Sigrid Schmidt von der Twer, fortalesa i amabilitat
Sigrid Schmidt (Wuppertal, Alemanya, 1940) exercí de mestra en escoles alemanyes: Kirchhofen i Waghäusel-Wiesental entre els anys 1970 i 2004. El 1962 es casà amb Artur Quintana (Barcelona, 1936), que conegué a la Universitat de Colònia, on ell estudiava filologia, i ella, dret. Una tesi de dialectologia per a obtenir el doctorat, i concretament una monografia sobre un parlar català de frontera, els va portar a la Franja. Els consells que Francesc de Borja Moll i Germà Colom havien donat a Quintana resultaren decisius. El 1966 feren un breu viatge al Matarranya per a conèixer el territori i buscar allotjament per a tota la família de cara a la primavera següent. S’instal·laren a la Codonyera, on encara passen la major part de l’any. Començava una nova etapa de la seva vida. Col·labora amb les seves fotografies en molts dels actes que s’organitzen per a la promoció de la llengua i la cultura catalanes a l’Aragó. Ha escrit Estampes de família, unes memòries dels seus avantpassats i seves, que sortiran publicades més endavant. En aquesta entrevista fem un recorregut per la seva vida —fructífera, intensa, plena d’experiències…— i amb una infantesa difícil a causa dels estralls causats per la II Guerra Mundial. Solem usar els tractaments de «vós» o de «vostè» per als nostres entrevistats, però la Sigrid ens diu que prefereix el de «tu».
Quan voltes pel món i et pregunten d’on ets, què els respons, als teus interlocutors?
Soc prussiana en la línia de Frederic II i dels germans Wilhelm i Alexander von Humboldt.
Els Schmidt eren pagesos benestants a la vila de Schimmeldewoog (Alemanya)
Els Schmidt de Schimmeldewoog tenien moltes terres i un gran molí, i això els permetia poder fer hereu i que els cabalers poguessin tenir una bona educació: teòlegs —eren protestants—, advocats, mestres… i les noies rebien un bon dot.
Tot i que eres molt petita, en deus tenir molts records, de la II Guerra Mundial
Sí que en tinc molts records —i ben pocs d’agradables. Vaig néixer el febrer del 1940, quan ja havia començat la Guerra, i amb ella els bombardeigs dels aliats. Com que quasi cada nit havíem de córrer als refugis, em va agafar una malaltia dels nervis. Els metges van recomanar als meus pares que ens n’anéssim de Wuppertal cap a un lloc més tranquil.
Liebau, Huppendorf, Wuppertal… Com visqueres el final de la guerra?
Ens vam refugiar a Liebau, a l’Alta Silèsia. L’estada, que havia estat projectada per a un mes, s’hi va allargassar fins al febrer del 1945, perquè la nostra casa de Wuppertal havia estat destruïda i hi van morir tots els veïns. L’any 1945, pocs mesos abans d’acabar-se la Guerra, vam haver de fugir de Liebau, que l’Exèrcit Soviètic ja estava ocupant Silèsia. Pel camí, l’aviació anglesa va metrallar el tren on anàvem, i hi va haver molts morts. Ens vam refugiar en un poblet de Baviera, Huppendorf, i hi vam romandre uns dos anys. Com que va ser Zona Americana d’Ocupació, ens van deportar a Wuppertal, que era Zona Anglesa. Quasi tot era destruït, i de primer vam viure poc més d’un mes en un búnquer. Allà vam saber que el meu pare havia mort en un camp de presoners a Croàcia. Durant bastants anys vam viure de la beneficència pública, fins que la meva mare va començar a rebre la renda per viudetat.
Volies estudiar farmàcia, però finalment estudiares dret.
Efectivament, però la meva mare i la meva germana gran me’n va fer desistir i, finalment, vaig estudiar dret perquè creia que podria ajudar a frenar la forta ideologia dretana de l’Alemanya Federal de postguerra.
I, professionalment, acabares fent de mestra…
En casar-me, l’any 1962, vaig interrompre els meus estudis de dret perquè a Espanya no reconeixien el batxillerat alemany i no hi podia estudiar. Després d’un any a Catalunya i un altre al País de Gal·les vaig tornar a Alemanya i hi vaig estudiar per a mestra perquè volia tenir aviat una feina segura.
Conegueres Artur Quintana a la Universitat de Colònia. El 1962 us casàreu i vinguéreu a Barcelona.
Els primers temps van ser una mica difícils perquè gairebé no sabia cap de les dues llengües en què em vaig haver d’enfrontar en el dia a dia. Per sort el meu sogre, que sabia prou alemany, em va ajudar a bastament en el català.
Quan descobrires, en plena dictadura, l’univers de la catalanitat pel que fa al país, la llengua, la tradició cultural…?
El meu marit ja m’havia parlat molt de Catalunya, de la seva llengua i cultura. I també els meus sogres hi contribuïren força.
Aquells anys aprengueres català, castellà… i, quan temps més tard, començares a treballar de mestra a Alemanya, t’adonares que calia saber altres llengües (el turc, l’italià… Fins i tot tens nocions del serbocroat a partir del rus…) per a poder atendre bé alumnes nouvinguts.
