Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Eje Berlín i el retorn del rock lliterà

// Pep Espluga

El retorn d’Eje Berlín, el mític grup de rock d’Albelda que ha reaparegut amb força, amb un so renovat i més en forma que mai, ha estat un dels esdeveniments musicals i culturals més destacables de l’últim any a la Llitera. És hora de posar una mica de llum a una resurrecció tan inesperada com excitant.

May, Juan i Arias el dia de l’entrevista al calitrau de Tamarit. / Pep Espluga

Cal posar-ho en context: L’efervescència musical i festiva que es va viure a la Llitera entre les dècades dels 80 i 90 del segle passat és una cosa difícil d’oblidar. Passaran els anys, però mai mos podrem acabar de lliurar del record d’aquella exuberància rockera. Després de dècades de dictadura, l’adveniment de la democràcia va comportar canvis en tots els àmbits de la vida social, de manera que a la Llitera en poc temps es va generar una extensa xarxa de pubs i discoteques, així com un circuit de concerts, festes majors incloses, que facilitava que la plana major del pop i del rock ibèric passés de manera regular per la nostra comarca.

Tot plegat va configurar un ambient propici per a l’aparició d’una bona remesa de grups de rock locals, que van connectar amb l’esperit popular de l’època i van jugar un paper clau en l’expressió de les inquietuds i anhels d’una part de la joventut, que buscava eixamplar els estrets límits marcats per les caduques institucions heretades. Una prova de força en tota regla.

Alguns d’aquells grups van esdevenir emblemàtics, van gravar discos (cosa que no era pas fàcil en l’època del vinil), i van transcendir fronteres amb el reconeixement de minories selectes però molt actives de tot l’Estat. Sense anar més lluny, en la línia imaginària que connectava Almacelles amb Binèfar, hi trobàvem Primavera Negra en un extrem i els Proscritos en l’altre, com a representants d’un rock amb guitarres i lletres lúcides i amb una envejable repercussió popular i mediàtica. I, a mig camí d’aquella línia contínua, agafant el desviament perpendicular cap a Albelda, hi relluïa per dret propi Eje Berlín.

Eje Berlín eren Javi Llop (guitarra i veu), José Antonio Mayénch ‘May’ (guitarra solista i veu), Juan Oriach (baix) i Alfredo Seira (bateria), quatre persones ben diferents, que per separat segurament no s’apegarien ni amb cola, però que juntes van ser capaces de destil·lar composicions notables, amb melodies contagioses, ritmes contundents i uns textos inspirats i punyents, sempre amb el grau d’electricitat necessari. El grup comptava amb dos compositors d’altura, Javi i May, els quals, com uns Beatles qualsevol, s’alternaven cantant unes composicions fresques i reflexives alhora, sempre sobre una base rítmica densa i sincopada com la dels millors Stooges, comandada per Juan i Alfredo.

Eje Berlín van deixar empremta aquella temporada 1989-1993. Un període curt però intens, durant el que van gravar un disc (un EP), van oferir una bona sarpada de concerts, en els que van fer de teloners de diversos grups de primera línia estatals (com ara Tahures Zurdos o Distrito-14) i també internacionals (allò tan impensable dels Immaculate Fools). La música com a forma de viure. O viure amb la música sempre a la punta dels dits. O el rock com a filtre neuronal per interpretar el món.

En algun moment entre 1993 i 1994, la maquinària d’Eje Berlín va deixar de funcionar. Sempre havíem pensat que s’havien dissolt i desaparegut per sempre més, però anys després vam comprendre que simplement s’havien quedat hivernats a l’espera de temps més propicis. Els anys 90 van ser molt durs amb l’escena rockera anterior, una travessia del desert que pocs grups van resistir. Eje Berlín es van arraulir en un estat de letargia, gairebé com els astronautes de Kubrik, fins que va començar el desgel.

