«Compartir investigacions sobre la COVID ha permès avançar més ràpidament»*

Written by Marina d'Algars on 26 d'abril de 2021. Posted in Entrevista

Jessica Llop Castelbou, doctora en Química, investigadora A l’ICN2

// M. Llop

Jessica Llop té les seues arrels a Nonasp on va viure des del seu naixement i durant la primera infància. Anar a casa dels iaios i al poble sempre ha sigut el seu lloc de pau i estima. Els estius sobretot, el riu, les festes, els amics… I també la família. Allí hi té els amics de tota la vida. És llicenciada i doctora en Química per la URV

Jessica Llop als Vilans, Nonasp. / Marta Freixa

Com et definiries?
Em defineixo com una persona curiosa amb interessos molt diversos, que poden anar des de la música, la dansa, la ciència, la història… Que intenta tindre cura dels seus, empàtica, constant amb el que fa…

Quines són les teues arrels amb la Franja?
Jo sempre dic amb orgull que sóc de la Franja. Vivíem a Nonasp quan vaig néixer i els meus primers anys de vida. Tota la meva família paterna i una part de la materna són d’allí. Tot i que després em vaig traslladar a Tarragona de ben petita, seguia tenint mitja família allí, així que sempre hi he anat molt sovint. També hi tinc els amics de tota la vida.

Com va ser la teua infància i joventut al teu poble d’ascendència nonaspina?
De petita anar a Nonasp era anar a casa dels iaios, i sempre ha sigut el meu lloc de pau i estima. Quan vius a una ciutat i ets petita o jove tot és molt diferent que al poble, allí hi tens més llibertat. En general tinc molt bons records de la meva infància i joventut al poble. Els estius sobretot, el riu, les festes, els amics… I també la família, anar amb la iaia a casa les ties. Les nits a la fresca amb tots els cosins llunyans que es feien molt propers. Les passejades amb el iaio veient les estrelles, si el cel del poble és una de les coses que de ben petita ja em va impactar, com es podien veure tantes estrelles!

Quins vincles mantens amb el poble actualment?
Doncs actualment al poble hi segueixo tenint els amics de tota la vida i la família, ara hi vaig només quatre o cinc cops l’any. A Favara, el poble del costat, hi viu el meu pare amb la seva dona i les meves germanes i la seva família, així que mantinc un vincle fort.

Quan vas sentir la necessitat d’estudiar Química a la facultat de Tarragona?
Doncs al batxillerat no tenia massa clar que volia estudiar, però sí que veia que m’atreien més les ciències i gràcies a la xerrada d’una professora de la Universitat (que més tard vaig tenir) em vaig acabar de decidir per Química.

La teua tesi doctoral és sobre nanopartícules. Ens pots fer un resum de la terminologia i importància en la investigació científica
Doncs les nanopartícules són “unitats” molt, molt petites, de mida nanomètrica (equivalent a una mil milionèsima part d’un metre). En el meu cas jo sintetitzava i canviava les seves propietats per utilitzar-les de catalitzadors (són entitats que fan que les reaccions químiques vagin més de pressa i en condicions més suaus, per exemple a menys temperatura).

Jessica Llop, M. Carmen Estévez, Laura M. Lechuga, Maria Soler (el dia que ens van concedir el projecte CONVAT). / Departament de Màrqueting i comunicació de l’ICN2

Professionalment has desenvolupat diverses feines. Ens pot fer un recorregut per la teua trajectòria professional?
Jo vaig estudiar Química a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a la mateixa universitat vaig fer el màster i el doctorat. En totes les etapes vaig fer estades tant a Alemanya (Aachen) com a França (Tolosa de Llenguadoc, Lió). Gràcies a aquestes estades, en particular l’última, em va permetre tenir feina només acabar la tesi i vaig anar a Lió a fer un postdoctorat. En aquest temps vaig tenir clar que volia fer un canvi i a la vegada em vaig posar a estudiar un diploma en línia en gestió de la Ciència i la innovació. En acabar vaig estar un temps buscant feina i finalment en vaig trobar a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) per a gestionar el grup i els projectes d’uns dels seus grups de recerca. Vaig canviar de “fer” la recerca a gestionar-la.

