«El Museu Etnològic de Nonasp, un projecte que creix cada any»*

Fundadors del Museu Etnològic de Nonasp

// Merxe Llop

Hipòlit Solé, Mario Rius, José María Ràfales i Daniel Maza són els fundadors de l’associació Amics de Nonasp que fa vint-i-dos anys van emprendre la tasca de crear un Museu Etnològic.
«No podíem imaginar mai on hem arribat, però s’ha de dir que la força, la il·lusió i la passió que tenim per tot el referent a Nonasp i la seua història, fa que tiréssim endavant i ja estem cavil·lant allò que hem de fer per l’any vinent.
»Al final ser conscient o no ser, és mes o menys important, la cosa és que mentre fem lo que fem mos ho passem d’allò més bé, recuperem un munt d’històries abocades a desaparèixer, i la cosa s’ha allargat; com díem abans, ja fa 22 anys i estem en forma. Estem més motivats que mai i aquest mes d’agost hem carregat les bateries al màxim per continuar.»

Fundadors del Museu Etnològic de Nonasp. / Estela Rius

Vosaltres sou “l’alma Mater de l’associació Amics de Nonasp” que fa vint-i-dos anys es constituí en associació i va emprendre la tasca de crear un Museu Etnològic. Qui formava el grup de persones que va emprendre un projecte tant apassionant?
L’associació va ser creada el 1996, tant al principi com ara estem al capdavant els mateixos. Tot va sorgir arran de les obres que van començar a fer a l’antic molí de la Plana, que comportava la destrucció de les grans pedres que el formaven. Vam escriure una carta a l’ajuntament i les pedres van poder ser salvades. Al parc de la Mare de Déu se pot contemplar el molí reconstruït. Actualment som gairebé 200 socis.

Com us va sorgir la idea i què pensàveu en aquell moment? Vàreu rebre suport de l’Ajuntament o d’alguna altra institució pública o privada?
Com díem abans l’ajuntament va respondre bé a la carta enviada i les grans pedres —algunes pesaven 6.000 kg— van ser recuperades per al poble. També vam pensar que si teníem una associació a l’hora de vetllar per la defensa i l’ús de la nostra llengua, treballar per la conservació del patrimoni històric i cultural del municipi, a més de tindré més ressò que si ho fèiem de manera individual.

Podíeu imaginar les dimensions que arribaria a tenir lo vostre projecte? Como ho veieu ara, desprès de vint anys?
No podíem imaginar mai on hem arribat, però s’ha de dir que la força, la il·lusió i la passió que tenim per tot el referent a Nonasp i la seua història, fa que tiréssim endavant. Ara fa 22 anys que vam emprendre aquesta aventura i seguim, de fet ja estem cavil·lant el que hem de fer per l’any que bé, quan tan sol acabem de presentar el d’aquest any

Enguany heu inaugurat al Museu l’Oficina de correus, cada any presenteu una nova proposta. Quin camí us queda per a recórrer? Què us ronda pel cap que no para de pensar?
El problema que tenim és que mos estem quedant sense espais per poder mostrar tot el que tenim, per l’oficina de correus hem tingut que llogar l’espai a on estava ubicada la vella oficina, per que al museu no hi cap res més, i al museu hi ha gairebé 500 m2 d’exposició. Tenim un projecte pel museu de varies fases, tan sol estem a la primera, però ara per ara no podem fer-nos càrrec de fer la segona, hem d’esperar, el finançament per tot això és privat i necessitem més temps.

Les donacions per al museu són bàsicament dels veïns.Com us organitzeu per a buscar, recollir, seleccionar… el material que us fan arribar? I com preneu les decisions per ampliar cada any amb una nova proposta que tothom espera conèixer per les festes de san Portomeu?
El recollir donacions també és un problema, no per anar a replegar, si no per tenir-ho guardat, si abans díem que tenim 500 m2 d’exposició, de magatzems en material són molts més, ja que tenim peces grans com són carros, o una màquina de batre gra, que mos van donar los amics de La Portellada.
Les decisions per a fer noves propostes, com tot el que fem, se sotmet a consens, però de tants anys que fa, gairebé sense parlar mos entenem.

Tot i que el Museu és una de les activitats que us han donat a conèixer i és la més permanent, també feu publicacions, la revista L’Eixam i alguns llibres, com l’últim sobre l’arribada del tren a Nonasp. Perquè el nom d’eixam? Quin criteri teniu per a publicar?
El nom de l’Eixam, va sorgir per a simular allò que les abelles fan, a partir del treball de moltes, la colònia va endavant. Als temps que vivim la publicació en paper és cara, i des de fa un parell d’anys estem publicant a Facebook i YouTube articles i vídeos, sempre com a protagonistes la gent de la nostra vila, que és la nostra finalitat, la gent humil a la que ningú quasi mai li va preguntar res.