Primer va ser amb un concert sorpresa pel 50è aniversari del guitarrista. Després va venir un concert del 25è aniversari de creació del grup. Més tard hi va haver una actuació acústica a la Rambla d’Albelda en plena pandèmia, amb aroma clandestí, mascaretes a les boques i cadires escampades. Fins arribar a la seua reaparició triomfal al Festival FAT de Binèfar de l’abril de 2022. A partir d’ací, durant l’estiu i tardor de 2022 el grup va encetar una gira per diferents municipis lliterans a la que encara no se li veu el final.

En esta nova reencarnació es mantenen els pilars compositors i interpretatius albeldans, Javi Llop, Juan Antonio MayénchMay’ i Juan Oriach al baix, però han sumat dos noves incorporacions que els han injectat sang nova, el tamarità Juan Luis Arias a l’harmònica i l’alcampellenc Carlos Simó a la bateria. Una formació ben compenetrada amb la que han confeccionat nous arranjaments a les cançons, que ara sonen com havien de sonar.

Hem quedat al seu quarter general, un calitrau de Tamarit, per tal de parlar de la seua trajectòria musical i les circumstàncies de la seua activitat actual. Juan, May i Arias aparquen els instruments, excusen l’absència de Javi i de Carlos, enfeinats amb altres urgències, i treuen unes birres de la nevera mentre engeguem la gravadora. Tres, dos, un… Ve’t ací l’entrevista:

Eje Berlín, primer concert (dibuix de J. Oriach)

Déu n’hi do els concerts que heu estat fent els últims mesos. Era una cosa que us esperàveu?

JUAN: N’hem feit a Albelda, Alcampell, Binèfar, Açanui… A Albelda dos vegades. I encara en tenim aparaulats alguns més… A tot arreu està funcionant molt bé, ha estat una sorpresa que encara mos costa de creure.

MAY: Jo vaig posar pel Facebook que el concert del FAT de Binèfar seria lo primer i lo rader que faríem. Però haig de reconèixer que després em vaig animar i ara ja no pararia.

A veure si en fareu més que en l’època clàssica?

JUAN: En aquella època en vam fer molts. Es tocava molt, les festes eren diferents, es feien moltes coses al mateix temps… Els anys 90, 91, 92, 93… Van ser quatre o cinc anys de no parar.

MAY: Va ser una època de certa voràgine. A la gent li agradàvem molt. Vam tocar també a Lleida a l’Enderrock i vam quedar quarts, entre més d’una vintena de grups. Era un festival que organitzava Metges Sense Fronteres. I això que se’m va trencar una corda i em van haver de deixar una guitarra d’un altre grup.

JUAN: Mos ha passat tantes vegades, això. Sempre confiàvem que, passés el que passés, teníem a May, que era el que sabia com fer les coses. Però a l’hora de la veritat a May sempre se li trencava la corda. M’acordo que telonejàvem els Tahures Zurdos a Altorricó i vam començar la cançó de ‘Ziggy Stardust’, estàvem el bateria i jo fent bum bum bum, esperant que entrés May amb la guitarra, i no entrava… Quan ja portàvem una estona així vam veure que havia desaparegut perquè havia anat a canviar una corda… Li va costar tornar, però mos va quedar una intro instrumental d’allò més apanyada…

Jo m’acordo de veure-us de teloners d’Immaculate Fools a Altorricó.

MAY: Sí, per aquell concert vam haver d’ampliar el repertori i vam compondre alguna cançó més. En concret una que es diu “El Puente de Brooklyn”, que ara tornem a tocar. La vam compondre dos dies antes del concert.

En aquells moments, els britànics Immaculate Fools estaven en el moment àlgid del seu èxit. Com va ser la relació amb ells? Hi vau poder parlar? Us van deixar l’equip, us van facilitar la feina?

MAY: Sí, i tant. Mos van deixar l’equip i mos van tractar molt bé. Vam estar al camerino amb ells i mos van firmar discos i tot. Hi vam anar amb mon germana, que era l’única que parlava anglès. Era una gent molt preparada. Els organitzadors d’Altorricó s’ho van muntar molt bé i va ser un gran concert.

En aquell moment ja havíeu publicat el disc De tu pasión…’, Discos La Isla de la Tortuga, 1990)? Cal recordar que en aquells moments éreu una de les poques bandes lliteranes amb producció discogràfica editada. Com ho vau aconseguir?