Com funciona l’ICN2?
L’ICN2 és un institut de recerca que forma part del BIST (Barcelona Institute of Science and Technology) que agrupa diversos centres punters en diferents matèries (Química, Fotònica, Energia, Genòmica…). Al nostre centre hi ha 18 grups de recerca que treballen principalment amb materials i components a la “nanoescala”, on s’estudia les seves noves propietats, interaccions i maneres d’aprofitar-les en la vida quotidiana.

Que feu en concret al teu grup de recerca?
En el grup on treballo és molt interdisciplinari i treballem químiques, biotecnòlogues, físiques, matemàtiques, enginyeres, som un 85 % de dones, però no és l’habitual en absolut. Treballem amb biosensors òptics pel diagnòstic precoç d’algunes malalties o la detecció d’alguns contaminants. Un exemple molt conegut seria el test de la glucosa que utilitzen els diabètics o el d’embaràs; els dos són biosensors. L’any passat ens van concedir un dels projectes d’una convocatòria exprés que va treure la Unió Europea just quan va començar la pandèmia. El vam haver d’escriure en una setmana, quan normalment tens mesos i buscar socis europeus, en el cas del CONVAT, participen un grup francès d’Aix-Marseille expert en coronavirus i un italià de l’institut de malalties infeccioses de Roma. Vam aturar tots els projectes que teníem per prioritzar aquest i quan tothom estava confinat, nosaltres seguíem treballant.

Quins avenços hi ha en la investigació sobre la COVID-19?
Doncs s’ha avançat molt i a un ritme molt ràpid perquè per primera vegada s’han sumat esforços, tant en l’àmbit de països com de grups d’investigació. Tots els resultats de recerca relacionats amb COVID s’han publicat en obert i s’ha tingut accés a moltes més dades que han permès avançar més ràpidament. Ara es coneix molt millor el virus, com ens afecta, com combatre’l. Tot i que encara queden moltes incògnites.

Com ha sigut treballar en un projecte de COVID?
Doncs és un projecte molt motivador, ja que saps que estàs realment contribuint a una de les majors crisis sanitàries que hem tingut i una situació que no havíem viscut fins ara. Però els primers mesos van ser molt estressants, quan el món parava nosaltres havíem de donar-ho tot i tenim molta pressió per obtenir els resultats. També per la meva part he hagut de gestionar tota una part mediàtica i de contacte amb institucions nacionals i europees que no hi estava tan acostumada. Així que ha sigut intens, però enriquidor en molts sentits.

Penses que la COVID-19 significa l’inici d’una altra era?
El món científic ja preveia que alguna cosa així podia passar i creiem que tal com va la globalització actual no és estrany que es torni a repetir. Els pocs esforços que es posen en tenir cura del planeta, estem modificant tants aspectes, com els hàbitats i les migracions dels animals per exemple, que malalties amb les quals no teníem contacte ara ens poden arribar més fàcilment. Per altra banda el poc interès que se li dona a la ciència. Ara tothom a córrer i a necessitar als científics, però on estan les inversions? A Espanya és molt difícil tenir una carrera científica estable, els grans “cervells” acaben marxant i no se li dona l’impuls necessari quan tenim molta base per a fer-ho possible. Esperem que això canviï una mica.

Ara fa poc va ser el dia de la nena i la dona a la ciència, que en penses d’aquest dia?
Doncs penso que encara cal seguir reivindicant-lo. És l’11 de Febrer, i sobretot s’utilitza per donar visibilitat. A les escoles, als llibres de text, a la societat en general, encara li falten referents femenins. Les nenes han de saber, que podran ser el que vulguin i que també es poden dedicar a carreres científiques i tecnològiques. En aquest aspecte, he tingut molta sort, ja que tant a la tesi vaig tenir una directora dona, la professora Carmen Claver, com ara la cap de grup es la professora Laura M. Lechuga, les dues referents en els seus àmbits.

Moltes gràcies.