Gran Recapte 2018

«En cap moment no he volgut fer un llibre massa seriós ni trascendent»*

MÀRIO SASOT, GUANYADOR DEL PREMI GUILLEM NICOLAU 2017

// Merxe Llop i Ramon Mur

Màrio Sasot Escuer (Saidí, 1951), ex professor, periodista i membre del duo Recapte, s’ha decidit, després d’uns quants treballs de caràcter assagístic sobre la llengua, la cultura i la cançó de la Franja, a escriure una obra de creació. Una novel·la biogràfica on l’autor tracta qüestions més íntimes i personals i ajusta comptes amb el seu passat sense acritud, d’una manera nostàlgica, irònica i, de vegades, divertida. El que fou director d’aquesta revista en los seus primers onze anys de vida, ens desvela diversos aspectes del procés creatiu, assumptes de la seua biografia menys coneguts i algunes tècniques emprades en l’escriptura d’aquest seu últim llibre.

La Fira del Llibre de Montsó és un lloc ideal per comentar amb el Màrio el procés d’escriptura de la seua obra premiada amb el Guillem Nicolau 2017 Espills trencats i preguntar a l’autor algunes curiositats i aspectes interessants al voltant del seu llibre, editat pel Govern d’Aragó i Gara d’Edizions.

 



Màrio Sasot i Merxe Llop a la Fira de Montsó. / Irene Sasot

 

Lo primer que em suggereix la lectura del llibre és: Espills trencats és una novel·la?
En la mida que vaig redactant històries i que estes històries mantenen la continuïtat de la discontínua vida del protagonista, és una novel·la.

És un llibre ben estructurat. Cóm vas pensar l’estructura? Hi havia un esquema previ inamovible o ha anat variant en el procés d’escriptura?
Los límits cronològics del llibre, des de l’època dels meus iaios fins que vaig tornar a viure a Saragossa, els tenia clars des del principi. I les diferents etapes que recorre el protagonista en tot eix període (els quatre blocs de la novel·la), també. Però en los dos anys en què la vaig anar escrivint va haver-hi etapes que en la primera redacció havien quedat una mica relegades i que després anaven cobrant rellevància i veies que mereixien un capítol apart. Vaig passar dels 14 capítols previstos en un principi, a 20. Per exemple, alguns dels capítols que van sorgir en noves reescriptures van ser tres dels quatre dedicats a Santa Coloma de Gramenet i el que parla del servei militar del protagonista.

En alguns aspectes és un llibre divertit.
Jo, l’últim que volia fer era un llibre formalment i essencialment transcendent o heroic, que mostrés el protagonista com un personatge extraordinari. Volia que fos una persona normal que havia viscut situacions curioses i algunes una mica fora de lo normal. Per això, a l’hora de triar històries, anècdotes, m’he fixat més en elements narratius que tenien aspectes irònics, absurds, sorprenents més que en elements èpics. A més, jo crec que l’humor, la ironia, és una eina molt útil que ajuda a rebaixar la importància i l’ego dels personatges. Els fa més humans.

És autobiogràfic.
És una novel·la d’auto ficció. Totes les etapes que viu lo protagonista són etapes que les he viscut jo, però moltes circumstàncies o aspectes concrets o marginals de les històries s’han hagut d’arrodonir amb la imaginació, amb elements de ficció, perquè la memòria no sempre és fidel amb el pas del temps, especialment quan has de contar fets viscuts per altres persones o parlar d’èpoques de quan tu encara no havies viscut. L’autor no pot saber-ho tot i el narrador proper a l’autor (un germà seu en aquest cas) tampoc. S’han anat omplint forats espaciotemporals que l’autor o el narrador desconeixien, amb elements de ficció.

La introducció de cada capítol amb unes paraules escrites com a versos justificats a la dreta, quin sentit té?
La intenció ha estat donar-li al llibre un caire més poètic i literari, perquè pensava (penso) que el relat cru i nu dels fets tenia un resultat massa pla. Vaig aprofitar eixa finestra poètica oberta per a introduir el lector en l’atmosfera de la situació que cada relat plantejava; així el lector ja anirà més predisposat a allò que es trobarà en la part narrativa del capítol. En algunes ocasions, aquests poemes també tenen la mateixa funció que les columnes d’opinió que acompanyen determinats textos periodístics informatius: comentar els fets que es narren a continuació des d’un punt de vista emocional o crític.

La ficció i la realitat. El fet de ser periodista t’ha marcat l’estil d’escriptura?
El fet és que els personatges no tenen gaires intervencions en estil directe. La persona narrativa podia ser un narrador omniscient o un testimoni proper a mi que em conegués bé. En triar aquesta última opció, el narrador es un observador visual; no trasllada discursos dels personatges sinó que conta com són els fets i els personatges i l’expressió dels sentiments i pensaments d’aquests és una mica parca. Solament hi ha diàlegs en els moments més decisius, en les situacions més dramàtiques. El narrador no és un esperit omniscient; és una persona i per tant limitada espacial i temporalment. No s’embotix en la ment dels personatges. Observa les actituds i les accions dels personatges més que escoltar els seus discursos. Com si estès amagat una mica lluny sense poder escoltar, sol observant.