JUAN: Lo disc lo vam gravar el juliol de 1990. Vam anar a gravar-lo a Barcelona.

MAY: El primer dia vam arribar allà i mos van dir “ja podeu fotre el camp, foteu mania, aneu a dormir i torneu demà en més bones condicions”.

JUAN: Com que la cosa anava per hores, vam anar tocant i gravant i ràpid-ràpid. Allà anaven amb claquetes i naltres no hi estàvem acostumats.

MAY: La gravació va ser molt intensa. Hi va haver un moment que se’n van anar tots amb les seues xicotes i només vaig quedar jo gravant per allà. Les guitarres les vaig acabar de posar quasi totes jo.

Com vau fer per triar les cançons del disc?

JUAN: De cançons en teníem unes quantes, però al disc només en cabien quatre. Era un EP. En vam posar dos de cada compositor. Dos són de Javi (‘La puerta’ i ‘Las lágrimas corren por dentro’) i les altres dos de May (‘Tumbas frías’ i ‘De tu pasión’).

Va ser autoedició? Als crèdits hi diu que va ser enregistrat als estudis Dinàmica i editat per Discos La Isla de la Tortuga

JUAN: El vam pagar amb patrocinadors. Els diners els van posar entre el Pub Universal, Ramiro es va portar molt bé, i la Penya Lo Magré, que encara van ser més generosos. Es veu que érem populars i la gent del lloc estava disposada a col·laborar per a sentir-nos plastificats. S’ha de reconèixer l’actitud positiva del Pub i de la Penya, que van confiar en naltres.

Per cert, un dels temes que vau gravar, ‘Tumbas frías’, era una mica profètic, no? Resulta estrany que féssiu una cançó que diu “el mar està lleno de tumbas frías”, quan en aquella època encara no s’havien desfermat encara les tràgiques travessies migratòries a través del Mediterrani.

MAY: No, no és una profecia. “El mar està lleno de tumbas frías” no anava per les pasteres d’ara, sinó que és una metàfora sobre la filosofia de la vida. Pretén transmetre la idea que, moltes vegades, els mals que et puguen vindre te’ls fas tu mateix. La veritat és que no pretenc fer reivindicacions polítiques o socials des de l’escenari, ni des de les cançons.

ARIAS: A jo és la cançó que més m’agrada, des de sempre. ‘La Puerta’ és més contagiosa, ‘Las Lágrimas…’ és un hit radiofònic, però esta és la més profunda i ben trobada. May té un do per a compondre estes coses. Li ix de manera natural.

Només va eixir en vinil, oi? Cassets no en vau fer?

JUAN: Vam fer mil discos. Cassets no. Recordo que vam anar a un festival de la UGT a Lleida i vam portar els discos i els vam regalar a tota la gent que hi havia. Érem molt despresos. Fa poc vaig veure al Facebook un de Lleida que ensenyava els seus vinils i allà hi tenia Eje Berlín. Érem molt així. No vam guanyar mai res, però si ho haguéssem feit los hauríem gastat sense coneixement.

MAY: Vam anar a presentar el disc a la ràdio, als 40 Principals de Lleida, amb aquell locutor que es deia Toni Aguilar.

I a partir d’això no vau decidir anar a una discogràfica de debò?

MAY: No. No mos ho plantejàvem. M’acordo que quan vam tocar amb els Immaculate Fools alguns amics mos deien que era el nostre moment, que a partir d’allà havíem d’haver gravat un disc i petar-ho… Però naltres no mos ho vam plantejar. Lo nostre era més d’anar fent i passar-ho bé tocant.

Però al disc hi diu que teníeu un mànager. Hi ha una foto seua i tot…

JUAN: Sí, era Rafa. El germà de May. Ell era originalment el cantant, però com que teníem dos compositors que cantaven les seues respectives cançons, ell ho va deixar. I després mos feia de manager, però de baixa intensitat. Però a naltres ja mos anava bé.

Per tant, el grup va tenir una altra formació prèvia ¿no? Com van ser els inicis?