Quan el 1978 vaig fer de mestra a Waghäusel-Wiesental —abans n’havia fet prop de Friburg de Brisgòvia—, i el meu marit de bibliotecari a Speyer, tenia molts alumnes turcs de la immigració, i em vaig adonar que, com que jo no sabia turc, els alumnes no aprenien gens. I va ser així com vaig començar a aprendre aquesta llengua, i de seguida vaig tenir bons resultats amb els alumnes. Tenia alumnes de 6 a 15 anys: els menuts aprenien ràpidament alemany, però no els més grans. Amb aquests havia de parlar-los en turc. A més aquesta llengua em permetia d’enraonar amb els pares, que no sabien gens d’alemany. He treballat amb turcs 25 anys i el Ministeri d’Educació del Land de Baden-Württemberg em va enviar sovint a Turquia a cursos de formació en llengua i cultura turques. També em va ajudar el Consolat Turc de Karlsruhe. Com que al batxillerat vaig fer llatí i francès, i a més parlava castellà i català, no em va ser gaire difícil de fer-me entendre amb els italians. El rus l’havia après bastant, i això em permetia d’entendre els alumnes iugoslaus de llengua serbo-croata, però els seus pares no van tardar a rebutjar-me perquè em veien com a ‘mare dels turcs’, i ja no els vaig ensenyar més.
El teu marit volia escriure una tesi de dialectologia per a obtenir el doctorat i concretament una monografia sobre un parlar català de frontera, la qual cosa us va portar a la Franja d’Aragó.
Doncs sí, vaig anar amb l’Artur a la Codonyera, un poble del Matarranya històric a la Franja d’Aragó, i allà, tant els meus fills com jo mateixa, vam poder millorar molt el nostre català.
L’Artur ha trobat sempre en tu un suport extraordinari. T’has implicat en el seu activisme i en la seva obra
Sobretot quan el 15 de setembre del 1973 vam publicar un article «Sobre la lengua catalana en Aragón» al diari Andalán que va provocar un petit terratrèmol a l’Aragó. He col·laborat molt sovint amb fotografies en els seus llibres i articles, i vam escriure un estudi sobre el teatre d’en Desideri Lombarte.
T’entenies perfectament bé en català amb els veïns. Malgrat això, et devia causar sorpresa que, tot i parlar la mateixa llengua, us diguessin que parlaven “xapurriau“. Ha canviat això?
Oh i tant, que m’hi entenia i m’hi entenc, amb els veïns de la Codonyera parlant en català. I, efectivament, sempre em provoca gran estranyesa que unes persones que parlen perfectament català amb mi, i m’entenen, declarin que no parlen català, que xapurregen en una llengua que no té nom. Una ideologia que segueix tenint molts adeptes a la Franja.
El futur de la llengua catalana a la Franja, el mires amb les ulleres de l’optimisme o del pessimisme?
És difícil de contestar, perquè es parla i s’escriu molt de la interrupció de la transmissió generacional a la Franja, i tanmateix conec no pas pocs infants que reben dels pares la llengua materna.
En tots aquests anys, com dius tu mateixa, «has anat calcigant el territori i coneixent gent que el transita». Quin és el teu lloc preferit d’aquestes comarques?
La Codonyera, sense cap mena de dubte
Al teu entendre, quina hauria de ser la relació d’aquestes comarques amb la resta de pobles de parla catalana?
Cada poble de la Franja s’hauria d’agermanar amb un altre de les Balears, Catalunya o el País Valencià. Seria un primer pas.
Quins arguments donaries a una persona nouvinguda a les comarques de la Franja, de qualsevol racó del món, que et preguntés els motius pels quals hauria d’aprendre el català?
Són els mateixos que donaria a algú que vingués a viure a Alemanya o al territori americà de llengua quítxua.
Què diries als governants d’arreu de les terres catalanes —i en especial els d’Aragó— perquè tinguessin una especial cura del conreu de la llengua?
Que cal que treballin perquè tots els ciutadans de l’Aragó tinguem els mateixos drets lingüístics i culturals, i no com ara, que uns, els de llengua castellana, els tinguin tots, i uns altres, els de les llengües aragonesa i catalana, no en tinguem cap. Als de la resta de les terres catalanes, tret potser d’Andorra, els diria si fa no fa el mateix.
Viviu entre Espira (Alemanya), Barcelona, la Codonyera… Ets una mica de tots aquests llocs…
Sí, i de Turquia, també.
Tens especial predilecció per algun personatge de la cultura catalana?
En tinc un bon munt. I si només n’hagués de dir un, diria en Desideri Lombarte.
Què t’ha ensenyat la vida, fins ara?
Que m’agradaria tornar a començar-la.
Quines són les qualitats que admires més d’una persona?
Que siguin capaços de pensar per ells mateixos, perquè si penses per tu mateix, penses bé.
Gràcies, Sigrid! Acaba l’entrevista com vulguis… però amb un punt d’optimisme.
Confiem que els nostres conciutadans i els ciutadans de tot el món aprenguin a pensar per ells mateixos.
Publicat a Temps de Franja n. 167, novembre 2025