MÒNICA SALES DE LA CRUZ, FILÒLOGA I POLÍTICA
Mònica Sales de la Cruz (Tortosa, 1983), vicepresidenta de Junts per Catalunya i portaveu del seu grup parlamentari a Catalunya, prové del món acadèmic. Doctora en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili amb menció europea, hi va exercir com a professora associada i investigadora en el camp de l’etnopoètica, autora de publicacions com La literatura oral a Faió, Favara i Nonasp (‘Lo Trull’, 2010), amb Carme Oriol i Pere Navarro. Com a política, ha passat de l’àmbit local, regidora de CiU a Jesús el 2015, a ser diputada del Parlament des de 2017.
Vostè és originària de Jesús, a les Terres de l’Ebre tarragoní. Com ha influït en la seua mirada sobre la Franja?
Sí, soc originària de Jesús i ho reivindico sempre i arreu amb molt d’orgull. La mirada ebrenca sempre m’acompanya, faça el que faça, també des d’un punt de vista dels vincles. Ser terra de cruïlla et fa tenir sempre els braços oberts, òbviament també cap a la Franja, terra que vaig descobrir amb més detall a l’estiu del 2007, acabada de llicenciar.
Perviuen els vincles culturals i socials entre els dos territoris per damunt dels administratius?
Per sort, sí. I esperem que n’hi haja sempre, malgrat els intents d’aixecar murs on no n’hi ha. La cultura ens agermana, com ho fa la llengua i una manera de fer i de ser particular. Des del respecte cap a les singularitats, que els vincles no moren mai.
Des de Catalunya i de les seues institucions, es comprèn prou la realitat franjolina?
Des d’una perspectiva global crec que no prou. Hi ha certa desconeixença sobre aquesta realitat que teniu, construïda sobre dificultats per lluitar perquè no us esborren ni us assimilen a allò que no voleu ser, per seguir sent vosaltres. Des d’una perspectiva particular, sí. Per a mi, la realitat social i cultural de la Franja forma part d’un tot: d’un domini lingüístic i d’un llaç cultural que s’ha de mantenir unit i viu, malgrat les dificultats.
Ha passat de la vocació acadèmica a la dedicació política. Li ha servit la formació humanística per afrontar el debat polític?
Sense cap mena de dubte, sí. Els perfils filològics i humanístics no són els que més escons ocupen, però a mi em satisfà plenament haver arribat a la política amb la motxilla plena d’aprenentatges d’aquesta àrea. El domini de la llengua, tant a nivell oral com escrit, crec que és molt necessari per fer política: no només pel que dius, sinó pel com ho dius. Haver fet classes tants anys a la universitat m’ha impregnat un component pedagògic que sempre va amb mi i que em permet explicar-me des d’una proximitat per a mi necessària, també en el món de la política.
Com reivindicaria la política en uns moments de descrèdit pels casos de corrupció o pel crispat ambient mediàtic?
La política per a mi és noble. És vocació de servei les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc (o sis) dies de l’any. No la concebo d’una altra manera. És un orgull i un honor per a mi desenvolupar el càrrec que tinc, tot i que és ben cert que els polítics estem sempre abocats al descrèdit només pel fer de ser-ne. M’hi rebel·lo amb tota la força, però ho faig amb l’exemple de la faena feta, del rigor i de la dedicació plena.
Cada dia que creuo la porta del Parlament, sento en mi el pes de la responsabilitat i de la història. I el dia que deixe de sentir-lo sé que haurà arribat el moment de tancar aquesta etapa apassionant que, de moment, té corda per a dies (espero!).
I comparant l’àmbit universitari i el polític, quin és més difícil?
Totes les coses tenen la seua complexitat quan les fas de cor i amb el cor, i amb un nivell d’exigència molt alt. Em va fer molt feliç fer carrera acadèmica a la universitat, en un àmbit molt específic: el de l’etnopoètica. Màster, doctorat, recerca, docència… I va ser una època molt fructífera que em va fer aprendre molt. La política, però, em permet sortir cada dia de la zona de confort, sentir vertigen sovint i haver de dominar molts temes que estan lluny dels meus àmbits d’expertesa. Em comporta molts maldecaps, però em motiva molt. És més difícil, sí, però també em fa feliç.
Fa uns anys va fer un minuciós treball de camp al baix Matarranya, d’on va sorgir una publicació important. Què destacaria d’aquella experiència?
Aquella va ser la meua primera experiència laboral com a filòloga, tenia 23 anys i havia acabat els últims exàmens feia ben poc. Maletes al cotxe, gravadora, papers… i cap a Maella a viure-hi durant l’estiu. Van ser dos mesos molt intensos, recollint rondalles, llegendes, acudits, endevinalles… de les quatre poblacions. Em va permetre aplicar coneixements, aprendre molt i descobrir un territori viu, que em va captivar des del primer moment. Aquesta aventura va fer-me saber que sí, que jo volia allò: fer treball de camp, recerca i divulgació; sempre al costat de la docència.
Quina vitalitat lingüística hi va percebre?