JUAN: Unes vacacions vaig tornar de Barcelona, on estudiava en aquell temps, i vaig trobar Javi i Alfredo que tocaven en un magatzem a l’entrada d’Albelda, i tenien a Rafa Mayench de cantant. Els vaig preguntar què feien i m’hi vaig afegir. I l’endemà va arribar May i també va entrar. Ell era el que més en sabia, ja havia format part d’algun grup amb anterioritat.

MAY: Sí, jo havia tocat en un grup en el que fèiem una mena de heavy medieval, amb Maúll de Tamarit i uns xicots d’Almacelles. Segle XV, es deia el grup, però va durar poc. Quan vaig entrar a Eje Berlín, érem quatre persones que no teníem res a veure. Érem de penyes diferents, de la Figuera, de la Sitera, etc. Estavem una mica picats i tot. Després vam anar madurant…

JUAN: Era un contrast molt fort. Teníem dos compositors, Javi tenia una temàtica més clàssica, més d’amor i desamor, de treballar les emocions. May tenia una temàtica més esotèrica i subversiva, més filosòfica.

MAY: Sí, Javi era com el cantant de Danza Invisible o Los Secretos, Juan pareixia Iggy Pop, jo pareixia Ian Paice i Alfredo pareixia Loquillo.

Havíeu tingut formació musical?

JUAN: No. Bueno, sí. Amb Enrique Noguero, el d’Alcampell. L’home que mos feia classes a la rondalla.

MAY: Sí, i tant. En realitat, encara que no teníem gaire relació entre naltres, mos coneixíem de tocar a la rondalla, de quan tocàvem la bandúrria.

ARIAS: Sí, jo també vaig aprendre a tocar el laúd amb Enrique. Tota la tècnica musical la vam aprendre amb la rondalla. Era molt bo perquè, igual estàvem catorze tocant i de cop parava i deia “Arias, que vas descompassat!”. No entenc com ho podia saber. [Nota: Enrique Noguero Pau, nascut a Alcampell el 1925, era cec des dels 8 anys. A més de revolucionar el món de la jota a la comarca, va ser durant molts anys cantant i guitarrista de l’Orquestra Torrente. Va morir nonagenari el 2019].

MAY: Sí, a jo em deia “José Antonio, has fallat la quinta!”. I potser érem vint tocant. Era increïble, tenia com un sensor…

JUAN: Sí, a vegades fèiem veure que tocàvem, fèiem com playback, i ell ho notava de seguida. Mos fotia cada bronca… Però, a més de les jotes, amb ell vam aprendre a tocar un rockanrol i alguns corridos mexicans que ell feia amb l’Orquestra Torrente.

MAY: Sí, allà va començar tot. Allà vam començar a descobrir els acords ‘la’ i ‘mi’. I després el ‘re’. I jo pensava “hi deu haver alguna cosa més?”. Durant anys i anys només tocàvem amb ‘la’, ‘re’ i ‘mi’. Després vam descobrir el ‘do’, i amb això vam fer un salt endavant gegant. I després hi vam introduir un ‘fa’.

ARIAS: Tots estàvem a la rondalla. En aquella època no hi havia una altra manera d’empesar. Mon iaio ja tocava el piano i la mandolina, va formar part dels pioners de la primera rondalla de Tamarit. Però mon pare no, ell cantar sí, però de tocar res. I jo vaig començar tard. M’avorria a la mili i em vaig comprar una guitarra espanyola, i ja no vaig poder parar.

MAY: Jo en deixar la rondalla vaig continuar enganxat a la música. Qui continua és perquè es pregunta coses. Com es pot lligar un ‘do’ amb un ‘mi’ si no són de la mateixa escala? Això et porta a investigar, a fer cursets, a estar sempre tocant la guitarra… I quan vaig descobrir Internet ja va ser l’hòstia consagrada. Tinc un puial de llibres de guitarra, revistes, etc., però haig de reconèixer que a Internet ara hi és tot.

