RAMÓN MUR GIMENO, PERIODISTA, PREMI FRANJA 2024
Periodista de llarga trajectòria —Deia, El Correo, ràdio—, escriptor i promotor cultural incansable, Ramón Mur Gimeno (Pamplona, 1944) acaba de rebre el Premi Franja: Cultura i Territori 2024 pel seu compromís amb la defensa del català a la Franja i la seua tasca de difusió cultural. Vinculat des de petit a Bellmunt del Mesquí, és una veu lúcida i pròxima que ha sabut connectar la realitat local amb els grans debats socials i polítics del país. Parlem amb ell sobre el passat i el futur del Baix Aragó, la seva trajectòria, i la necessitat de mantenir viva una llengua i una cultura que sovint han estat oblidades.
Vostè va néixer a Pamplona, però té vincles forts amb Bellmunt del Mesquí (o de Sant Josep). Com recorda la infantesa i la joventut en aquell entorn del Baix Aragó històric?
La meua infància, adolescència i joventut van transcórrer a Navarra i després la meua professió la vaig desenvolupar al País Basc. Soc un ciutadà molt arrelat al Nord-est de la Península Ibèrica. Com l’autopista A-68: basc-navarrès-de La Rioja, aragonès i català. Però els meus pares eren baixaragonesos, la meua mare d’Híjar i el meu pare de Bellmunt encara que circumstancialment va nàixer a Saragossa. Ells mai van perdre la seua vinculació a la nostra Terra Baixa i els seus fills tampoc.
Alguna anècdota en especial que vullgue comentar?
Vaig complir los meus set anys a Bellmunt un dia de Setmana Santa. Estava sol en lo meu pare a la vila i el viatge de retorn lo vam fer, fins a Alcanyís, en un camió de carbó entre la parella de la Guàrdia Civil.
Han influït els paisatges i la gent del Baix Aragó en la seva manera de veure el món?
Pos sí. Lo meu pare s’escapava de Pamplona només quatre dies per pujar a respirar a Sant Josep. De la meua mare vam rebre la fascinació per la Setmana Santa dels tambors i del meu pare, sobretot, l’amor pel català que es parla a la nostra vila. Tenia un germà jesuïta, professor al col·legi del carrer Casp de Barcelona tota la seua vida. Quan venia a Bellmunt, lo meu pare li deia: «Que bé parles lo català, Antònio!». Però l’oncle jesuïta li contestava: «Tu parles lo català de Bellmunt, que és millor que el català dels catalans mateixos».
Per què es va fer periodista?
Per molts motius que es condensen en un: lo meu gust per escriure, que se’m va manifestar ja als 12 anys. Per a mi el periodisme és una manera de guanyar-se la vida «servint» notícies a la societat. És a dir, un servei públic en tota regla i de primera necessitat per a l’autèntic desenvolupament d’una societat lliure.
Ha treballat en mitjans nacionals, però també en la premsa local, i de fet, va ser un dels primers directors de La Comarca d’Alcanyís. Com veu el paper del periodisme de proximitat?
M’emociona comprovar l’alt nombre de professionals i de mitjans que existissen al Baix Aragó tant locals com comarcals. Sense mitjans d’informació no és possible pensar en lo desenvolupament integral de la nostra comarca.
A part del periodisme, ha escrit llibres i mantingut un compromís amb la cultura. Què li aporta escriure en formats més personals o literaris?
Soc autor de 10 llibres entre novel·les i assajos que he escrit sol o en col·laboració. Escriure «formats més personals i literaris» a mi m’aporta ganes de continuar vivint. Si escric, sento que respiro. Si no, me falta aire.
Què queda ara del regeneracionisme de figures com la del seu avantpassat Juan Pío Membrado? Què podem rescatar de les seues iniciatives en el panorama actual?
Queda el record i molt més. Van deixar una petjada interminable. Avui existís un regeneracionisme encarnat en tots estos jóvens que van a la universitat en voluntat de tornar a la seua comarca a exercir la professió en què s’han titulat. Un advocat que vullgue ser-ho a Alcanyís i no a Saragossa, vivint a Bellmunt, per exemple, esta és una actitud regeneracionista, que ara, per fortuna, s’està donant.
Quins reptes identifica com a prioritaris per al futur del Baix Aragó històric?
