«Has d’agarrar la vida tal com ve»*
Carlos Cabós, fragatí. Actor de la pel·lícula Alcarràs
// María Sánchez i Rosa Arqué
Carlos Cabós, Corasó (Fraga, 1976) va néixer amb la fruita dolça per les venes. De família de pagesos, s’ha dedicat a l’agricultura durant més de tres dècades. Ara, mogut per la inquietud que sempre l’ha caracteritzat s’ha atrevit a provar una nova disciplina: el cinema. Carlos s’ha embotit a la pell de Cisco, un personatge de la pel·lícula Alcarràs.
L’any 2021 ha estat un any decisiu a la teua vida, deixes la terra, tens un fill i et seleccionen per participar en una pel·lícula de la directora Carla Simó, com es digereixen tots aquests canvis?
Cada persona té les seues estratègies per superar los problemes que van arribant a la vida. En lo meu cas penso que has d’agarrar la vida tal com ve. Crec que la felicitat és acceptar la vida tal com es presenta i treure’n partit tant de les coses bones com de les dolentes.
Què has tret de bo de l’experiència cinematogràfica?
Moltes coses. He disfrutat del fet de ser actor perquè et consideren en tot moment una part indispensable del rodatge. Vam estar molt ben cuidats en tot moment. Mos portaven en palmetes. D’altra banda, m’ha xocat molt veure com funciona un rodatge, les entranyes d’una pel·lícula perquè descobreixes un món del qual sol coneixes el resultat, no la creació.
M’ he assabentat de la professionalitat de tots los treballadors que posen en funcionament un projecte cinematogràfic. Vull destacar a la Carla, evidentment, i a la directora de fotografia. Un altre aspecte positiu és l’essència de la pel·lícula i l’èxit que ha tingut, que era completament inesperat.
Un dels encerts d’Alcarràs és l’elenc d’actors i actrius no professionals…
Hagués fos molt complicat plasmar el que la Carla volia dir amb actors professionals perquè es necessitava principalment naturalitat a la posada en escena. Un fet important, per exemple, és el fet que cada personatge utilitzava la varietat dialectal del seu poble. La Carla volia absorbir la nostra essència particular i transmetre-la exactament. Amb professionals es podria haver fet, però hagués costat una preparació des de la tècnica que li hagués restat frescor a la cinta. La directora tenia dissenyats els perfils dels seus personatges i es va dedicar a trobar-los. Aquesta és la raó d’haver fet un càsting laboriós pel què van passar 9000 persones.
Durant la filmació me’n vaig adonar que tots los detalls de tot el que contàvem nosaltres sobre la nostra vida personal, la Carla els tenia en compte per incorporar-los al personatge. És una directora observadora i meticulosa fins a l’extrem, però al mateix temps et deixava sempre que fossis tu mateix, fins i tot eixir-te’n del guió i crear des de l’espontaneïtat.
Va ser difícil embotir-te a la pell del Cisco?
La dinàmica d’eix treball és molt dura: horaris, repeticions d’escenes, la calor de l’estiu… però encara ho és més, si tens una feina al mateix temps.
En lo meu cas, coincidia la collita de la ficció amb la meua real. N’hi havia sessions que acabaven tard, de nit, i lego matí havia d’anar a treballar a les meues terres.
La Carla Simon treballa sobretot amb primers plans, el llenguatge de les mirades. És difícil fer feina pràcticament sense guió?
Teníem un guió que llegíem junts, però la primera sorpresa que vaig tindre va ser que n’hi havia molt poc diàleg. A la pel·lícula el llenguatge verbal no té gaire importància.
El paisatge és un personatge més de la pel·lícula, on es va rodar exactament?
Es va rodar a molts pobles del Segrià i Pla d’Urgell, a Lleida capital i, el 90% de les escenes de camp, al terme de Fraga. Lo Puntal, lo camí la Nòria, lo pàrquing de la discoteca Florida 135 i lo barri de Llitera són los puestos on més hem estat.
Què ha suposat per tu rodar «a casa»?
Los dies que tocava rodar a Fraga, jo estava molt més nerviós, sobretot al rodatge del pàrquing de la Florida. Veure com em maquillaven i aguantaven el para-sol mentre al meu costat n’hi havia familiars i amics va ser molt brusc.
Alcarràs mos conta el canvi que s’està produint al món agrícola. Com creus que s’està gestionant en la realitat?
Per part dels pagesos, amb resignació, pena i desesperació màxima en alguns casos perquè l’administració treballa per a les multinacionals i els bancs. Està sent una verdadera desgràcia no sols per les famílies de pagesos sinó també per la Humanitat sencera. Que siguin les multinacionals les que determinen la nostra alimentació vol dir que acabarem menjant brossa, menjar enverinat i car. A la terra li quedarà la malaltia i la desertització.
A la pel·lícula n’hi ha moments molt emotius que tenen a veure amb la família. Quin és el missatge que mos vol transmetre?
La importància de la unió a la família. Als moments de crisi mos adonem de la importància de la cohesió familiar, de doblegar l’esquena tots junts i de remar en la mateixa direcció. Lo perdó, les diferències d’opinió, los errors greus, són temes que apareixen a la dinàmica familiar. Les dones es presenten com a persones essencials per a la dinamització del grup familiar sobretot en los moments en què n’hi ha problemes i perilla l’harmonia.
Alcarràs està tenint un gran reconeixement per part del públic i dels festivals. Quina penses que és la clau del seu èxit?
La clau és la necessitat de contar una història tal com és en el moment actual: La crisi del camp es pot extrapolar a molts sectors més. També s’afegeix la naturalitat i l’estima amb què s’ha fet la cinta. Tot això fa de la pel·lícula una obra d’art amb un missatge clar.
La bella història d’un món que s’acaba
// Rosa Arqué
El film de Carla Simón va guanyar l’Os d’Or a la Berlinale d’enguany i ha suposat una gran alegria per a la gent del Baix Cinca i del Segrià, on s’hi van rodar moltes escenes. Després de l’estrena a Espanya, les bones crítiques han continuat i la directora ha lloat la tasca dels actors, a qui ha considerat els responsables de l’èxit del film perquè «han posat un tros de la seva ànima a la pel·lícula». Si ja heu vist el film, coincidirem que a Alcarràs, Simón fa un retrat del món agrícola a la nostra zona, però del món agrícola familiar, aquell on ens vam criar molts de nosaltres. Als habitants del Baix Cinca, a part del paisatge del terme de Fraga que surt a la pel·lícula, ens han arribat al cor els detalls: lo motor del Massey, el treball de sulfatar de nit, les lluites entre pares i fills, la calor a la migdiada, los caragols a la brutesca, lo mullarero groc per fer conserva, les figues, les sardines en raïm… Uns detalls que ens parlen d’una època que està morint, ja no només sota les plaques, sinó també sota el pes del capitalisme que exigeix maneres de cultivar que no són compatibles amb finques petites com la que surt a Alcarràs.
*Publicat a Temps de Franja, n. 154, juliol de 2022
Tags: Entrevista