JUAN: De feit, els Beatles van començar així. Van fer ‘Love me do’ amb només dos acords. Després ja en van aprendre d’altres. Jo m’acordo que el baix del ‘Ziggy Stardust’, que encara la toquem, el vaig aprendre a base de ratllar el disc de tant posar-lo i escoltar-lo. No hi havia altra manera.

Recordeu quins van ser els primers concerts que vau fer com Eje Berlín?

JUAN: Lo desembre de 1989 vam tocar quatre cançons al Pub Universal d’Albelda. Recordo que vam tocar ‘Sueños’, que començava lenta i després s’accelerava. També teníem una cançó que es titulava “La Araña”, que era com el ‘The Passenger’ d’Iggy Pop, i fèiem una versió d’U2, que era molt fàcil de tocar. Tancàvem amb Johnny B. Goode. Va vindre un tio d’Osca, amic de May, que va pujar a tocar el saxo en un parell de cançons. Va ser el 30 de desembre de 1989. Només portàvem quatre mesos assajant.  

MAY: Després ja vam fer un concert a Binèfar. Encara no teníem gaires cançons, però ja mos van contractar per a tocar al Cine [sala de concerts de Binèfar] com a teloners de Distrito-14, un grup de Saragossa. Va ser la nostra presentació en un escenari gran i amb un grup de debò.

JUAN: Després vam tocar a Ràdio Tamarit, on vam gravar una maqueta, que vam presentar a un concurs i mos vam classificar. Gràcies a això vam tocar a l’Algodonera de Binèfar i vam quedar en sisè lloc de la província.  Després vam tornar a tocar al Cine, en un concert amb altres grups, en el que vam fer quatre o cinc cançons.

MAY: Sí, jo m’acordo de tocar a la Penya La Kraba de Binèfar i d’oblidar-me les lletres de les cançons. Era per les festes del lloc, clar.

JUAN: Jo encara recordo més el primer concert que vam fer al pavelló d’Albelda, amb tota la gent del poble que havia anat al ball. Estàvem molt nerviosos. Jo vaig haver de tocar d’esquena, de la vergonya que em feia.

El vostre repertori sempre ha inclòs versions?

MAY: Sí. Sempre hem fet cançons que mos agraden. Ara en fem tres o quatre. Una de Burning, una de Van Morrison, la de Bowie. En fèiem una d’Iggy Pop, ‘Pumpin’ for Jill’, que cantava Juan… Una de James, que encara hem d’afinar una mica…

JUAN: Abans n’havíem fet una d’U2. En fèiem també una dels Goodfathers…

Teníeu un bon repertori i una bona oferta de concerts, però arriba un moment que ho deixeu. Com va ser això? Fins quan vau continuar tocant?

JUAN: Van ser uns anys molt intensos i en algun moment havíem d’afluixar. Però de feit vam aguantar fins que ho va deixar Javi. Ell ja portava un altre itinerari vital. Es va casar i ja no tenia temps per vindre a assajar…

MAY: Devia ser cap al 93 o el 94, però s’ha de dir que ja estàvem cansats.

JUAN: L’últim concert va ser lo dia abans de la boda de Javi. Vam tocar a Albelda per la festa major i ell ja no va tocar amb naltres. Vam tocar només els tres que quedàvem i va ser una mica desastre. Va ser el cant del cigne d’Eje Berlín.

MAY: Sí. Jo havia anat al comiat de solter i tot, imagina’t en quin estat tocava.

Des del 93-94 fins ara no havíeu tocat més?

JUAN: Jo no. Vaig deixar-ho del tot. Radical.

MAY: Jo sí que vaig continuar tocant. Pel meu compte o amb altres grups. Vaig tocar amb Boira de Faso, un grup de versions que havia muntat Juan Luis Arias a Tamarit. Com Eje Berlín no vam tornar a tocar junts fins el 2014, quan vam fer un concert del 25è aniversari. Jo estava acollonit. Ells estaven rebullosos com una màquina de ventar. Però va eixir molt bé.

JUAN: Però vam tocar també en un concert quan ell (May) va fer els 50 anys. Poc abans. Va ser allavons quan vam fitxar Arias per tocar l’harmònica.

Es podria dir que ara sou una banda nova. Sou cinc músics, només tres de la formació original.

JUAN: Carlos, el bateria, és el més jove. Naltres dos (May i Juan) som els més veterans. Juan Luis Arias està entremig. Entre el més jove i el més vell hi van quinze anys de distància. Però mos entenem bé.

ARIAS: Quan Eje Berlín van preparar el concert del 25è aniversari, havien d’assajar i no tenien local. Jo tenia un grup de versions (Boira de Faso), en el que també hi tocava May, i els vam deixar el local. Mentre assajaven, vaig tocar l’harmònica en tres o quatre cançons i els va agradar el resultat, així que ja m’hi he quedat. Ja no m’han deixat marxar. I a jo també em va bé, perquè a l’altre grup faig de tot, canto, toco la guitarra, l’harmònica…, i ací puc anar més al meu aire i ho gaudeixo molt.

JUAN: Arias és l’únic professional. S’ocupa també del so, perquè naltres toquem de qualsevol manera, però ell n’entén més. Té la tècnica tant de l’instrument com de la tecnologia.  

MAY: Sí, en realitat la primera vegada que mos vam reunir va ser pel meu aniversari, l’any 2012. Però jo no ho sabia. Me van preparar una sorpresa. Recordo que aquella nit la dona em va estirar cap al pavelló d’Albelda, que estava tot a les fosques, i quan vam entrar estava acollonit perquè es notava que hi havia una presència de molta gent, notava l’alè de la gent, com si fossen vampirs… I allavons van començar a tocar les notes de ‘La Puerta’ i van encendre els llums i… uau… va ser una bogeria. Total, que em van portar la Fender i ja vaig pujar a l’escenari… i va ser l’hòstia reconsagrada.

En concert al FAT de Binèfar (maig 2022). P. E.

Des del 2014 fins el FAT del 2022 ja no havíeu tocat més?

JUAN: No. Bueno, sí, vam tocar en acústic a la Rambla d’Albelda per la festa del 2020. Era en plena pandèmia, amb moltes restriccions…

MAY: Recordo que hi havia uns guàrdies civils arrimats a la paret del fons, vigilant-mos. Amb la gent asseguda en cadires disperses, tothom mirant de lluny i amb una mica de por els uns als altres. Era una mica de paranoia. Va ser un concert estrany. Estava prohibit quasi tot.

Quan vau decidir tornar, us va ser fàcil convèncer a Javi? Ell estava disposat a tornar?

JUAN: Quan se va casar, es va desfer el grup. Quan se va separar, mos vam tornar ajuntar. Es veu que la música és així.

El vostre harmonista, Juan Luis Arias, ha participat en tots els concerts des del 2014?

ARIAS: Sí. Ja soc el cinquè Eje.

JUAN: Sí, ja és de la banda. A més mos ajuda molt amb tot l’apartat tècnic. De vegades comencem a tocar i per naltres ja sona bé, però sempre falla alguna cosa, no mos sentim… Aleshores arriba Arias i sempre sap com arreglar-ho. Sort en tenim d’ell, perquè és un tècnic de so de primera.

ARIAS: Saps què passa? Com que l’harmònica no la toco a totes les cançons, tinc temps per afinar els amplis, per a posar els pedals i tota la pesca. Cada guitarra té la seua configuració, i jo els ho arreglo. Això no és arribar, endollar i tocar. La música en directe és tot un món.

I a Carlos Simó, el nou bateria, com heu fet per fitxar-lo?

JUAN: Pel 25è aniversari, el 2014, vam preguntar-li a Alfredo, l’antic bateria, si volia tornar a tocar. Però ell va considerar que el grup era una cosa passada i no el vam poder convèncer. Així que vam haver de buscar un altre bateria, i l’hi vam dir a Bruno Lacort, que és veí meu a Binèfar. Va tocar amb naltres en la resurrecció del 2014, i l’any passat pel FAT el vam tornar a enredar.