Lo prioritari per a mi és aconseguir la industrialització a la comarca. No pot ser que tota la gran indústria d’Aragó estigue a 60 kilòmetres de Saragossa. No vull una gran fàbrica ni a Bellmunt ni a Valljunquera. Però sí a la gran plana d’Alcanyís-Andorra-Calanda-Híjar, a la qual puguen acudir treballadors de totes les viles.
És possible revertir la despoblació a la zona amb les polítiques actuals, o cal un canvi més profund?
Jo baixo a Alcanyís molts matins en lo bus del Mesquí i a totes les viles s’incorporen veïns africans o llatinoamericans. Ja venen nous pobladors als pobles, però no hi ha cases a on ficar-los i, sobretot, no hi ha treballs a on ocupar-los. Poc s’informa del que està passant, però t’asseguro que és més que tragicòmic.
En un territori tan fragmentat i despoblat com les comarques baixaragoneses, Matarranya i voltants, creu que el món cultural (associacions, projectes, consells comarcals…) hi pot exercir una funció de reivindicació? O inclús de revitalització?
Per descomptat que sí. Lo nivell cultural dels nostres jóvens és avui més alt que mai. Encara que és veritat que tenen problemes que els poden impedir desenvolupar totes les seves capacitats culturals.
Com es pot protegir i reactivar l’ús social del català a la Franja en el context polític actual, tan polaritzat, amb una «castellanització» creixent i sense la protecció de les lleis?
Mentres l’alfabetització dels xiquets i xiquetes de les nostres viles bilingües se continuo fent sol o molt preferentment en castellà, lo català seguirà desapareixent a la nostra comarca. És una vergonya que a l’escola de les nostres viles bilingües lo català sigue assignatura optativa. Però també cal dir que molts sectors socials del Baix Aragó continuen menyspreant lo català d’una forma inadmissible. I així passa que ja no s’utilitzen indistintament los dos idiomes sinó que només se parla en castellà.
Veu algun paral·lelisme en la situació de la llengua autòctona a la Franja aragonesa i l’eusquera a Navarra? Podríem adoptar alguna de les seues mesures o comportaments?
Tinc una filla que parla perfectament basc perquè me vaig preocupar de què anare a una ikastola des dels tres anys. Fins i tot a la universitat va poder estudiar en este idioma, de lo que estic molt orgullós. Jo no veig massa paral·lelisme. Sí que està clar que a Navarra la Diputació Foral, que al 1918 va crear l’Acadèmia de la Llengua Basca/Euskaltzaindia unida a les diputacions d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia, continua prestant un suport a la lingua navarrorum, que al Baix Aragó no es dóna al català ni de molt lluny. Paral·lelisme en veig poc: estam molt pitjor que a Navarra. Allí n’hi ha tècnics en gestió lingüística que viuen d’això governi qui governi. Ací mos pareix una gran conquesta aconseguir que el català s’amostro a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís.
En alguna ocasió ha participat en accions de protesta o reivindicatives davant les institucions aragoneses. Com veu l’actitud dels nostres polítics, actuals i anteriors, de diferent signe, amb el territori catalanoparlant? Els fa nosa?
Efectivament, és una vergonya lo que s’ha fet des de les institucions pel català que parlen los aragonesos de les nostres comarques orientals, excepte en l’etapa de Pepe Bada, al primer govern autonòmic presidit per Santiago Marraco (PSOE). Ara que governa el PP ni tan sols existeix una Direcció General de Política Lingüística, que tornarà quan torno a governar l’esquerra.
Acaba de rebre el Premi Franja: Cultura i Territori. Què significa per a vostè este reconeixement?
Un grandíssim honor, segurament immerescut en comparació al que altres han fet per la nostra llengua i cultura. Però estic orgullós d’haver introduït lo català a La Comarca, Diario de Teruel i Compromiso y Cultura.
Sense arrelament, es pot encarar el futur?
Sense arrelament a la terra no hi ha futur. Però Kant va revolucionar el pensament universal sense eixir de la seua petita ciutat natal. Com he dit abans, lo meu arrelament al Baix Aragó és total i ve de considerar-me un ciutadà basc-navarrès-de La Rioja-aragonès i català, com l’autopista A-68.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost de 2025