Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

«Ara m’interessa molt més el meu projecte fructícola»

Anton Abad, cantautor i fructicultor

// Pep Espluga Trenc

Anton Abad és l’autor d’una obra musical i literària de primera magnitud. Entre 1989 i 2009 va editar sis discos emblemàtics, totèmics, que ja formen part del llegat cultural que la Franja ha donat a la cultura catalana i, en sentit ampli, a la ibèrica i europea. En la millor tradició del folk internacional, bevent de fonts aragoneses i catalanes, Anton Abad ha sigut capaç d’expressar en la genuïna llengua de Saidí tota mena d’emocions individuals, anhels col·lectius i paisatges nostrats, així com de donar reconeixement a les qualitats humanes davant les adversitats d’un món tan bèstia com el que ens ha tocat viure. Tot plegat, sense deixar de conrear la terra i d’embarcar-se en projectes fructícoles innovadors i carregats de saviesa i futur. Tanmateix, durant l’última dècada l’Anton Abad cantautor pareix que hagi desaparegut. Què se’n va fer? Ací ens en fa cinc cèntims.

Anton Abad amb Màrio Sasot en un concert a l’Institut Mixto 4 de Saragossa a principis dels 80 / Jualio García Galavis

Has tingut una llarga i reconeguda trajectòria de cantautor, tot i que professionalment et dediques a la fructicultura i la ramaderia al teu poble, Saidí. D’on sorgeix el teu impuls de cantar?

Quan era jovenet i anava a l’institut hi havia un disc, The Freewheeling, que em captivava. Jo aleshores seguia molt el folk de Woody Guthrie, de Pete Seeger, de la generació del Bob Dylan, la Joan Baez, la Judy Collins i tot allò. Era una escena que trobava molt relacionada amb la meua vida al camp, eren unes formes musicals en les que mos hi reconeixíem. Als 15 anys vaig deixar l’institut i vaig començar a treballar a casa. A portar lo tractor, trigellar, collir panís, olives, etc. Lo primer hivern vaig llegir-me tots los llibres que no havia llegit mentre anava a l’institut. 

Perquè ja no eren obligatoris?

Sí, perquè allavons feia lo que volia. Quan va arribar la primavera ja tenia lo cap ple de literatura. Un dia, passejant per Fraga, vaig veure una guitarra en un aparador. Aquella nit no vaig poder dormir. L’endemà vaig agafar tot lo que tenia estalviat, que eren mil pessetes, i cap a Fraga. A la botiga hi havia una senyora gran que se’m va quedar mirant i em va dir ‘val mil-cent pessetes’. Però me la va fer igual. I encara em va donar la funda. Moltes voltes passo per Fraga i encara la veig, aquella botiga, que està tancada però s’hi reconeix el rètol. 

Però a casa tenies alguna tradició musical?

El meu pare havia set músic, tocava amb l’orquestra del poble, i tenia un cosí germà que també tocava el saxofon com ell, però de manera més professional. Lo tio Juanito tocava amb les Estrellas Negras, d’Esplús o Binaced. Li vaig demanar que m’amostrés a afinar la guitarra. A Lleida em vaig comprar un llibre d’acords. Hi havia una cançó d’en Raimon que es deia «Si un dia vols». Quan ja la dominava, vaig pensar que en podria fer de meues. Als dos mesos d’agafar la guitarra, que tot just sabia afinar-la, ja vaig escriure la primera cançó. 

Quin any era, això?

Era el 1973. I poc després vaig pujar a un escenari a interpretar-la. En un any ja me n’anava en autoestop als pobles de la muntanya, a cantar les meues cançons en festivals de l’època.

Quin és el teu itinerari fins que graves el teu primer disc?

Jo havia conegut a José Antonio Labordeta. Li cantava les meues cançons i ell m’aconsellava. Per legalitzar la meua situació com a cantant vaig haver de fer-me lo carnet professional, i per cada concert havia de legalitzar les lletres, passar-les per la censura. Labordeta em va posar en contacte amb Lola Olalla, la seua mànager i dona de Plácido Serrano, un periodista cultural amb molt de pes entre els ambients progressistes de Saragossa, que em va obrir les portes de molts programes de ràdio. Durant la Transició hi va haver molta música, molts concerts, la cançó d’autor va ser una peça fonamental del canvi polític.

Com vas arribar a gravar el primer disc?