Recordo com si ara fos una de les primeres converses amb una informant. Tanco els ulls i encara la veig. Portàvem molta estona parlant i de sobte va fer una referència al castellà, com si fos la nostra llengua d’ús del moment. I no, estàvem parlant íntegrament en català, sense cap mena de dubte. Hi vaig percebre una vitalitat molt positiva, que crec que avui deu ser ja diferent, malgrat la vostra lluita, que també és nostra.
Ja ho diu la cultura popular, que quan Jesucrist i Sant Pere repartien les llengües del món, a vosaltres us va dir: «astí, parlau com vullgau!» I en dono fe. Una llengua plena de matisos, amb un lèxic preciós i amb unes formes verbals molt singulars. Tot i els atacs, fem-la sobreviure entre tots, preparats per traure-la de la ‘faldriquera’ (per a mi ‘butxaca’) sempre que siga necessari. Que ‘de cançons i cançonetes jo te’n canto més de mil, que les porto a la butxaca lligadetes amb un fil’. Doncs amb la llengua, igual. Estirem el fil!
Participa bastant en la vida cultural del seu poble i és molt activa a les xarxes. Quins consells donaria a entitats com Ascuma, que actua en un territori dispers, per ser més efectiva?
Ascuma ha de continuar sent Ascuma i fent d’Ascuma. És un honor per a mi ser-ne sòcia des de fa tants anys, des d’aquell estiu màgic. Heu de tenir la capacitat d’aglutinar la gent de la Franja al voltant de la llengua i de la cultura, sense oblidar mai que allò que passa ‘a dins’ s’ha d’explicar ‘a fora’; i aquí és on les xarxes hi tenen un paper molt important.
Jo visc el dia a dia cultural del meu país amb tota la consciència, però gosaria dir-ho diferent: visc el dia a dia cultural dels Països Catalans, sencers. Ho puc fer gràcies al que escolto, llegeixo, veig… a través de les diferents plataformes, entre les quals hi juguen les xarxes.
Que tot siga endogàmic no és bo. La política, en aquest cas, tampoc. I per això jo defenso amb convicció allò d’explicar-nos sempre! I us encoratjo perquè ho feu amb força!
Amb el procés, la multiplicació d’estelades a Catalunya va suscitar alhora la de banderes espanyoles per la Franja. Alguns episodis de la política catalana han pogut influir negativament en el context polític aragonès?
Crec que qualsevol cosa que passa a Catalunya que comporte guanyar o reivindicar sobirania genera un efecte negatiu arreu. Hi ha un comportament visceral que alguns no poden evitar, un odi que brolla de manera natural contra tot allò que fa olor de català i de catalanitat, i sobretot d’independentisme. En un context com aquest, és més lloable encara la vostra tasca de defensa i suport a la llengua i a la cultura que es fa en català. La vostra, la del País Valencià, la de les Illes Balears, la de la Catalunya Nord, la de l’Alguer… Perquè ja ho sabem, no? ‘Allò que val és la consciència, de no ser res si no s’és poble’, que versava Estellés.
La coalició de govern autonòmic de PP i VOX vol eliminar el reconeixement molt mínim que hi ha a Aragó del català autòcton. Podrien exercir un paper els partits catalans per revertir-ho en conjunció amb d’altres aragonesos o estatals més sensibles a la qüestió lingüística?
Crec que des de Catalunya hem d’exercir de motor per defensar la causa lingüística, sense dubtes. Ser germans de llengua també és això. M’indigna la passivitat en què el govern català actual es mira els atacs arreu del domini lingüístic i la tebior amb què actua sobre les vulneracions lingüístiques.
Els partits polítics catalans que defensem la nostra llengua (que no són, per tant, tots els partits polítics catalans) hem de tenir la capacitat d’aglutinar, d’acompanyar i de lluitar, sí.
Quines mesures concretes de política lingüística ja aplicades a Catalunya serien transferibles a l’Aragó catalanòfon?
Catalunya passa ara per un moment complicat quant a ús de la llengua i amb atacs a una bastida de país: l’ensenyament. La vehicularitat del català es qüestiona dia sí i dia també i això és intolerable. Entenc, però, que dotar el català d’aquest requisit de vehicularitat educativa us ajudaria molt, malgrat els entrebancs que veieu que tenim nosaltres.
De tota manera, jo tinc clara una cosa: la millor eina per preservar el català a Catalunya és la independència, és ser un estat amb una llengua pròpia, dotada de totes les eines legals per defensar-la sempre i a tot arreu.
Amb la despoblació creixent del món rural, sobretot a l’interior, aragonès o català, quines actuacions considera convenients per revitalitzar estes comarques i garantir el seu futur?
El més important per a mi és la igualtat d’oportunitats. Jo soc de poble, com molts dels que em llegiu, i vull tenir les mateixes oportunitats de vida que una persona que viu més a prop de la gran ciutat. No vull que siga un titular, vull que siga una realitat, malgrat coste molt.
Les infraestructures de mobilitat són, per tant, un dels grans problemes. Si no són bones, la distància que ens separa és molt més que quilomètrica i això és un greuge que no podem permetre. Afegim-hi habitatge, llocs de treball… decisions que puguen afavorir el repoblament i l’arrelament.
Decisions sobre aquests temes també afecten la llengua, la cultura i la identitat; i el sentiment de pertinença, per a mi necessari en tot allò que faig.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026