Un intent d’entrevista al Club de Lectura del Campell
Lo rader divendres de gener a les set de la tarda ja és de nit i fa un fred que pela, però pels carrers del Campell es veu caminar gent en direcció a la Casa de la Cultura. Van a fer-hi una cosa insòlita: comentar un llibre que han llegit.
És la reunió mensual del Club de Lectura local, que actualment està format per una quinzena de persones. Quasi totes dones, tal com sol ser habitual en la majoria dels clubs de lectura del món avant. Cal dir que compten amb un home que hi assisteix amb una certa regularitat. En tenien un altre, però malauradament va traspassar poc després de la pandèmia (el que queda és molt jove, tranquils).
Hi he anat amb la intenció de fer una entrevista per a Temps de Franja, però tot just arribar ja m’adono que la cosa no serà tan fàcil. Tothom té moltes coses a comentar, així que val més deixar fluir la conversa. D’acord amb la memòria de les lectores fundadores, el Club de Lectura d’Alcampell va iniciar la seua activitat el 23 de setembre de 2011 i ha funcionat de manera ininterrompuda fins ara, amb un nombre fluctuant de membres, però mostrant una exemplar capacitat d’adaptació a la pèrdua d’efectius i a la integració de noves incorporacions, que sempre són molt benvingudes.
El primer llibre que van llegir aquell llunyà 2011 va ser ‘La joven de la perla’, novel·la històrica de l’escriptora americana Tracy Chevalier. Esto divendres de gener de 2026, han quedat per a comentar l’últim llibre que han compartit. Es tracta de ‘La mala costumbre’, novel·la de temàtica LGTB+ de la madrilenya Alana S. Portero. Llegeixen una mitjana de 9 llibres a l’any, que multiplicats pels 14 anys que fa que s’hi dediquen, són 126 llibres (aproximadament, perquè han tingut èpoques amb més activitat i altres que han anat més al ralentí). L’assistència a les reunions és també variable. Avui han vingut 10 persones, amb un rang d’edats que oscil·la entre els 34 i els 78 anys, cosa que afavoreix una barreja generacional que enriqueix molt els debats.
Assegudes al voltant d’una gran taula, prenen la paraula les persones a les que la novel·la ha agradat força. Parlen amb entusiasme de tot allò que han après llegint les complexes circumstàncies vitals de la protagonista, una noia trans d’un barri perifèric d’una gran capital. Llegir no només és un plaer, sinó una forma de tafanejar en les vides d’altres i d’aprendre’n coses per aplicar-les, si cal, a les pròpies. Però entre el grup també hi ha gent a qui el llibre no ha agradat tant. El motiu principal pareix ser que a la protagonista només li passen desgràcies, i no tothom està disposat a empassar-se una història amb tantes calamitats. A més, es queixen de l’estil de l’escriptura, que consideren massa pla, amb una història narrada en tercera persona i amb un to massa uniforme, motiu pel qual diuen que les ha costat d’empatitzar-hi.
Ací s’enceta un debat molt interessant. Hi ha gent que quan un llibre no els agrada, simplement el deixen i passen a un altre. Altres persones, en canvi, encara que no siga del seu grat, no poden evitar seguir-lo llegint fins al final. Quan és lícit deixar de llegir un llibre? Es pot deixar a mitges o te l’has d’empassar sencer? El debat s’escalfa breument, però aviat queda clar que ningú convencerà a ningú. Són dos formes de ser que no es poden canviar. Les dos ben legítimes.
Però aleshores la conversa gira cap a la qüestió de les desgràcies. Estan d’acord a considerar que la història narrada és molt dura, però al mateix temps molt realista, i que això és el que li dona més valor. Algú es lamenta mig en broma: “a n’esto club de lectura només mos donen los llibres més tristos”. Però altres persones ho rebaten dient que la bona literatura no pot ser ensucrada, sinó que té que trasbalsar el lector. Posen l’exemple de la música popular: “les bones cançons sempre són les de desamor”. Amb les novel·les igual.
Per tal de valorar la versemblança de la narració, una de les lectores presents s’ha entretingut a buscar la biografia de l’autora, fins i tot ha escoltat alguns podcasts fets per ella, i n’ha deduït que la història llegida té molts components autobiogràfics. Això encén un bon debat sobre les diferents desgràcies que li passen a la protagonista al llarg de la novel·la, que van comentant episodi a episodi. Conclouen que és una persona que ha patit molt i que segurament encara li queda molt per patir. També ix la qüestió del barri en el que viu la protagonista de la novel·la, que relacionen amb la seua classe social (tirant a baixa), i en dedueixen que bona part de les desgràcies que li passen es multipliquen perquè és pobra. Si fos d’un barri ric no li’n passarien tantes, perquè “les penes fartes són menys”.
A continuació, van posant exemples de situacions similars a les de la novel·la que han conegut a través d’amics o familiars propers, cosa que dona peu a una llarga llista de greuges i de queixes sobre com és de tancada la nostra societat, sobre el masclisme imperant i sobre com els valors hegemònics han anat canviant (sovent a millor, en especial en les qüestions LGTB+), tot i que sempre hi ha gent que s’hi resisteix i voldria tornar al passat. Al final, queda clar que l’espai del club de lectura és un lloc ideal per a compartir neguits i inquietuds, així com per fer-la petar sobre els temes més contemporanis. És terapèutic.
De cop, l’únic home present assenyala un detall que havia passat desapercebut a tothom: una incongruència de dates. En un dels capítols, la protagonista perd el sentit i queda en coma, del qual es diu que es desperta després de 13 anys, però, en canvi, més endavant resulta que ja apareix treballant poc després del coma. Això genera un debat sobre la versemblança de les novel·les i de si això és important o no. Després d’uns quants intercanvis d’arguments, no s’arriba a cap acord.