Un dia vaig sentir a Radio 3 una noia que cantava cançons sefardites. En aquell moment a jo m’agradava molt la música del Renaixement, els cants gregorians i tot això. La cantant es deia Rosa Zaragoza. Jo estava aquell any a la Comissió de Festes i volia canviar el format de les festes del poble, portar més actes al carrer. Vaig escriure-li al seu poble d’origen, Salomó, a Tarragona. Resulta que ella vivia a Barcelona, però la van avisar que tenia una carta al poble, i al cap d’un temps em va contestar. Per això va vindre a cantar a Saidí. Es va quedar a dormir a casa meua, ella i els músics que portava, lo Panchito i lo Jaume Bosser. Jo li vaig dir que també era cantant, i se’n va endur una gravació casolana meua. Un temps després, els de Tecno-Saga, la seua discogràfica, van dir que els interessava la meua música. Entre lo Jaume Bosser i jo vam fer tota la producció del disc, i també hi va intervindre Màrio Sasot, amb qui sovent tocava per Saragossa, i Marco Antonio Santos, un músic brasiler que estava a Madrid. Lo van editar el 1989 i va tindre un cert ressò. 

Resulta curiós que fos un disc cantat íntegrament en català però editat per una discogràfica de Madrid. No tenies cançons en castellà?

Al principi vaig escriure moltes cançons en castellà, i també en català, clar. Va ser a partir de 1986 quan vaig prendre la decisió de cantar només en català. Lo principal estímul va ser lo II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la primera vegada en què a Aragó es van celebrar actes institucionals i populars de reconeixement del català. Va ser llavors quan vaig conèixer lo Desideri, lo Bengoechea, l’Àngel Villalba i tota la gent de per allà baix… Vaig publicar lo primer disc tot en català i ja no haig fet res més en castellà. Però lo castellà me va servir molt per tindre una formació literària, per entendre millor com construir les cançons. Així, quan vaig prendre consciència lingüística, ja tenia feta tota la tècnica compositiva. 

Entre 1989 i 2009 has editat 6 discos emblemàtics. Però després, silenci. Imagino que tindràs unes quantes cançons compostes pendents de gravar. Ho penses fer?

De moment no. Com dius, he fet 6 discos i he participat en 4 obres col·lectives. La més recent del 2015. Però vaig dir prou. S’ha acabat. Les cançons que no s’han gravat, mala sort. Sempre he pensat que sóc una persona que no tira mai la tovallola, però ara això no m’interessa. Ara estic molt més posat en el projecte fructícola, que m’interessa molt més. Potser si un dia me’n canso, decidiré tornar-hi. Encara tinc la guitarra per allà.

Quin ha sigut l’últim concert que vas fer?

L’últim va ser a Brussel·les en un homenatge a Lluís Puig, l’any 2019. Abans de ser Conseller de Cultura i d’anar a l’exili, havia sigut el meu mànager. Un temps abans, també vam fer-li un concert col·lectiu a l’auditori de Terrassa. Hi vam estar amb Toni Xuclà, gran guitarrista que m’ha acompanyat moltes vegades, i amb el Miquel Gil, un gran amic meu i gran cantant valencià, un dels fundadors d’Al Tall. Durant los raders anys he tingut moltes ofertes per fer concerts, però sempre he dit que no. Només he participat en actes puntuals, per homenatges o suport a alguna persona o esdeveniment. Recordo que vam pujar a Alcampell fa cinc o sis anys, amb lo Toni Xuclà, a fer un mini-concert quan lo Govern d’Aragó va atorgar un premi al Seminari Permanent de mestres de català. 

Com has viscut el fet de ser un cantant en català a l’Aragó?

Sempre ha set una mica heavy. Per als aragonesos ets català, i punt. I per als catalans ets de la frontera. Sempre estàs fora d’onada. Sempre quedes exclòs. A més, jo no m’he prestat mai a cantar en català ortodox, sempre ho he fet en la parla nostra, la de Saidí. Ni cantar, ni parlar, vaja. Lo català de Saidí és tan bo com els altres. De vegades em trobava amb petits problemes de comunicació, per paraules o expressions que em deien que no s’entenien, perquè eren més arcaiques i els parlants de l’estàndard no les acabaven de captar. Per això, per a molts catalans jo era vist com algú de la frontera. I per a molts aragonesos també. 

Això ha influït d’alguna manera en la teua decisió de deixar la música?

No. A això ja hi estava acostumat. Han pesat més les circumstàncies de la pròpia indústria musical, que van anar empitjorant. L’escena dels cantautors va anar a menys. Ja no es venien tants discos com en l’època de Labordeta, de Carbonell o de Llach. La gent jove, que era la que aguantava les vendes de les discogràfiques, s’havia decantat cap al rock i altres músiques. Mos vam anar quedant fora de lloc i amb cada vegada més penúries professionals. Però he de dir que, en general, tota l’etapa de cantautor ha estat una experiència molt gratificant. 

Has deixat una obra mestra impecable.

És una obra que ara potser caurà en l’oblit de la gent. Però les cançons estan astí. Amb els anys potser tindran vida pròpia i es reconeixerà el seu valor. I llavors ningú s’acordarà de si eren d’un cantant de moda o no, de si fulanito o sotanito venien molts discos o no, o de si estava de moda un estil o un altre. Lo que quedarà serà l’obra de cada qual i el temps posarà cada cosa al seu lloc. 


Publicat a Temps de Franja n. 155, novembre 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: