«Molt del nostre vocabulari es troba en procés d’extinció»
Ramón Chesa i María Teresa Molet, co-autors de ‘Paraules trafegades d’Albelda’
// Pep Espluga Trenc
Ramón Chesa i María Teresa Molet són els autors del llibre ‘Paraules trafegades d’Albelda’, un reeixit recull de paraules i expressions locals que han anat quedant en desús i que els autors van decidir recopilar per a deixar-ne testimoni amb un text rigorós, erudit i un pèl sorneguer. El llibre el va editar l’Ajuntament d’Albelda l’any 2019, però les presentacions públiques es van tindre que anular a causa de la pandèmia de la Covid-19, cosa que en va limitar la seua projecció. Volem aprofitar ací per a recuperar les circumstàncies d’aquella aventura lingüística de la mà dels seus autors, així com per a reivindicar la seua feina i agrair les seues inquietuds per donar a conèixer un bocí d’una cultura que és la nostra.
Si no ho tinc mal entès, no us dediqueu a la lingüística ni a res similar, oi? Com se us va acudir fer el llibre?
Jo soc pagès, a casa tenim granges i camps de cereal. María Teresa era mestra. Quan ella es va jubilar, ara fa 8 anys, vam celebrar-ho a una casa rural per astí dalt pel Pirineu amb tota la colla. Allà, mentre sopàvem, un va dir alguna tonteria, una paraula trafegada, un altre una altra, i allà vam començar a debatre que si estes paraules es perdran, que si això ja no es diu, que si això s’hauria de recuperar… Alguna vegada ja n’havíem parlat, perquè ja fa temps que érem conscients que molt del nostre vocabulari es troba en procés d’extinció i lego ningú sabrà què volia dir. El cas és que mos vam comprometre a recopilar-les.
Quant de temps vau estar recollint paraules?
Un parell d’anys. Tampoc no teníem pressa. Però va arribar un moment, quan la gent va veure que la cosa anava de debò, que encara mos n’arribava més. Hi va haver molta gent que venia i me les deia o me les apuntava en un paperet. També vaig parlar amb persones grans que eren molt expressives, que coneixien les expressions d’antes, que coneixien les feines de la pagesia o certes activitats industrials locals, com els canyissaires, els terrissaires, etc., que estaven a tots los llocs però que un dia es van acabar, i amb ells es van acabar també les paraules. Es van trafegar.
Com us repartíeu la feina amb la Maria Teresa?
Jo no tinc ni idea de català. Lo puc llegir, però vaig molt insegur a l’hora d’escriure’l perquè no el vaig poder estudiar. Però la María Teresa era mestra i a ella se li donava millor. Sense ella hagués sigut impossible. Jo feia el primer esborrany de les definicions i després ho discutíem amb ella hasta que li donàvem la forma final.
Lo llibre està molt ben pensat, perquè hi poseu cada paraula en el dialecte local, en català normatiu i en castellà, amb la pronunciació i amb un exemple d’ús.
Sí, això ho vam tindre molt clar des del principi. Volíem fer una feina que fos rigorosa i ben feita, però que també fos amena. Lo llibre se llegeix molt bé perquè hi ha una barreja de termes lingüístics purs amb frases i expressions del carrer molt àgils. Després hi ha la qüestió fonètica. Albelda sempre s’havia distingit per una fonètica particular, perquè acabem amb “ɛ” moltes de les paraules que a la resta de la comarca es diuen amb ‘a’. Jo m’acordo que quan vam anar a l’institut de Tamarit mos deien ‘ja arriben “los d’Albeldɛ”, o ‘què t’ha posat la “mamɛ” per esmorzar’. De les meues filles, la gran encara fa la “ɛ” una mica, però la petita ja no l’ha feit mai. Esta característica fonètica específica local ha desaparegut. Els joves ja no la fan.
Hi ha una manera de parlar diferent entre la gent jove i la gent gran?
Sí. Bé, de feit, ara tota la canalla ja quasi només parla en castellà. No sé si és perquè els pares no han pres prou consciència, o perquè passen de tot perquè tant se’ls en fot. No sé què està passant, però realment és dolorós veure com un pare que parla com a naltros s’esforça per parlar al fill només en castellà. No ho puc entendre. De vegades amb los amics ho comentem i no hi sabem donar cap resposta. És dolorós, sincerament.
Podria ser que als pobles de la Franja hi viu cada vegada més gent que no parla català?