Quant de temps ha durat el procés de creació i escriptura de l’obra?
Vaig estar escrivint-la durant dos anys. Un paper important en el procés d’escriptura i creixement de l’obra l’han tingut aquells amics que anaven llegint els diferents esborranys. Els seus suggeriments, crítiques, valoracions, han fet que anés canviant alguna cosa, allargar alguns capítols, afegir-ne més, perfilar més algun personatge… A tots ells els he inclòs en el capítol d’agraïments al final del llibre.

Què has callat d’algun personatge?
Més que callar allò que sabia, he tractat d’endolcir algunes situacions per no fer-ne sang, ni amb els vius, ni amb els morts.

Com a lectora de l’obra és fàcil situar-se en la persona d’un estudiant o de les teues filles que escolten el pare contar històries familiars i personals. Penses que és una obra pedagògica-històrica, en la què en alguna mida projectes la teua dedicació docent?
Crec que sí. Instintivament i mig inconscient he tractat, a través dels fets i retalls de vida que conto, que la gent jove o les persones allunyades del meu entorn, coneguessen alguns aspectes del règim franquista o de la Guerra Civil que van afectar directament la vida de les persones. Per exemple, mon pare va haver de deixar d’anar al col·legi on estudiava intern a Saragossa i tornar a casa quan va esclatar la insurrecció franquista el juliol del 36. Jo mateix vaig haver d’anar al servei militar precipitadament per un expedient universitari o canviar de ciutat per una detenció policial durant el franquisme, i coses així.

En una època, els anys 70, caracteritzada per un esclat de l’alliberament de la dona i d’una gran llibertat sexual en determinats ambients com els que es mostren a la història, penso que aquest aspecte tant important l’has tractat molt de passada.
Sí, sobretot reconec que he deixat de banda el tema de l’alliberament de la dona en eixos temps i les dificultats per aconseguir anticonceptius, els calvaris per a anar a avortar, etcètera, i ho trobo imperdonable. Quant al tema sexual, crec que el seu discret i suau tractament ha estat així per una mescla de timidesa, de vergonya aliena o per no voler ferir susceptibilitats. Però sens dubte, va ser un tema molt important en aquells temps.

Parlem de la llengua emprada. M’ha semblat un llibre molt oral.
Sí. He tractat generalment d’utilitzar un estàndard occidental i, sobretot en la primera part, he sovintejat els localismes, expressions col·loquials, que donen més vivacitat i realisme als diàlegs, a les descripcions, recuperant paraules antigues en desús… Espero que tot això facilite la lectura i agrade.

No és la primera vegada que aconsegueixes el premi Guillem Nicolau. Què et va moure a tornar a presentar-te?
Curiosament, m’haig adonat que en los dos casos em vaig presentar després d’una situació de llarga sequera en la què els premis s’havien deixat de convocar per raons polítiques. La primera volta que el vaig guanyar va ser l’any 95. Fou el segon premi convocat després que el primer s’organitzés l’any 86. Un buit de 9 anys que coincidí amb els diferents governs del PAR i el PP. Aquest del 2017 s’ha restaurat després de sis anys d’absència amb un altre govern del PP-PAR. Crec que amb els dos casos em va moure a presentar-me l’esperit militant de contribuir a recuperar uns guardons molt importants per la nostra cultura. I també perquè amb lapsus de temps tan llargs vaig tindre la possibilitat de pensar-m’ho bé i poder escriure amb tranquil·litat i sense presses, ha, ha.

 


“Lo català a la Franja pot entrar prompte en una crisi irrecuperable”

Tot i que considera important la recuperació dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero pel govern Aragonès, Sasot no es mostra optimista davant un possible boom literari en català a la Franja. “Han passat 30 anys des que s’instauraren els premis Guillem Nicolau i començaren les classes de Català a les escoles i no ha hi hagut una gran incorporació de gent jove que utilitze el català com a llengua literària. És més, cada volta es parla menys als patis dels col·legis i els rètols de les penyes i les pancartes espontànies fan pena de llegir-los, escriuen com els rota. Això no té futur. Serien capaços de fer lo mateix en castellà? Dubto que així ixquen, en un futur pròxim, escriptors com Moncada, Moret, Lombarte, etc.”
L’autor d’Espills trencats pensa que des de les institucions caldria fer més coses, especialment en el camp educatiu, amb la utilització del català com a llengua vehicular en les matèries on es pugue fer, però s’han de fer campanyes per canviar la mentalitat “substitucionista” de molts parlants. “Molts pares ja no posen gaire interès en transmetre la seua llengua als seus fills. A les escoles els mestres de Català haurien d’elaborar estratègies per a fer veure als alumnes que el que estudien serveix per a escriure i expressar-se millor en la llengua que parlen i que per això no cal parlar d’altra manera. En fi, ja sé que no és una feina fàcil, però cal intentar-ho”.

 

 


*Entrevista apareguda a Temps de Franja 136 (gener 2018)

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: