«El sentiment de germanor entre els pobles em va impulsar a organitzar la Trobada»*
Fernando Albiac, impulsor de la 1a Trobada Cultural del Matarranya
// M. Llop
Fernando té una memòria d’elefant. Cada Trobada Cultural del Matarranya que coincidim (la majoria) no mos cansam de parlar i parlar de la nostra cultura, de la gent, de la terra… M’ha costat convèncer-lo de preparar una entrevista sobre l’organització de la Primera Trobada Cultural del Matarranya, el 26 i 27 de setembre de 1987. Fernando rebutja qualsevol classe de protagonisme, no obstant això, és un maellà, un franjolí que viatja per tot el món i sempre parla en la seua llengua materna allà on té l’oportunitat de fer-ho. Moltes voltes troba algú de la nostra terra que en sentir-lo se li apropa per preguntar-li: Escolta, tu d’on ets?
Fernando, un maellà viatger amb el cor matarranyenc. / Hipòlit Solé Llop
Quan vas sentir la necessitat de fer alguna cosa per la nostra cultura organitzant una trobada?
Era final d’agost, a Maella, i amb l’amic Miguel Estaña mos vam animar a anar a Batea, que eren festes. Quan ens entornàvem vam recordar les trobades que es feien per Pinyeres entre la gent de Favara, Maella i Batea. Vam xarrar de com allí es passava una jornada estupenda, amb un sentiment de germanor molt gran; tots parlaven en la nostra llengua, mai no va haver-hi cap discussió d’on érem ni sobre què parlaven… Com mis pares tenien una finca a Masalsines, cerca del riu d’Algars, hi anàvem alguna volta, i veia gent de totes les edats, la majoria més gran que jo (que llavores tindria uns 13 o 14 anys). Jo no sabia molt bé de què anava allò però veia cóm passàvem un dia tots junts xarrant, bevent, menjant.. També hi havia gent que cantava damunt d’un remolc de tractor. Aquell dia a Batea em va vindre este sentiment de germanor i li vaig dir a Miguel que seria molt majo que poguérem fer alguna cosa pareguda amb les viles del Matarranya, on manifestar totes les coses de cada poble que els altres no coneixen, a nivell literari, folklòric, artístic, etc. A Miguel li va agradar i mos vam posar a cavil·lar allí mateix com ho podríem organitzar una trobada del Matarranya.
Què va comentar Miguel?
Miguel va dir que ell havia conegut a un campament on feia de monitor a una xicota de Pena-roja que li va parlar d’un home del seu poble, un tal Desideri Lombarte, que era escriptor i que, encara que vivia a Barcelona, passava els estius a ca seua a Pena-roja. Entusiasmats, vam quedar per a l’endemà anar a veure’l. Encara que havia d’estudiar per a un examen, la idea em va agradar tant que vam agarrar lo seu cotxe Ford Fiesta, de color roig descolorit, matrícula de Jaen sense lletra, de l’any de la pera, i mon vam anar directes cap a Pena-roja. Al no tindre telèfon, no sabíem si el trobaríem o no, o si eixe dia estaria fora de casa… Ni siquiera sabíem on estava la vila! Només arribar vam preguntar per la casa de Desideri i hi vam anar, sense que el coneguérem, ni ell tampoc a nosaltres.
Quines persones de la Franja coneixies i pensaves que podien col·laborar? Parla’ns dels primers passos
Només veure’ns, Desideri ens va rebre com si fórem amics de tota la vida, i la Rosalia també. Mos va convidar a cafè, va traure pastes i li vam explicar la nostra ocurrència. A Desideri crec que li va fer gràcia la nostra ingenuïtat de voler organitzar una trobada cultural al Matarranya sense conèixer a ningú, però en cap moment va introduir dubte o cinisme al respecte.
Conèixer i xarrar amb Desideri Lombarte et va donar llum per organitzar la Trobada? Com va ser la primera entrevista amb ell?
Mos va parlar de la col·lecció de llibres Pa de casa i mos va regalar Contalles, de la Teresa Claramunt. També ens donar los noms i los telèfons de les persones amb qui podríem parlar. Guardo com un fetitxe eixe paper amb la seua lletra.
Vam eixir entusiasmats, sobretot per la qualitat humana de Desideri. Tenia una forma de parlar que ho elevava tot a una categoria quasi-mitològica, en la serenitat dels savis, en la il·lusió dels xiquets. Me va encantar conèixer-lo.
Lluís Rajadell també va tindre un paper molt important. Com el vas conèixer?
D’entre la llista, Desideri mos va ressaltar un jove llaurador de Vall-de-Roures molt interessat per la nostra llengua. Al paper a on estaven los noms mos va fer un mapa per arribar a ca d’ell, ja que vivia a les afores de la vila. Així que d’allí vam anar directament a Vall-de-Roures, a trobar la casa de Lluís. Mos va rebre sa mare que era de Burgos i, en castellà, mos va dir: “Està en la finca, hijo mío, allà”. “Como se llega?” “Està muy lejos. Uy”. Vam marxar a buscar-lo. Al cap de conduir un bon rato en la tartana de Miguel per uns camins pedregosos que no sabíem cap a on anaven, vam trobar a dos homes treballant; un de jove i un de vell. Va resultar que eren ells! Va haver-hi una sintonia personal immediata entre nosaltres perquè érem de la mateixa edat, i teníem los dos un entusiasme paregut.
Amb quines persones volíeu parlar? Com es va elaborar el programa?
Primer en lo cotxe de Miguel, i després en lo Citroën Dyane 6 de Lluís, vam anar per tot lo Matarranya a parlar en la gent que mos havia dit Desideri, exposant-los la idea i dient-los que mos agradaria comptar amb ells. També vam parlar per telèfon. Jo no tenia telèfon a casa de mis pares; trucava des de casa de la veïna del davant de casa o de la plaça. A Nonasp vaig visitar l’Hipòlit Solé, amb qui va resultar que ja mos coneixíem. Amb Lluís també vam anar a la Freixneda, a Massalió, a Favara… Cadascú ens donava més noms: Juan Carlos Valén, Ángel Villalba de Favara, Teresa Lombarte i Antonio Bengochea de Calaceit, Rafael Ferrer i Laura Miravete de la Freixneda, Carme Alcover de Massalió, Carles Sancho, Rafael Millán de la rondalla de Vall-de-Roures… així vam acabar elaborant un programa. A Antón Abad li vaig trucar per telèfon i, quan es va presentar al castell per a tocar i cantar, jo li volia cobrar l’entrada de rigor perquè no el coneixia. I vam esclafar a riure!
Quins recursos econòmics teniu o pensàveu aconseguir?
No cap. Vam pensar cobrar una entrada simbòlica (no sé si eren cent o dos-centes pessetes) per a pagar los costos de la impremta Gràfiques del Matarranya. Ricard Solana i Mercè Gimeno de Calaceit, van rebre la idea sorpresos i mos van dir que no mos preocupéssim que estarien los cartells amanits.
Per què a Vall-de-roures? Com va respondre l’Ajuntament?
El castell de Vall-de-roures tenia un aire noble, de cultura, de tradició i estava al centre del Matarranya. Lluís i jo vam parlar en lo regidor de cultura i ho va entendre. El castell sempre estava tancat, mig en ruïnes i li vam donar vida. Però uns dies després li van entrar recels que la Trobada fos un acte catalanista disfressat i va dir que no. Però finalment lo vam convèncer de què la Trobada no tenia cap connotació política i que era un acte cultural del qual la gent estaria orgullosa d’haver col·laborat.
El primer cartell el va pintar Guillermo Castelló. Perquè ell?
A Guillermo lo coneixia perquè venia a vendre sabates al mercadillo de la plaça de Maella. Era bromista i molt simpàtic i com sabíem que pintava, vam anar a veure’l al magatzem que tenia a l’entrada de Casp. Li vam dir que necessitàvem un cartell per una Trobada Cultural, i que voldríem comptar amb les seues pintures per a fer una exposició al castell. Allí mateix mos va dibuixar una aranya negra, partida pel mig simbolitzant el riu Matarranya.