Arriba un moment en què deixen de parlar del llibre i comencen a posar en comú altres lectures que han fet durant les setmanes que no s’han vist. Cal tenir present que el Club de Lectura no té una periodicitat fixa, i que entre una reunió i l’altra igual poden passar tres setmanes que sis. Efectivament, des de la radera reunió totes han llegit altres llibres. Citen ‘La península de las casas vacías’, que ha agradat molt a un parell d’elles, tot i la joventut de l’autor. Una altra diu que s’ha llegit ‘Las ocho vidas de una centenaria sin nombre’, d’una autora coreana, Mirinae Lee, i aleshores parlen de la guerra de Corea. Algú s’ha llegit les memòries d’Isabel Presley, cosa que genera una gran expectació. Primer no saben si és conya o no. Després en demanen un resum. Una altra persona diu estar llegint una saga de romans de Santiago Posteguillo, però les altres li diuen que vagi amb compte perquè els autors de novel·la històrica s’inventen moltes coses. També es recomanen dos llibres sobre el conflicte palestí, ‘Un día en la vida de Abed Salama’ de Nathan Thrall, i ‘Una habitación sin vistas’ de Dror Mishani, i qui els ha llegit assegura que li han ajudat a orientar-se davant tantes calamitats televisades sobre el genocidi palestí, que tanta impotència genera a tothom.
Una de les presents, que és una experta lectora de novel·la negra, cita tots els llibres, comissaris i crims que ha llegit durant les últimes setmanes. Tothom es queda garratibat. Reconeix que hauria d’anar canviant de temàtica perquè “a mig llibre ja em sento com si fos inspectora i ja sé com acabarà”. Per això, esta persona diu agrair els llibres a l’atzar que li arriben a través del Club de Lectura.
Pregunto com fan per a triar els llibres del Club de Lectura, però tothom riu. Com si es pogués triar! Al principi intentaven seleccionar alguns llibres d’una llista que els oferia la biblioteca, però quasi mai aconseguien que els portessin el que havien triat. Així que van desistir i van deixar la selecció en mans de l’atzar. Curiosament, després de molt protestar, han acabat valorant positivament esto mètode, ja que així han pogut llegir coses que mai se les hagués acudit de comprar-se o de demanar a la biblioteca.
Reconeixen que a vegades els ha tocat llibres molt dolents, molt avorrits o poc intel·ligibles. O massa ensucrats, que encara és pitjor. Però altres vegades han descobert autors i llibres excel·lents, i això sempre és un gran plaer. Ara diuen que estan en ratxa perquè estan rebent uns llibres d’un programa especial que els proporciona novetats editorials de molt bona qualitat. (És el programa “Concilia. Ser mujer rural”, finançat per les mesures de desenvolupament rural de la PAC). Creuen els dits perquè no saben quant durarà.
Tot i això, rares vegades els arriben llibres en català. En els catorze anys d’existència del Club de Lectura, diuen que només n’han llegit tres. Les agradaria llegir-ne més en esta llengua, que és la local, però a la xarxa de distribució de les biblioteques d’Aragó quasi no n’hi ha. O almenys no n’hi ha suficients per a proveir un club de lectura de 15 membres com el seu. A més, algunes persones també diuen que les agradaria que hi hagués més llibres d’assaig, i es queixen que les biblioteques en compren molt pocs. El mateix passa amb la novel·la gràfica, diuen.
Quan les pregunto per què no hi ha més homes al Club de Lectura, dubten una mica. Aparentment, no hi ha resposta, però acaben insinuant que potser els homes no ho aguantarien. Immediatament, s’han de disculpar amb l’home jove que en forma part. Però, en el fons, sospiten que un club amb molts homes no funcionaria. “Lo meu home llegeix molt, però si vingués ací no diria res en tot lo rato”. El Club de Lectura no va només de llibres, sinó de compartir. I els homes no hi estan acostumats. Ells ja tenen el bar, la cooperativa o el futbol (quan n’hi havia). Reitero la pregunta de si les agradaria que hi hagués més homes, i en general diuen que sí, però també reconeixen que si això passés potser certes coses no les dirien. “Si mos han de tallar, val més que no vinguen. Però si volen vindre, que vinguen”. Vaja, que sí i que no. I que no se sap perquè mai s’ha donat el cas.
Pregunto si tenen relacions amb altres clubs de lectura de la comarca i diuen que no gaire. Saben que fa un parell d’anys s’estan fent trobades a Binèfar, organitzades per Maria Jesús Lamora, que coordina dos o tres clubs, però encara no han tingut ocasió d’anar-hi. Es dona la circumstància que una de les presents és membre alhora del club d’el Campell i del Torricó, i diu que s’ho passa molt bé a tots dos. No hi troba gaires diferències. Al Torricó són una vintena de membres i parlen més dels llibres que han llegit per separat, mentre que al del Campell es parla més del llibre comú. Però a vegades és al revés, diu.
Són dos quarts de nou i es dona per acabada la sessió. Cadascú marxa cap a casa amb el nou llibre, que esta vegada serà ‘Timandra’, del grec instal·lat a Suècia Theodor Kallifatides. Pareix que a la reunió del febrer podran parlar del paper de les dones a la guerra del Peloponès. I si el llibre no les agrada, el comentaran igual per damunt-damunt i passaran a altres coses, perquè l’important, encara que siga de nit i faiga un fred que pela, és trobar-se, xerrar i compartir.