Sí, però no. De vegades es diu que és perquè són parelles mixtes, però no. La meua dona mateix és de Binèfar, però a casa amb la família sempre hem parlat en català. Ella amb les filles parla en castellà, però amb los nets ja ho fa en català. Lo que és anormal és que lo pare siga d’Albelda i la mare de fora, o al revés, i que només parlen als fills en castellà. Que de vegades et diuen “es que com que a l’escola ho fan en castellà, així no patiran tant”. Home, ja està bé. La canalla evidentment no en té cap culpa. És que hem perdut l’oremus.
Quan vau fer lo llibre, vau pensar que podria servir per a mitigar estes coses?
No, lo llibre no tenia cap altre propòsit que deixar constància de l’existència i els usos d’una sèrie de paraules que, tal com va la cosa, es trafegaran sense remei. No hem tingut cap consciència social, ni cap voluntat d’alliçonar, ni res d’això.
Probablement, de paraules en podríeu recol·lectar durant molt temps. Com vau fer per saber que ja en teníeu suficients?
Una vegada editat lo llibre, una de les coses que veiem és que hagués estat bé deixar-hi al final unes quantes pàgines en blanc per a què cadascú hi anés afegint les paraules que veiga que estan en perill. Evidentment mo n’hem deixat tantes com n’hi ha, perquè de paraules se’n va perdent sempre. Perquè ara n’hi ha unes que potser són d’ús quotidià, però potser en vint anys ja no ho seran, i les meues filles podran dir ‘hòstia, esta paraula la dive lo pare’.
Teníeu algun referent a l’hora de plantejar-vos l’aventura del llibre?
Mos va inspirar molt un Diccionari ‘Lleidatà-Català’ que van fer amb un toc d’humor uns xicots de Lleida. Un llibre que un any va ser dels més venuts per Sant Jordi a Lleida. A jo me va fer el pes per la ironia que portava, a més que t’ensenyava moltes paraules i expressions pròpies del territori. Allò mos va ajudar a trobar el to del llibre que volíem fer. Això es nota sobretot en les frases que hem anat posant com a exemples, per il·lustrar-ne l’ús, que sempre intenten ser simpàtiques o amb una mica de conya.
Entenc que María Teresa s’havia jubilat de mestra i disposava de temps, però tu continuaves treballant al camp i a la granja. Com t’organitzaves per a poder dedicar-te al llibre?
Pus mira, m’hi posava quan arribava de treballar, per les nits. O els diumenges. O algun dia em prenia el dia lliure, depèn de les circumstàncies. Naltres som autònoms, tenim granges i la vida del camp dona molta feina, però també et permet organitzar-te el temps. Si vols. Ho vam fer entre 2017 i 2019. No mos vam angoixar i mos ho vam passar molt bé. Encara tinc un puial de llibretes escrites per astí. Treballava amb tres diccionaris, perquè a vegades no m’eixia la paraula en castellà, o volia veure com s’escrivia en català, etc.
El llibre el va editar l’Ajuntament d’Albelda. Va ser fàcil aconseguir-ne el suport?
Ací a Albelda hi ha un cert costum de que l’Ajuntament ajuda a la publicació d’obres locals, de divulgació de la història i les tradicions locals, etc. Ho vam parlar amb ells i ja es van encarregar de trobar los recursos. Suposo que els demanarien a la Diputació o a algun puesto on puguen pagar pressupostos de Cultura. No ho sé. El cas és que quan els hi vam comentar de seguida mos van recolzar. No sé ni el que deu valdre. Naltres no ho fèiem amb cap intenció de negoci ni de res similar. No sé el que va costar, ni si el van amortitzar o no. Suposo que sí, però no ho aniré a preguntar pas.
Lo vau presentar en diferents llocs, oi?
Lo vam presentar a Albelda i vam petar lo local de l’Abadia. Va faltar puesto per a tanta gent com va vindre. Va anar molt bé i a la gent d’Albelda li estem molt agraïts per tot lo seu suport. Després lo vam presentar a Alcampell, on també mos van acollir molt bé. Teníem altres presentacions aparaulades, però les vam tindre que anular perquè va vindre lo confinament de la Covid. M’acordo que vam estar també a Ràdio Binèfar. La periodista Lourdes Ballarín, que és d’Albelda, mos va entrevistar també per a la televisió de Lleida, per la desconnexió de TVE. També mos van anomenar per al premi Nobel, però no mos van dir res [riu]. És broma, de veritat que no teníem cap pretensió de res. Només de deixar registrades les paraules que vèiem que estàvem perdent. I passar-mos-ho bé.
També vau tindre lo suport del lingüista Javier Giralt, oi?
