques… Esto hauria de ser el camí, treballar amb el més joves, perquè amb els grups d’edat més grans ja no hi ha res a fer. La clau per a generar gent culturalment inquieta és a les escoles i continuar als instituts. I potenciar-ho posteriorment per les institucions: ajuntaments i Comarca. La gent gran ja té un esperit massa individualista. Una de les accions que fa el CELLIT, a més de col·laborar amb joves estudiants, és la convocatòria anual d’un Ajut d’Investigació per a universitaris o nou llicenciats.
Tenim una comarca que no és coneguda ni pels d’ací ni pels de fora…
Amb un mínim d’interès es podrien fer moltes coses. Però les institucions són incapaces, per ara, de posar fil a l’agulla… Binèfar és l’ajuntament que té més recursos, però no necessita la comarca, en pot viure al marge sense problema… Qui s’hauria d’esforçar més per coordinar i generar vincles entre els pobles hauria de ser la institució Comarcal, que hauria de dissenyar polítiques per fer que es coneguen, per donar a conèixer la comarca a l’exterior, etc.
Potser és que estem massa lluny de tot arreu…
Fa dos anys es va fer una trobada de Centres d’estudis de la província d’Osca, quan l’associació Sancho Ramírez de Jaca hi va entrar. Els vaig proposar de fer la pròxima reunió a la Llitera, quedar a Binèfar i agafar un microbús en direcció a Peralta de la Sal per veure tot un seguit de patrimoni natural, històric i arquitectònic d’interès. Què em van dir? Que molt bé perquè no hi havia estat mai! Ni mos coneixien! I eren la gent de l’IEA i dels centres d’estudis comarcals de tot Osca! Som els grans desconeguts. A més per a ells estem massa lluny, i al tenir parlars de transició del català a l’aragonès fa que se’ns relacioni massa amb els veïns catalans. Tot això es nota quan tractes amb ells. Per cert, que esta segona trobada es va realitzar el passat mes d’octubre i van quedar gratament impressionats per tot el que van veure. Aquesta feina de divulgació cultural del nostre patrimoni penso que és imprescindible.
El bilingüisme comarcal com el gestioneu en les vostres activitats i publicacions?
Ho fem en funció de les col·laboracions que mos arriben. Si algú mos pregunta com ho volem, si en castellà o en català, per defecte li diguem que en català. També depèn del tema, si és un tema de Binèfar el fem en castellà, però si és de Tamarit o dels llocs catalanòfons ho podem fer en català, si l’autor ho vol fer, perquè el que no fem és traduir. El CELLIT sempre s’ha pronunciat en favor de reconèixer el català com a llengua comarcal, com no podria ser d’altra manera. Les institucions acadèmiques ho avalen i no hi ha res a debatre. Pel que fa a la llengua de publicacions i actes som respectuosos amb el que fa la gent. Hem de tenir en compte que el 60% de la comarca és castellano-parlant, i per això fem més coses en castellà. Quan mos van enviar el cartell de les primeres Tertúlies a la Fresca d’Alcampell el vam reenviar a tots els socis, i ja va saltar una persona de Binèfar preguntant per què enviàvem una nota en català, i li vam haver d’explicar que estava així perquè era un acte que es faria en català. Llavors ho va entendre, però no sempre hi ha la voluntat de fer-ho.
I el tema del Lapao com el vau portar?
Pel que fa al tema del Lapao ja vam dir el que havíem de dir. En el seu moment ja vam fer un manifest de rebuig. Però jo crec que hi ha un tema més greu, que és la falta de suport de les institucions acadèmiques aragoneses. Qui hagués hagut de posar el punt sobre les is són les institucions acadèmiques, i no ho van fer. La Universitat de Saragossa hauria de pronunciar-se amb claredat aquí al territori, perquè la població veiés com la institució més rellevant i prestigiosa dóna suport a la denominació de català per a la seua llengua. Però no ho han fet, sinó que han delegat esta responsabilitat en persones individuals que fan el que poden. Ho han delegat en activistes de la llengua que fan molt bona feina, però a nivell simbòlic no és el mateix. Suposo que el problema el tenen a dins de la pròpia Universitat ja que, encara que a nivell científic reconeguen que parlem català, a nivell polític fan tot el possible per a què no s’acabe d’acceptar. I això facilita que la confusió es mantingue en el temps, tant ací com a la resta d’Aragó. Jo crec que amb esto tema la Universitat com a institució ha fet deixadesa de les seues responsabilitats.
Des del CELLIT teniu una política d’edició de llibres, així com una publicació de recerca de gran qualitat, la revista LITTERA.
Un dels objectius del Cellit és la publicació de treballs d’investigació o de recopilació d’informació estructurada sobre qualsevol tema relatiu a la comarca. La intenció inicial de la revista LITTERA era fer una publicació anual, finalment bianual, que recollís entre deu i dotze treballs d’investigació o divulgació, i de moment ho anem fent. Mos pareix una cosa molt important perquè finalment el que quedarà és tot allò que puguem enregistrar. Lo que quedarà és el que està escrit, sobretot si està fet amb rigor. Hem editat ja quatre números. El quart número té deu articles molt diferents i el cinquè està en fase de producció. Hi haurà menys articles però tindran més extensió. Hi haurà un sobre l’evolució de les eleccions locals, un altre sobre la colonització de Vensilló, amb molts plànols i fotos, hi haurà també una aproximació a l’atles lingüístic de la Llitera, etc.
Entre el tercer i el quart número ha passat més temps de l’habitual. A què és degut?
Entre el 3er i el 4rt hi ha hagut una certa demora perquè mentrestant mos hem implicat en la publicació d’altres volums monogràfics. Per exemple, vam publicar un llibre sobre Joaquín Costa, amb suport dels ajuntaments de Tamarit i d’Alcampell; un altre llibre amb la Institución Fernando el Católico, el treball de Corbera sobre el nobiliari de la Llitera, un amb l’Ajuntament de Vensilló, un altre amb el d’Albelda, amb el Departament de cultura de la DpH… Així incrementem el nombre de publicacions sobre la comarca i aprofitem per a fer presentacions pels diferents municipis. També estem recollint material sonor de musicologia religiosa, i publicarem un estudi sobre una sarsuela infantil dedicada a sant Josep de Calassanç, un altre sobre els goigs de la Verge del Patrocini, un treball que l’associació Pro-Tamarit ja havia becat en el passat, i que hem demanat a l’autora una actualització.
Déu n’hi do. És una bona collita!
També hem col·laborat en una publicació arqueològica de la Universitat de Saragossa, sobre la Cova del Moro d’Alins; i hem fet una co-edició d’un llibre sobre els exiliats d’Albelda a França, d’Eliseo Trenc, historiador i fill d’exiliats albeldencs. Són moltes coses i de gran interès per a conèixer la comarca.
*Entrevista apareguda a Temps de Franja 135 (novembre 2017)
Tags: Entrevista
Trackback from your site.