Però, si més no, aquest estiu ha estat el més productiu en activitats i en èxit per les iniciatives que heu emprès. Una d’aquestes ha restat el recorregut pels carrers del poble antic, la nit del 14 d’agost. Un èxit de participació. Com ho vau preparar? Com us sentiu desprès d’aquesta experiència? Penseu repetir cada estiu?
Lo de la ruta nocturna pel Nonasp antic, va ser tot un munt de sorpreses (vam estar més prop de les 250 persones que de les 200) la nit va ser fantàstica i el recorregut un èxit. Des de mesos endarrere ho vam preparar, i si bé portàvem un guió, tot allò que vam dir ho teníem memoritzat al cap. Parlar dels portals que hi havia a la vila, de les anècdotes de gent, de cançons, de Sant Sebastià, del Castell, de ca la Vila, del casal dels Turlán, etc, va eixir tot redó. En un futur farem altres activitats paregudes a la ruta, l’èxit obtingut mos motiva a fer-ho.

Una altra activitat espectacular va ser la presentació al carrer del Museu del poemari Esclat, de la nonaspina Merxe Llop, a càrrec d’Estela Rius i la poeta Cinta Mulet, que ens va despertar el gust d’entrar-nos a la seua lectura i el recital posterior amb la veu de Marta Castelló, la guitarra d’Alberto Martín i el contrabaix d’Enzo Martín. Com us vau sentir aquella nit? Què en penseu?
Un altra nit fantàstica, també va sortir tot redó un altre camí, va acudir molta gent. Primer la presentació del llibre a càrrec de la Estela Rius i la Cinta Mulet, les paraules de l’autora, Merxe Llop, la veu de la Marta recitant els poemes acompanyades de les notes musicals a la guitarra i el contrabaix de l’Alberto i Enzo Martín. Va ser tot preciós.

D’esquerra a dreta: José María Ráfales, Daniel Maza, Mario Rius i Hipòlit Solé. / Estela Rius

Puc constatar que mica en mica aquelles persones que en un principi us veien com uns “bitxos estranys”, sospitosos de no sé què, ara us manifesten gran respecte i admiració. Totes les activitats que empreneu i mostreu tenen una assistència considerable. He vist plorar a algunes persones grans en veure projeccions que heu preparat, especialment en el projecte “Lo museu parla”. Comenteu aquest projecte.
Aquí hem d’anomenar com a cap del projecte a la Pepa Nogués. Durant quatre anys va estar replegant, acompanyada de l’Anna Solé i l’Estela Rius, les experiències i la vida de gent humil, que treballaven a la terra, o als molts oficis que per la nostra vila hi ha hagut. Hem recuperat un material, unes converses, unes anècdotes, que no tenen preu. Com a final de tot el treball, la passada setmana santa vam fer un acte de reconeixement a les 32 persones que estaven amb vida. 4 van faltar per haver passat al món dels que descansen en pau. Tot va ser emotiu i molt bonic tant pels entrevistats com per les famílies que al saló van acudir, que estava ple com un ou, a tots els vam donar un petit record amb la foto de l’entrevista a més de tota l’entrevista feta amb paper que els havíem donat amb anterioritat per a poder-la conservar.

Som conscients que la vostra feina de recuperació de la nostra cultura és una dedicació impagable, que solament és pot emprendre per l’amor que teniu a Nonasp i la valoració i respecte a les persones que ens han precedit per a ser nosaltres com som. Mai no heu sentit ganes d’aturar-vos, d’abandonar? Quines altres motivacions dirigeixen les vostres activitats?
Al final ser conscient o no ser-ne, és mes o menys important, la cosa és que mentre fem allò que fem mos ho passem d’allò més bé, recuperem un munt d’històries abocades a desaparèixer, i la cosa s’ha allargat, com díem abans, ja fa 22 anys i estem en forma. D’abandonar res de res, més al contrari estem més motivats que mai i aquest mes d’agost hem carregat les bateries al màxim per continuar.

Quin suport de les administracions rebreu per als vostres projectes?
De la Diputació Provincial de Saragossa, el llibre 1893 i el tren va arribar a Nonasp va ser gràcies a la subvenció que mos van concedir. Del Institut Ramon Muntaner, de la Direcció de Política Lingüística de la DGA i de la Comarca Baix Aragó-Casp que també mos fan un cop de mà.

Voleu afegir alguna altra cosa?
Que tenim mols projectes, d’ampliar el museu –no sabem com, però ho farem– com poden ser:
El món de les tavernes, cafès i bars, amb los licors, mobiliari, etc.
La història de la ràdio i al TV, electrodomèstics, des de neveres de gel als primers frigorífics, de les cuines del carbó a les de “ butano”, la farmàcia, la ferreria, l’albarderia, el cine, els obrers i paletes, etc. Tots aquests materials els tenim, sol necessitem l’espai per poder tindre-ho exposat, però com tenim paciència per donar i vendre, tot arribarà.

Vull acabar manifestant, una altra volta, la meua admiració i agraïment, com a filla de Nonasp, perquè sense la vostra dedicació i voluntat permanent, lo nostre poble no tindria ni el millor Museu Etnològic que mai no he vist enlloc, ni la cultura escrita que deixa constància de qui som i d’on venim. Un envejo! Moltes felicitats. Gràcies.

*Publicat a Temps de Franja 139 (novembre 2018)

Share this...

Twitter

Facebook

email