Sí, lo professor de Sant Esteve mos va ajudar molt, lo seu ajut va ser clau. Perquè entre María Teresa i jo moltes vegades no mos posàvem d’acord en com enfocar-ho, quina forma donar-li al llibre, o a certes paraules, si primer posar la grafia d’Albelda, després lo català normatiu i després lo castellà, o al revés, o si calia o no calia posar-hi alguna expressió… En fi, que la visió d’un especialista va ser oli en un llum. Jo encara discrepo una mica de la solució final, però me vaig plegar a l’opinió dels especialistes, que per alguna cosa ho són.
En quin sentit hi discrepaves?
Jo hagués posat primer la forma com es diu a Albelda, i després lo català normatiu i el castellà. Però finalment vam acordar posar-hi primer la versió en català estàndard, perquè vam veure que això ajudava a ordenar les paraules alfabèticament i que la gent les pogués trobar. Perquè en la grafia del dialecte d’Albelda mos eixien desordenades, clar. Però vaja, tampoc és una cosa tan important.
Havíeu dubtat en algun moment de si les paraules eren de l’idioma català?
Naltres esto tema ja fa molts anys que el tenim resolt. Ja no mos renyirem per això. Sabem que parlem català, un dialecte català, que malauradament quasi ningú hem sabut mai escriure. Bé, los joves potser sí, però la gent gran no. És català, i punt. Una altra cosa és que no siga normatiu. Però n’hi ha molts que tampoc ho són. Això ho tenim molt clar. Sí que teníem dubtes sobre com transcriure la nostra fonètica, perquè mos eixiven diverses versions de cada paraula.
El reconeixement de la llengua pròpia com a català tampoc és una cosa tan ben resolta en alguns pobles de la Franja.
Ací no hi ha hagut gaire crispació per esto tema. Sempre et pots trobar amb algun integrista, com a tot arreu, evidentment. Però ací ja fa molts anys que vam tindre d’alcalde a Javier Torres, que era del PAR, i ell ho va tindre sempre molt clar. Sempre va reconèixer que parlàvem un dialecte català i que l’havíem de protegir i valorar. I amb els anys la cosa ha seguit més o menys en una línia similar. Era una persona que tenia molta curiositat cultural i interès per lo nostre parlar i tradicions. Ja sé que pot parèixer estrany, perquè el PAR no sempre s’ha distingit per esta postura, però ací va passar així. La política no s’hi va posar mai de través. Per això, ara mateix, comptem al lloc amb moltes persones molt vàlides que mai no t’ho posarien en qüestió. Potser som afortunats.
Exemples de paraules trafegades d’Albelda (i de més enllà):
Barracut [barracút] Persona que té les cames arquejades. Ere tan barracut que li passave una rinya de gossos entre les cames i ni se n’anterave. Cast. Estevado. Persona de piernas arqueadas, con las rodillas muy separadas.
Bogal [bogàl] Persona generosa i despresa, poc interessada, i donada a fer regals. É tan bogal que ha convidat a tots los del bar. Cast. Pródigo, altruista.
Encòrio [ancòrio] Aparell o estri fora d’ús que es reserva no se sap per a què i que emprenya per tot arreu. Lo perxi està tan plle d’encòrios que no se hi pot ni entrar. Cast. Trasto viejo en desuso.
Estarna [astarnɛ] Obertura que porten algunes faldilles o vestits de les dones que ensenyen tota o bona part de la cama (i de les americanes). Portave una estarna a n’aquell vestit que amostrave lo que no està escrit. Cast. Raja, abertura de una falda o vestido.
Farrolla [farróllɛ] Paleta de ferro per recollir la cendra del foc de terra. També se solia utilitzar per amenaçar els iaios que es feien molt vells i estaven serenys. Farà més anys que un balcó de ferri, l’haurem de pelar a farrollades. Cast. Paleta de Hierro que servia para recoger ceniza del hogar.
Meliguera [meliguèrɛ] Panxa, tripa, inflor exagerada a l’altura del melic falsament atribuïda a un atipament d’aigua. Aquell fot una meliguera com un bisbe. Cast. Tripa.
Malmarrós [malmarrós] Estat de salut en què ni tens molt mal ni t’acabes de trobar bé. Aquella petita està malmarrosa, li deu rodar la passa, tot lo dia està de casques d’ou. Cast. Estado de salud endeble en el que no te encuentras ni bien ni mal sino todo lo contrario.
Pisca [pisquɛ] Bocí de carn o peix que s’acostuma a prendre de segon plat. A n’ixo no’l dixeu servir que sempre se trie la pisca més gran. Cast. Pizca, porción.
Retortero [anar de retortèro] Caminar de gairó, de costat, anar tort. Li va fotre una garrotada que va anar de retortero tota la setmana. Cast. Caminar de lado.
Publicat a Temps de Franja n. 161, abril 2024
Tags: Entrevista