Escriure “Matarranya”, “Setembre” al cartell era considerat com una revolució lingüística. Com va reaccionar la gent i les autoritats?
En lo Dyane 6 vam haver d’anar vàries voltes de dalt a baix de la conca del riu a apegar cartells pels pobles perquè els arrencaven, ja que la gent se sentia molesta per què hi po’sava ‘Vall-de-roures’ en lloc de Valderrobles’. La gent tenia por de qualsevol manifestació cultural qualificada de catalanisme. De cara a parlar en los estaments polítics (los ajuntaments) tampoc aidava massa que nosaltres llevarem unes pintes a mig camí entre nàufrags i hippies: camises amples per defora, pèls llargs, barbes negres ben poblades… Teníem 21 anys, que vols?
Pràcticament es va organitzar en un mes. Què recordes d’aquells dos dies?
En vint-i-cinc dies. Tots los que vam contactar van tindre moltíssima disponibilitat per a que la Trobada pogués fer-se immediatament. Vam estar treballant fins a l’últim dia. La mateixa vespra, de nit, encara estàvem pujant cadires des de la cooperativa en lo cotxe de Lluís. Eixa nit, jo i algú més de Maella que va vindre a aidar-mos, vam dormir al castell en sacs, a terra. Als actes de la trobada del dissabte i del diumenge va acudir moltíssima gent, tots mudats com si anaren de festa. Explicàvem a tothom, que cobràvem entrada perquè havíem de pagar els cartells. Sentia com a remordiments de cobrar-los! Tots los col·laboradors ho van fer de gratis. Va quedar molt bé. Lo programa lo vaig improvisar jo mateix a màquina i amb dibuixos a mà. Mira’l, lo guardo com una relíquia! Vam fer la “Trobà” el 26 i 27de setembre de 1986.
Penses que la trobada va promoure la creació d’ASCUMA?
Un dels objectius de la Trobada era que fos lo punt de partida de futures Trobades. També formar una Associació Cultural per a seguir defensant la nostra llengua dels prejudicis, de la ignorància i la ignomínia en que ha estat històricament tractada, que fos un vehicle digne de comunicació per la nostra cultura, i que no es pergués.
La darrera Trobada, lo 13 de juliol passat, també a Vall-de-roures, més de 30 anys després, va reunir a Presidents d’ASCUMA, qui ens van oferir un panorama de la situació i de l’evolució de l’Associació. La plataforma per la llengua, i d’altres institucions van col·laborar en la organització. Penses que això desvirtua el sentit original de les trobades?
Per a mi, per motius que ara mateix no venen al cas la Trobada Cultural del Matarranya s’ha polititzat massa i s’ha intel·lectualitzat massa. Com a resultat s’està allunant de la gent del carrer i de l’esperit original de la primera Trobada. Perquè, encara que està oberta a tota la gent que hi vulgui participar, acabem anant sempre los mateixos i cada volta som menys. Em pregunto on són tots aquells que vam emprendre esta aventura amb tanta il·lusió inicial, com un projecte propi… jo els trobo a faltar.
Fernando amb l'entrevistadora a un carrer de Vall-de-roures. / Hipòlit Solé Llop
*Publicat a Temps de Franja n. 143, novembre 2019
Tags: Entrevista
Trackback from your site.
«El sentiment de germanor entre els pobles em va impulsar a organitzar la Trobada»* » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] Fernando té una memòria d’elefant. Cada Trobada Cultural del Matarranya que coincidim (la majoria) no mos cansam de parlar i parlar de la nostra cultura, de la gent, de la terra… M’ha costat convèncer-lo de preparar una entrevista sobre l’organització de la Primera Trobada Cultural del Matarranya, el 26 i 27 de setembre de 1987. Fernando rebutja qualsevol classe de protagonisme, no obstant això, és un maellà, un franjolí que viatja per tot el món i sempre parla en la seua llengua materna allà on té l’oportunitat de fer-ho. Moltes voltes troba algú de la nostra terra que en sentir-lo se li apropa per preguntar-li: Escolta, tu d’on ets? Continuar llegint… «El sentiment de germanor entre els pobles em va impulsar a organitzar la Trobada»* » Temps de Fr… […]
Reply