MAY: Al concert del FAT el bateria va ser Bruno, però després en els altres concerts de l’estiu no va poder venir, perquè van reactivar Némesis, el grup històric de Binéfar en el que ell tocava, que durant esto rader estiu han fet un munt de concerts. Aleshores vam haver de buscar-ne un altre. És difícil trobar-ne de bons, de bateries, però vam tindre la sort de trobar a Carlos Simó. Ell havia sigut el bateria d’Utopía, el mític grup de rock Tamarit dels anys 2000.

ARIAS: Quan es va dissoldre Utopía, Carlos es va quedar amb Melero, d’Albelda, que era el guitarrista d’Utopia. I amb Javi ja havien tocat alguna vegada.

Els vostres gustos han canviat des que vau començar a ara? Ara faríeu una altra música? Els referents són els mateixos?

JUAN: Sí, jo crec que són els mateixos. La música és eterna.

ARIAS: Sí, la música va per temporades. Però ara no hi ha tants músics nous que m’agraden. Ara només hi ha triunfitos i coses així.. N’hi ha quatre de bons, però…

MAY: Sí que n’hi ha de bons ara, sí. A jo m’agraden els grups nous d’ara, però també m’agraden els clàssics. Si hagués de composar ara, no sé com eixirien…

En concert a Albelda (agost-2022). / P. E.
En acústic a la Rambla d’Albelda (agost 2020). / P. E.

Les cançons que ara toqueu als concerts són totes d’abans? No n’heu compost de noves?

MAY: Sí, la majoria són d’abans, però les hem maqueat una mica. Hem fet uns arranjaments que les han canviat bastant.

JUAN: ‘El Puente de Brooklyn’, per exemple, a jo m’agrada molt. Fa trenta anys, quan May tocava els arpegis del principi, sempre pensava que era boníssima, però quan hi entràvem el baix i la bateria crec que la desgraciàvem. Ara, en canvi, hem mantingut l’essència de la cançó però li hem sabut donar un embolcall molt més harmònic, i la cançó és molt millor. És la mateixa, però és molt diferent. Ara ha guanyat molt. M’encanta. Amb la de ‘la Puta’ (també anomenada ‘Caja de sueños’) passa el mateix. És una altra cançó a la que li hem donat la volta, que té una estructura i un so molt millor ara.

I no heu pensat a gravar-les? Ara hi ha molts mitjans per enregistrar un disc amb facilitat.

MAY: Sí, però sempre mos ha faltat voluntat per deixar-ne constància. Tens raó que ara seria molt més fàcil, ho tenim més a l’abast. A jo m’agradaria gravar les cançons d’abans i donar-les un aire més actual, i sobretot gravar-les amb teclat i harmònica.

Els Tobogans acaben d’editar un disc que els ha quedat molt bé. I fins i tot han fet una tirada en format físic. Un luxe a l’abast dels melòmans impenitents…

MAY: Sí, tard o d’hora ho haurem de fer.

Quina expectativa teniu pel pròxim any?

ARIAS: Tenim un parell de bolos pendents. Peralta, Altorricó,…

JUAN: Intentarem fer el disc que tenim pendent des de fa trenta anys.

MAY: A jo també em roda pel cap això. Ara que les tenim rodades amb els nous arreglos és el moment oportú.

Fareu cançons noves?

MAY: De moment, arreglem les que tenim. En tenim algunes de noves, però que encara s’han de treballar.

JUAN: És que fins i tot les primeres, com ‘Dulces sueños’, o ‘La Araña’, tant per lletra com per format, són molt actuals.

MAY: ‘Tumbas frías’ l’hem canviat quaranta vegades. Al bateria l’hem tornat boig. Però ha quedat molt bé. Ara té la forma que havia  de tenir. A jo m’agrada cuidar estes coses i donar-li sensacions al públic. Si toquem millor o pitjor… això ja no és tan important. Cada qual toca com pot. L’important és transmetre sensacions al públic, i crec que ara ho estem fent.

ARIAS: Hi ha d’haver flow. Connexió. Hi ha grups que veus que tenen una bona tècnica, però que no connecten amb el públic. Naltres esto estiu hem tingut molt bones sensacions, molt bones connexions. Tenim flow!

En concert a Alcampell (octubre 2022). / P. E.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: